Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 31 de desembre de 2013

Guspires vives

A dins la casa som determinació de ser guspires vives, essent
Reservat el dret d’admissió a les llàgrimes. Cubells de somriures
Pel costat d’on venen els premis de la pell tocant pell a temps de son.
De dia volem llum, obrim cortines. De nit, la nit ens queda.
I a cada pas, a cada mirada, a cada bleix suspès en l’aire, el dubte.

Parets de vidre apuntalen estims ferrítics
Sent fonaments de lletres que fletxen els cors dels qui l’habiten.
Agorafòbies, de tant caliu com ragen rajoles, estenent
Pertinences de versos, baguls de poemes i mots d’ensucrats estims.
Demanar més seria excessiu, com l’immillorable aixopluc.

A la primigènia intenció anem afegint fulles de calibratge intens
Fent-ne primaveres de tardors, estims d’enyors i amors de versos
Fent onades de notes xiulades quan al terra ens abracem confiats
Per desfer-nos després de fondre’ns, entre oceans arrissats
Entre abraçades de confiança amatòria que guspireja com el foc.

D’aquest foc de xemeneia que escalfa ànimes tèbies i caldeja afectes
Concedim fer el port on deixar-nos a l’abric els cossos anhelats i
Construïm envans que imanten empaties on res no ens falta
Ni ens cal al solstici on serem estiu perenne a pessics de cor
Perquè ja no volem perifèries, quan l’estim regna la casa.
 
Antony McBonet & MartinaH



Fotografia: Montserrat Diaz

Del poemari La Casa dels Estims (A.M.B i N.H.)

dilluns, 30 de desembre de 2013

Em tens

Em dius "em tens" i jo no sé què vols dir-me amb això.

Podries dir que et tinc fart o cansat o vulgarment fins... De vegades t’acaparo massa.
Pensant en positiu podries voler dir-me que em tens al pensament, que em tens present.
O potser creus que et tinc pres? Quan la veritat és que hauries d’estar-ho però per furt. Lladre del meu temps, que ja únicament el dedico a imaginar-te. Sí, tu ets el lladre i el botxí. I només acceptaria condemnar-te si compartíssim cel•la.

Veus? Ja has tornat a fer-ho. Em fas desvariejar, i ja no sé per on anava.
Ah sí... Deia que tu em dius que em tens. I si tu em tens, jo com et tinc? Penses que et tinc oblidat? Que et tinc a estones, bones?

Sí, tu botxí, deixes anar aquest frase creient que és innòcua. I no saps on m’arriba la ferida.
Vols saber-ho com em tens? Em tens en vetlla cada nit, em tens respirant sobre el teu ésser difuminat, sospirant per cada mot teu, pujant muntanyes sent jo nedadora, em tens bavejant literalment.
I jo tan sols et tinc rendit als peus! Perdona, però no em sembla just.

dissabte, 28 de desembre de 2013

Aquella llum

És aquella llum que a través dels vitralls et difumina,
la que em fa glatir.

És la llum de cada matí,
la que em recorda que et tinc com a preuat tresor.

Llum d’or en joiell que portes d’anell al dit;
aquella és i no una altra.

La llum que falca, la llum perfecta que el fotògraf cerca
i si sabés que tu la dus sempre damunt...

És la que et canvia el matís de l’iris
que esperant ser mirada, em fa tenir el cor en un puny.

És aquella llum que et desdibuixa fix
la que repasso amb autèntic deliri i embriagador desig.
 

dimecres, 25 de desembre de 2013

Si la barqueta es tomba

“Si la barqueta es tomba...” feia la cançó.
Fa un dia esplèndid per navegar.
Si m’acompanyes, et duré a un lloc secret. Un indret íntim en el que els peixos bressolen l’aigua i en separen la sal per fer-la dolça. Només els qui hi han anat, saben que l’heura creix sols fins a cobrir rendicions de passions generoses.
Tinc entès que et mareges. Tranquil, tan sols farem unes cent voltes i unes cent més.
No és que ho tingui pensat, però... quan et trobis en estat inconscient m’aproparé sigil•losa a fer-te un petó llaminer, de fruita sucosa.
I quan et despertis, em trobaràs mirant l’horitzó.
Dissimuladament m’eixugaré el teu gust de maduixa fresca, mentre somric trapella sota el nas.
A trenc d’alba et tornaré a casa. Remaré heroica tot cantant “Si la barqueta es tomba, nena no tinguis por...”.


Fotografia: Enzzo Barrena

diumenge, 22 de desembre de 2013

Et nego

Negar-te seria absurd perquè existeixes. Tot i així, et nego.
Em nego a perdre'm en el fons sempitern del teus ulls.
Com em nego també a necessitar aquell somriure tímid que et surt quan no saps què dir.
I em negaria a voler més de tu en grans dosis; amb poc ja no faig res.
Nego la por que tinc a sobreviure’t, per l’evidència de no poder suportar la vida si no hi ets.
Seria idoni negar-me a negar-te però mai he fet l'escaient, i no et faré l'excepció.
L'única certesa de tota aquesta boja contradicció és que em nego i em negaré a oblidar-te. Ho subscric, ho nego.

 
 
“L’home està sempre disposat a negar tot allò que no comprèn” Blaise Pascal


dimecres, 18 de desembre de 2013

L’esbós

Tens sort que no sigui pintora, perquè si ho fos et trauria la roba.
T’estamparia a un llenç i com fan els infants amb les mans,
et resseguiria amb un llapis de color carmí.
I sense tocar-te la pell de setí tremolaries com fulla en gèlid hivern;
un gargot etern per dur-nos al més preuat dels inferns.

Apetitós dibuix al que aferrar-hi el cos en nit d’insomni o somni lúbric,
territori impúdic on fer-te d’ivori un calc lasciu.
Mort o viu et pintaria present per fer-te futur
colorant amb cianur, plasmant-te en treball bell i curós.
Si fos pintora et trauria la roba i et faria un libidinós esbós.


Fotografia: CamGirls

diumenge, 15 de desembre de 2013

Entremaliada

Ho tinc assenyalat al calendari i és avui,
avui toca ser entremaliada.
I no és el teu aniversari
però et duràs un bon regal.
He estat bona minyona a tota hora, a diari
diria que va sent hora de fer una mica de mal.
Si el món sabés que visc per aquests instants
que a l’última campanada tenia tramada la malifeta,
pensaria que estic del tot trastocada
que el cor amb el cap m’han fet la tombarella.
Els instints més bàsics renyiran amb la temprança?
Rumiaré la malesa mentre ho peso a la balança.
Són a punt els meus tentacles.
Posa’t a cobert... Comença l’espectacle!


Fotografia: Kassandra

dijous, 12 de desembre de 2013

Captivada, captiva

Has creat una gàbia amb barrots de caramel i jo que sóc golosa...
Ideares un món paral•lel, perfumat de cels tot just  per posar-me’l als peus.
I és fet amb traïdoria, sabent que levito, que mai he sabut caminar.
M’has deixat la porta oberta i saps que sóc ocell trapella.
O donzella amb manilles i ales amagades sota cotilla.
Dins l’univers pervers que maquines,
m’hi tens presa i tu n’ets el carcerari.
El meu sicari exclusiu que del niu en féu una gàbia.
Captivada, m’has fet captiva i jo n’he fet aixopluc.

 
 

divendres, 6 de desembre de 2013

Voler és estimar

Voler-te és estimar-te.
Voler-te no és només tenir-te ganes, que també...
És beure’t a glopets perquè no t’acabis. Et vull infinit.
És hipnotitzar-me amb el clotet de la teva barbeta. Sopor dolça.
És eixugar-te la boca quan beus amb ànsia. La mateixa ànsia amb la que em fas l’amor.
Voler-te és voler-te. Però també repetir-te, retenir-te i mossegar-te. I perdre’t expressament per retrobar-te.
És morir-me, si per un cas, no m’estimessis. Tocaré fusta.
No és deixar-me seduir per tu. És que se’m faci venir aigua a la boca mentre ho espero.
És eternitzar-te perpetuant la teva olor en un flascó de vidre. Si l’obro, t’escapes?
Tot això i molt més és voler-te i estimar-te. Però sobretot és voler estimar-te. Ho vull més que... tot i res.
 


dilluns, 2 de desembre de 2013

I és lletra d’amor

Avui et demanaré un favor. I és que m’escriguis en un paper allò que voldries dir-me i no goses.
Si per ventura em veneres, si l’atzar t’ha fet desitjar-me fins a la commoció, si anheles respirar el meu aire: si us plau no m’ho diguis, escriu-m’ho.
Tindràs prou coratge com per escriure’m lletres d’amor i que el vent no les llevi?
Hi confio. Sabràs cercar el mot adequat, copsar el pronom corresponent, seduir l’adjectiu perfecte. Sé del cert que la sintaxi em farà sospirar; el lèxic tremolar; per no parlar de l’espasmòdica ortografia.
Rubrica-ho, sense afegir destinatari.  M’arribarà a mi de totes totes...
Si et dic que vull que m’escriguis allò que vols de mi, no és en va. És perquè sé que ets el millor en l’art de la ploma. I sé, també, que no em decebràs.
No em desencisis dient-m’ho, vull veure-ho plasmat amb tinta i gargotejat amb cal•ligrafia dels àngels.
Adoro quan m’escrius coses boniques. I és lletra d’amor.

dissabte, 30 de novembre de 2013

Fre

 
Posa el fre.
Aquesta passió desenfrenada
em té encisada,
em bull la pell.

Maleït desgavell!
Treu-me les urpes de la carn
prefereixo set i fam
a aquest enfit que em claudica.

Aquesta ànima et suplica
errant com erra, arran de terra
que posis fre de mà.

No val l’intermitent
amants, dements...
I si em coneixes una mica, sabràs
que menteixo més que parlo.


"Amants, dements.“ Plaute

dimecres, 27 de novembre de 2013

L’OBLIT

Si vols i em deixes, et faré de memòria.
Reescriuré la partitura del vent
i rememoraré l’olor de la pluja, quan mulla
si vols i em deixes.
 
Si vols i em deixes, t’evocaré el gust dels petons
i et mostraré el color del rubor quan de reüll, m’observes.
Et recordaré els petits moments,
però que els fem grans per ser molt nostres,
sempre si... vols i em deixes.
 
Si vols, amor, t’escriuré un poema.
Un poema d’amor, si vols i em deixes.


Fotografia: Phoebe Rudomino

dissabte, 23 de novembre de 2013

L’últim bes


Pintura: Ho Ryon Lee


Si et demano que em besis els peus, no vull dir que besis el sòl pel que camino.

Si et demano que me’ls besis és perquè vull que ho facis, literalment. Que els agafis amb la delicadesa que et caracteritza, primer un i després l’altre. Tot seguit, sense deixar de mirar-me, vull que me’ls besis amb els teus llavis de caramel.

I no es tracta de res fetitxista. És que m’agrada que em besis de dalt a baix. I ves per on, els peus te’ls has deixat.

Si et demano que em besis els peus, besa-me’ls, besa-me’ls...

dilluns, 18 de novembre de 2013

La casa dels estims

A la casa dels estims, dels meus estims, hi estàs convidat.
Sàpigues que a la llar d’aquests, els meus sentiments, hi tindràs sempre les portes obertes.
Passa, passa, no et quedis enrere. A fora se’t gelarà el cor.
Com si fos casa teva. Acomoda’t, seu i estova’t el coixí de les empaties.
Serveix-te d’abraçades, sempre necessàries.
Les carícies les trobaràs a la cuina, l’estança amb més caliu. Ja saps, allà on hi cuino les emocions.
I si ets prou agosarat i te’n vas pels racons, hi trobaràs els meus petons, dolços o apassionats.
Ara bé, si tan sols vols una mà amiga sobre l’espatlla, jeu al meu costat i no marxis.
La casa dels meus estims és ara també, ca teva.

dijous, 14 de novembre de 2013

Mirades furtives

Fotografia: Ira Bordo

Quan penses que no et miro
et repasso, rumio i desitjo.
I tu, ingenu, creient que no et miro…

Quan penses que no et miro
ressegueixo cada pam de la teva pell
amb pausa, que no embafi.
I quan he acabat el festí
sempre, sempre torno als teus ulls de mel.
M’agrada reflectir-m’hi,
no per raons vanitoses
sinó per saber-me a dins teu, d’una o altra manera.

Quan penses que no et miro
creu-me, et miro.
Et miro i m’enamoro.

dissabte, 9 de novembre de 2013

És a les tres

És a les tres de la matinada quan amb els ulls enlleganyats, desperto.

És a aquesta hora concreta, la més fosca de la nit, en la que ho veig tot nítid. I la visió de l’evidència m’aterra de tal manera, que no puc més que arraulir-me, poruga, covarda, sota els llençols. En postura fetal serro les dents amb força i compto les fraccions del temps fins a que passi l’hora maleïda.

És a les tres de la matinada de cada dia que es repeteix el meu malson. A l’hora folla, perversament puntual, maleeixo la meva sensatesa.

És tan sols quan la maneta del rellotge ha fet un gir de noranta graus, que puc veure el meu jo autèntic, sense distorsions ni contaminacions enganyoses. És aleshores quan amb la visió esfereïdora del meu ésser en la retina, m’envaeix la por. I no em veig capaç, no puc enfrontar-me a... les tres de la matinada. Tancaré els ulls altra vegada fins que siguin les quatre, les fingides quatre de la matinada.


dijous, 7 de novembre de 2013

Gelós del llit

Quan en Josep Lleixà va proposar de fer un sonet encadenat junt amb l’Encenallsdevida Ginamel, la Mariola Nos i servidora, vaig pensar que seria quelcom divertit. Un cop acabat, me n’he adonat que ha estat tota una experiència i a més a més, d’allò més enriquidora. Ha estat un verdader plaer col•laborar a quatre tintes, a quatre sensibilitats, a quatre cors. Gràcies companys/es!
Aquest és el resultat d’aquest còctel de versos:



Gelós del llit

 
Avui estic gelós del teu llit i dels llençols.
Jo et vull estimar tan aimada
que aquesta nit ho seré tot a la vegada
llit, llençols i amant, quan estem sols.
 
És quan em trobo sol, ben entrada la nit
que et penso, renego i et nego.
I és quan estic arraulit, en el llit
que humit et recordo i m'ofego.
 
Desesperat et penso volent-te estimar,
abraçat als llençols cercant la teva olor
sol en el meu desert podent-te imaginar.
 
Gelós, en el teu llit fingida mortal
en absent combat em vesso
al blanc finit del goig brutal.
 

Autors/es:
Josep Lleixà
Encenallsdevida Ginamel
Mariola Nos
MartinaH

dissabte, 2 de novembre de 2013

Llàgrimes eixutes

No em fas cap pena quan et veig llepar-te les ferides.
No em crec que no dominis la voluntat.
Tant me fa que m’enganyis. El que t’hauria de preocupar fóra la consciència de la teva farsa.
T’has fet les preguntes adequades? Ets prou valent per escoltar les respectives respostes?
Però tu camines per les corbes, evitant els possibles atalls, procurant-te el camí més llarg.
Realment creus que el temps és el teu aliat? Ingenu... No veus que el que fas és allargar l’agonia?
No em fa cap pena la gent covarda. No em fas cap pena, ni et ploraré. Però, et portaré flors...

Pintura: Lori Earley

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Crònica de l’hora perduda

Me’n vaig assabentar el mateix dia, del canvi d’hora periòdic. I el primer que vaig fer,  com sempre,
va ser preguntar: -..i dormirem una hora més, o menys?-

Ara que hi penso, em sembla curiós que no ho hagués sabut abans, ja que és una informació amb la que t’acostumen a bombardejar amb uns quants dies d’antelació.
No voldria ser mal pensada, però jo ho començo a veure com un complot. És allò de que com que “guanyem” una hora, “ells” ens tenen ràbia. I ara un es preguntarà -i qui són ells?-. Però aquestes qüestions tan transcendentals millor les deixem per un altre dia.

Tornem al que ens preocupa. Vaig concloure que aquella nit dormiria una hora més. Si és que som tan fàcils d’acontentar els éssers humans, amb tan poquet, amb les mateixes falses mentides que ens creem i creiem...
Bé, reprenent el fil: amb la notícia de l’hora famosa, una gran il•lusió es va apoderar de mi. Què en faria jo d’aquella hora de regal? A què la dedicaria? Quina emoció, quins nervis!

Doncs bé, vaig anar a dormir tota excitada per tan gran esdeveniment. Em ficava al llit a la mateixa hora de sempre per no perdre ni un minut de la meva futura hora obsequiada.
Mentre era al llit vaig començar a rumiar en què podria fer a l’endemà amb aquells seixanta minuts de glòria.
Vaig pensar en avançar feines domèstiques o en fer aquell pastís que mai tinc temps de fer. I em vaig dir: -Què coi! Sent diumenge no em posaré a treballar...-
Potser podria fer l’aperitiu al que no acostumo a ser a temps de degustar perquè se’m fa l’hora de dinar. O em podria apropar al mercat setmanal abans que les iaietes arrasin amb tot. O simplement fer el dròpol.
Eren tantes les idees, tant el nerviosisme, que en mirar el rellotge no vaig donar crèdit al que veien els meus ulls. I és que havia perdut més d’una hora pensant i repensant en la maleïda hora de més.
Després de la conseqüent rabieta, em vaig calmar, i finalment vaig adormir-me.

...

Em vaig llevar una hora més tard del que acostumava (hora antiga). És a dir, que en l’horari nou m’havia llevat a la mateixa hora d’abans del canvi. Total, que en algun moment del rumiament absurd, durant la nit, havia perdut la “meva hora” en la vigília. Hora extraviada en pensaments inútils.

Què hi farem! La vida continua. I el temps, de més o de menys, subjectat de la mà del destí o de la de l’atzar, no s’atura. Tic-tac, tic-tac...

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Whisky de mitjanit

-Ben bé no és que em facis fàstic. El que passa és que em recordes que me’n faig a mi mateixa.

Li va deixar anar tal qual, directa i sincera. I l’home se la mirava, no massa sorprès per altra banda.

I jo, com a espectador imparcial i casual, en aquella barra de bar de carretera a la mitjanit, em vaig quedar atònit. Atònit per aquella frase tan crua i dolguda, alhora.

Vaig procurar posar-me a la pell d’aquella dona i rumiar quines deurien haver estat les causes per arribar a aquella sensació rancuniosa. Sentir fàstic d’ella mateixa i projectar-ho en la que deuria ser la seva parella.

I al pensar en la postura de l’home, em vaig dir que quasi era millor sentir-se rebutjat o inclús ignorat; però produir repugnància... això eren paraules majors. Clar que, analitzant les paraules d’ella, semblava que aquella mena d’aversió no procedia de l’home, sinó d’ella mateixa. Naixia d’ella o d’algun fet o cosa que, a l’estar amb ell, li deuria recordar constantment.

Em vaig mirar la copa de whisky de Malta i vaig veure que ja era buida. I vaig pensar que mentre havia ofegat els pensaments en les vides d’aquella parella desconeguda, havia oblidat per complet les meves pròpies cabòries. M’havia consolat saber que d’altres tenien les seves pròpies penes. I enlloc de sentir-me ni una mica malament per això, vaig apagar l’havà satisfet, mentre em deia que jo ja havia passat la fase del fàstic feia molt de temps...


dijous, 17 d’octubre de 2013

Devorar-te

Devorar-te. És això el que vull.
Engolir-te, cruspir-te i menjar-te.
Endrapar, fins atipar-me.
 
Cada tros de carn, i beure’m la sang.
Cada bocinet de tu, per calmar la fam.
 
Empassar-te com bèstia predadora.
I no deixar engrunes, com a bona minyona.
 
Rosegar-te i llepar-me els dits. Singlot de bon profit.
Devorar-te per posseir-te, fins a formar part de mi.
 
Tinc gana de pell i tall, i sóc caníbal.
Devorar-te vull. Si et deixes, no s’hi val.
 
Dibuix: Ana Teresa Barboza

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Cel salvatge

Ja no recordo el cel de cotó fluix.
Miro a través dels vitralls i els núvols són paper de vidre.

Si pogués fregar-los en l’instant que dura un sospir, sagnaria.
Em dessagnaria, tenyint de roselles el camp segat.
I amb el blat tallat en faria fogueres, calcinant les petges que no esdevingueren.

Quan llampega el cel de paper-vidre, parteix en dos la terra erma.
Quan més t’estimes la vida, més costosa és la drecera; escassa esperma.


Fotografia de BCN - creació pròpia

diumenge, 6 d’octubre de 2013

Interrogant



De tu penja un gran interrogant, que en la solitud de tu mateix, t’obsessiona. I jo no puc fer més que dir-te que quan sàpiga qui sóc, et diré qui ets.
Mentre, seré qui vulguis que sigui.
M’està bé que t’excusis en mi per a no definir-te.
I no és un embarbussament ni cap mena de joc de paraules. De fet, no és cap joc.
Perquè tu ja saps perfectament qui ets. El que succeeix és que potser no t’agrada la resposta. Deu ser que no t’agrades, que no t’agrada ser jo; que no t’agrado.
Efectivament, tu i jo som el mateix; sempre ho has sabut. No et facis l’orni. O fes-te’l; l’interrogant no et queda gens malament.

divendres, 27 de setembre de 2013

Rellotge de pèndol


El dia que va anar a cal metge per preguntar-li per la cura d’aquell dolor tan profund que es feia insuportable, li va donar la recepta del temps.
Ella que no es veia capaç de resistir aquell mal inhumà va palplantar-se davant del preuat rellotge de pèndol de l’àvia, que havia heretat i que tenia a casa seva.
I amb les mans sota la barbeta se’l va posar a observar.
Pèndol amunt... Pèndol avall... La minutera avançava un mica.
Pèndol avall... Pèndol amunt... La remor de l’engranatge assenyalava una altra hora.
No sabria dir quant de temps va ser davant del rellotge mil•lenari, però el que tenia clar és que aquell dolor persistia amb la mateixa intensitat.
Es va enfurismar tant amb el rellotge, que el va despenjar de la paret i el va llençar a terra. Tot el mecanisme, cargols i centenars de peces van anar rodolant per les rajoles.
Es va enfadar amb el metge per creure-se’l. I es va enfadar amb ella mateixa per ser tan beneita com per arribar a pensar que aquell dolor cessaria.

Després d’haver maleït a tot i tothom, va posar-se a recollir les peces del rellotge de l’àvia, amb la idea d’arreglar-lo. I mentre arreplegava tots aquells bocins de ferro i fusta, va pensar que el seu cor s’assimilava aquell aparell destrossat. S’imaginava collint els seus trossets de cor trencat.
I creant-se i creient-se el seu propi engany, va pensar que arreglant el rellotge potser també alhora recompondria el seu ferit i adolorit cor. Almenys, no perdia res provant-ho...

 

diumenge, 22 de setembre de 2013

Barrots de ferro

Fotografia: Alvin Booth

 
Despertes tocant el fred dels barrots ferrítics. T’hi agafes com a taula de salvament; malgrat el fred, malgrat el ferro.

Intentes aclucar els ulls, sent un esforç en va. Gires el cos fent la volta sencera i te n’adones que estàs engabiat, engarjolat pels quatre costats. Empresonat, sense sortida.
T’hi recolzes d’esquenes i ara el fred es torna gèlid a les teves espatlles. Ja no pots agafar el barrot amb una sola mà. Creix la teva presó i l’espai es redueix i el fred es fa glacial i...
...i defalleixes sobre els llençols del llit. Ara tot és silenci i foscor. Romans amb els ulls clucs.
Et preguntes si a l’obrir-los seguiràs –si és que en algun moment hi havies estat- captiu dins la presó.
Penses, rumies i el cap t’està a punt d’esclatar pels dubtes. Finalment decideixes...

Despertes tocant el fred dels barrots ferrítics. T’hi agafes com a taula de salvament; malgrat el fred, malgrat el ferro.

dimecres, 18 de setembre de 2013

La marquesina

De sempre, li havien agradat els inicis de les estacions perquè significaven algun canvi, alguna mena de canvi premeditat, que esperava. Especialment anhelava el principi de la primavera per fer realitat un senzill costum: poder gaudir de la primera hora dels matins, al petit jardí de casa seva.

No tenia una casa massa gran ni ostentosa; més aviat era discreta i senzilla, ben bé com ell. El jardí tampoc distava massa d’aquesta línia austera però el fruïa per l’immensa pau que li produïa.
Un parell de jardineres amb flors de batalla, alguns testos amb plantes aromàtiques, una taula amb quatre cadires i la marquesina que delimitava el recinte del carrer, conformaven tot l’attrezzo del seu poc peculiar costum.
Una marquesina de fusta acabada d’envernissar, per la que encara no havia donat  temps a fer créixer i enredar-s’hi el gessamí. Però del que tot i així, se’n percebia la fragància que cada matí, es barrejava amb l’olor del cafè acabat de fer. I la mescla produïa una olor curiosa, que havia passat a descriure els seus matins de primavera.

En la seva rutina preferida, un cop escurada la dosi de cafeïna, apurava les últimes calades del seu Marlboro i acabava de fullejar el diari. Apagada la cigarreta, plegava la premsa i mirava la marquesina sense travessar-la, amb la mirada perduda, pensant en les seves coses, i els seus esperats canvis.

Un dilluns primaveral i ventós, va seguir al detall el mateix hàbit de cada matí. I un cop havia plegat ja el diari i mirava la marquesina, alguna cosa li va fer parar especial atenció. Semblava que el vent havia parat i s’havia endut l’olor de gessamí amb cafè, per intercanviar-la per un nou aroma de flors exòtiques.
Va mirar entre l’entramat de la marquesina i es va deixar enlluernar per un moviment brillant. Una cabellera llarga, arrissada i daurada es movia darrere la fusta. El moviment del cabell acompanyava l’onatge gràcil dels volants d’un vestit de seda amb llunes, d’allò més femení i sensual.
Van ser uns segons d’excelsa bellesa que semblaven haver immortalitzat el seu monòton dilluns de primavera.

Aquell va ser el primer de tot un seguit de matins en els que tornava a aparèixer aquella preciosa criatura, aquells centímetres quadrats de cabell i llunes, que es podien apreciar a través de l’entramat de la marquesina.
Passaren setmanes en les que l’home només podia veure els petits bocins d’aquella enigmàtica dona. I per més estrany que pogués semblar, en tots i cadascun dels matins d’aquella estació primaveral mai va moure’s ni alçar-se de la cadira ni un sol mil•límetre.

Per primera vegada en molt de temps havia succeït un canvi que no era esperat a la seva monòtona vida. I amb això havia recordat que... li agradava aquesta sensació.
I el que molts, de saber-ho, no haguessin entès és que des de llavors, el seu record de primavera havia passat a ser immillorable, insuperable. I que en cada instant de la seva vida a partir d’aleshores en que recordés la primavera, ho faria enfundat amb perfum de flors exòtiques i bocins de seda amb llunes.


divendres, 13 de setembre de 2013

Secrets sulfurats

Si ell sabés que em treu de polleguera... Si ho sabés, possiblement no, de ben segur, tot seria d’altra manera.

Si sabés que m’exaspera que m’endevini el pensament. Que les meves mentides amb ell no funcionen.
Si sabés que quan m’enrojolo no és per la calor de l’ambient. Que els seus llavis humits em sufoquen i traicionen.
Si sabés que no ho sabrà. Que no li diré que el penso i repenso, l’enyoro i desitjo.
El meu pacte intern és que ell cregui que tan sols, de vegades i si em cal, m’excito.
I jo faig i molt bé, el meu paper de dona a hores, interessada. Quan la veritat és que de la seva orella en seria arracada, a ell enganxada, per sempre estimada, bocabadada, enfurismada, ada, ada, ADA! Oh, t’odio!

Si sabés que em treu de polleguera... No, no tindrà aquesta satisfacció, de cap, de cap manera.



Fotografia: Thea Curtis

dimarts, 10 de setembre de 2013

Blog enllaçat per la Independència

Tot a punt? Arrenquem motors!
Seguint la magnífica iniciativa Blog-Via cap a la Independència, faig la meva petita aportació i passo el torn al següent blog a ser encadenat, el nº 213 d’Albert Balbastre:
http://razonesparalaindependencia.blogspot.com.es/

"Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts." -Lluís Maria Xirinacs-

dimarts, 3 de setembre de 2013

Provocant al seny

Si perdo la raó, no diguis que no et vaig avisar.

Ens vam ensumar i em vas desvestir.
Et vaig resseguir i em vas fer estremir.
Vaig perdre el món de vista, suspès per una aresta.

Has provat a fer piruetes sobre la fina línia que separa la pertorbació de l’èxtasi?
Has jugat a la xarranca sobre el paviment lliscant de l’enteniment?
Has temptat a la sort i reptat als teus dimonis?

Et vaig avisar. Vaig provocar al seny i ja no tinc clar que el meu judici sigui vàlid. No diguis que no et vaig avisar...

dimecres, 28 d’agost de 2013

Unicorn

No hi ets, no existeixes, no ets real.
Tot és fruit de la meva juganera imaginació.
Segur que ets un caprici de la fantasia, unicorn engabiat.

Però si no hi ets, per què et veig caminar decidit?
Si no existeixes, per què m’enlluernes amb la teva banya màgica?
No ets real. Doncs per què em crema tot a dins i se’m llaga el cor?

M’ho repetiré mil vegades si cal, i em cal:
No hi ets, no existeixes, no ets real.
I ja no sé si em sento morir negant-te o no tenint-te, unicorn engabiat.

Fotografia: Olaf Nicolai

diumenge, 25 d’agost de 2013

Abril

Il·lustració - Kozue Kuroki
 
Abril és un nom i és primavera
primavera dolça, primavera humida.
Abril és llampec i pluja fina.
 
Abril és tempesta i rosada
és rínxol d’infància divina.
És confitura de melmelada
regalima, llepa, regalima.
Abril és ventada entremaliada
és núvol de sucre i sal marina.
 
Abril és un nom i és primavera
primavera dolça, primavera humida.
Abril d’innocència fugissera.
 


Per l'Abril...

dimecres, 21 d’agost de 2013

Granota en fang sec

T’has quedat estancat, com granota en fang sec.

Immobilitzat per dins, fent escarafalls enfora.
No et belluga la sang. I el cor fa temps va deixar de parlar amb les idees. I les idees no recordes quan van començar a ser record.
Navegant entre dues aigües, has acabat surant en la tercera. Un surar quiet, impertèrrit.
I allà romans i t'està bé. I això és el pitjor i t'està bé. I així moriràs i t'estarà bé.

Com granota en fang sec, esperant sense esperar, les arenes movedisses.


dissabte, 17 d’agost de 2013

Nina bruta

Les nits que són tan fosques com els ulls de les rates cegues que s’escolen per les clavegueres, trec la meva nina bruta.

La meva nina bruta la guardo a dins meu, entre l’estómac i el cor, en aquell punt en que les llàgrimes cremen i els mals records es recreen.
Li expulso el vestit tacat, li col•loco l’ull que li queda -més buit que el forat de l’altre- i li netejo la cara ronyosa.
Sempre em reservo pel final la part més laboriosa: pentinar-li el cabell llarg i greixós.
Raspallada rere raspallada a mitjanit. Com abstreta i absent, li estiro amb força els cabells per treure-li la brutícia. Pentino i pentino la meva nina bruta.

I quan despunta l’alba i el sol comença a mostrar el seu primer raig de llum, desperto d’aquest estat hipnòtic, litúrgic, exorcitzador.
Agafo la nina i la torno a desar en el lloc secret, entre l’estómac  i el cor, entre entranyes i turments.

La meva nina, desada, no s’embruta. La meva nina, de tant en tant i quan encara no és prou fosc, vol sortir. I si no li permeto, em provoca arcades.
M’espanta vomitar la meva nina bruta. M’aterra mostrar la meva nina bruta, molt bruta.


Natalie Shau

dimecres, 14 d’agost de 2013

Absurditats inherents

Si em pica el cor, en grato el peu; ves quina absurditat.

Quan et tinc davant, t’ignoro.
Si et perdo de vista, et busco sota les pedres.
Nits de vigília cercant-te i et trobo en la pedra en la que s’hi reflecteix la lluna. Tot seguit, la llenço al mar.
I abans que Morfeu vingui a la meva captura, em llenço al mar, a tu.

Quan no vens, t’espero amb ànsia.
Si hi ets, et dic que marxis.
I abans surtis per la porta, torno a buscar llunes en les pedres.

Si plouen desitjos, obro el paraigües.
Quan amaina, vaig en busca del xaman perquè invoqui tempestes de seduccions.

Si corres cap a mi, et poso obstacles.
Quan les teves passes són lentes, encenc llumins darrere teu.
I si has superat obstacles i focs, em perdo en les meves contradiccions.

Ves quina absurditat; si em pica el cor, em grato el peu.


Il·lustració de Peony Yip
 

dimecres, 7 d’agost de 2013

Exili verbal

Ell que era home de poques paraules (no pas de pensaments), sempre havia admirat als que disposaven del do de la dialèctica.
La fortuna el va tocar un dia en el que va conèixer una dona que posseïa l’art retòric. Captava l’atenció de tots els oients amb el seu to de veu suau i melós. Utilitzava uns arguments sòlids, un llenguatge exquisit, el vocabulari idoni i, tot això, creava un ambient acollidor que captivava a tot el que tenia actiu el sentit de l’oïda.
No ho podia evitar; se sentia embadalit per aquesta obra verbal que fluïa per les cordes vocals de la dona. Un contrapunt al poc atractiu silenci.
Cada dia buscava una estona o una excusa per apropar-se a aquella dona magnètica, parant tota l’atenció possible a aquella verborrea.

Passat un temps en el que seves oïdes havien estat embriagades per deliciosa dicció, va començar a sentir-se’n empatxat.
I en un moment de digestió lúcida, va posar-se a meditar en el contingut de tant mot, frase i monòleg.
La conclusió no va ser gaire encoratjadora: tot aquell seguit de paraules expressades en tot aquell temps, no tenien cap mena de significat interessant. No se’n podia treure absolutament res d’entusiasmador de tanta xerrameca. No n’havia après res, ni tan sols era profitós per a res, ni molt menys sorprenent.

El dia de la llum, va tornar tard a casa, després de caminar durant llargues hores pels carrers foscos amb aquell decebedor descobriment a sobre.
Va posar-se el pijama i va jeure al llit amb cura, per no despertar la seva estimada. De bocaterrosa i d’esquena a ella va tancar els ulls.
En això que va notar l’escalfor d’una mà posada sobre les seves espatlles. I es va adonar en aquell precís moment que el delicat gest, fet des de la més gran estimació era un veritable discurs. Potser equivalia a un expressió d’ànims: “tranquil, tot passa” o a un reconfortant recordatori del tipus: “estaré amb tu”, i segurament a alguna gran veritat obviada. Però sobretot representava un gran: “t’estimo” amb totes les lletres i sense emetre ni un sol so.
Sí, certament el do de la no paraula pot ser el més gran raonament; pot dir tant!

Aquell dia va decidir ensordir... adorava els silencis.

Fotografia: Kai Brun
“No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia” -John Cage-

diumenge, 4 d’agost de 2013

Marejada de tu

Escena: atrezzo  del decorat d’una fira, i no la de les vanitats precisament.
Imatges: aneguets de goma, pistoles de balins, borratxos disfressats de bruixes poca-soltes, horrorosos peluixos, i tot en una nit sense estels.
Olors: aquella flaire de ranci vagament dissimulada per la dels xurros de xocolata a preu d’or. D’altres corporals, desagradables; perfums barats i núvols de caramel.
Sons: botzines estrepitoses, músiques d’èpoques que voldríem oblidar i murmuris de renecs per la sorra que s’escorre entre les sandàlies d’estiu.

Atraccions que no atrauen gens, passades de llarg. Menys una, aquella en la que hi passem hores, dies i eternitats: la roda...
Paguem el bitllet. Pugem a la cistella de sempre i just arrenquen els motors, ens agafem de la mà.
Ascendim lentament, respirant fons, tastant de totes les capes d’aire. Suspesos en ell, fent-ne moments de glòria.
De sobte, una sotragada. T’agafo fort, i en un sospir et dic “protegeix-me”. Ens besem com si fos l’última vegada en assaborir-nos.
Tot d’una caiem al buit. Ens envaeix la por, que ens mareja captivadorament. Trasbalsos dolços i de bilis amargues.
I quan encara no ens hem recuperat de torbacions inevitables, inconfessables, inacabables... de cop i volta, altra vegada amunt.

Un no parar constant de moviments i vivències, sentiments i emocions a flor de pell. Tota una vida viscuda en uns instants.
Si seguim així, morirem de vells abans dels 50... Intens, tan intensament, tanta vida!
I és que estar amb tu és com pujar a la roda de la fira.
I és que tocar de peus a terra ja no té gust de res.


Fotografia: Vincenzo Balocchi

dijous, 1 d’agost de 2013

Pessic

Fotografia: Nastya Kaletkina
Que sigui l’última vegada, l’última que em fas un pessic per despertar-me.

Ni se t’acudeixi tornar a eixorivir-me de les meves cabòries.

No em pessiguis quan somiï desperta, no enmig de les meves fantasies.

No enderroquis els meus castells de sorra, ni li estiris els enagos a la princesa.

No esgarrapis els llençols, fent estrèpit. Res de sospirs que desvetllin els follets dels meus contes.

Que sigui l’última, l’última vegada que em pessigues quimeres.

A no ser que em pessiguis... per encendre el foc.

dijous, 25 de juliol de 2013

Pensaments purs

Il·lustració: Catrin Welz-Stein

‘Penso molt en tu, últimament’ van ser les teves paraules; les que porto tatuades sota pell i a foc.
I em vaig mossegar el llavi al sentir-les. Callant-me un ‘si sabessis que ja et pensava quan no et coneixia...’
I sort vaig tenir de dur posada una rebeca. Sinó, haguessis vist l’eriçar de la meva pell.
I sort que la ciutat fa remor d’aglomeracions, que va dissimular els efusius batecs del meu cor.
I sort vaig tenir de que no em preguntessis res. Perquè no hagués pogut pronunciar una sola paraula. No sense haver tartamudejat, ni trobat els mots adequats.
I sort en tinc de que els meus ulls mai han estat vergonyosos. I no vaig deixar de mirar-te en cada fracció de segon en la que em deies ‘penso molt en tu, últimament’.


diumenge, 21 de juliol de 2013

Llop

Ets la boca del llop, jo no sóc caputxeta
 
boscos frondosos i sofàs vermells
remor constant de cruixir d’ullals
sots fets amb urpes, recorregut de pells
empassa, saliva... regust de glòbuls vermells
quan la caputxeta tanca els ulls, el llop udola
riures rojos, rius i contes
tisores tallen l’aire, l’esmicolen
 
Sóc la boca del llop, tu no ets caputxeta
 
 


dijous, 18 de juliol de 2013

Timideses

“Timideses” ha estat escrit conjuntament amb Pep Jardiner de Sentiments, posseïdor de l’art de commoure amb la paraula, i sempre amb discreta elegància.
Superada ja la timidesa del primer poema conjunt... espero tornar a col•laborar properament amb tu, PeP!


 
El fredolic vent dels carrers
m'ha fet entrar al bar de la plaça.
El te negre m'escalfa unes mans
tremoloses d’un cos desangelat.
 
Un sorollós xerric de la porta
ha donat entrada a una olor de mel.
Tombo el coll seguint el perfum,
esmaperdut amb la fragància de la mirada.
 
La llum del sol però, m’enlluerna
i no puc esguardar més que una ombra.
Dibuixa una delicada i sensual silueta.
I m’envaeix de nou el dolç perfum,
aquella familiar i penetrant olor de mel...
 
S’asseu; abric marró, barret i ulleres fosques.
amb cutis de caramel i nas perfilat,
denotant una timidesa fins i tot verbal
a l’hora de demanar el tallat curt de cafè,
a fi de no amargar les seves gustatives bucals.
 
Creuem mirades com deutors d’amor
lleials a una timidesa que ens domina,
fent-nos esclaus de la por. Mirades.
Llàgrimes orgàsmiques, suades de desig.
 
Voldria apropar-me... però
alguna cosa m’impedeix moure’m de la cadira.
Paralitzat pel que no sé encara,
però que dedueixo,
em trasbalso...

I aquella captivadora olor de mel, que no em permet...
que no em permet recordar
quan va ser la darrera vegada
que em vaig sentir així: dolçament tímid.
 
 
Autors: Pep Jardiner de Sentiments & MartinaH

 

dilluns, 15 de juliol de 2013

Cascavell

Em posaré un cascavell, que soni i faci ning-ning
amb fortuïta premeditació perquè em sentis venir.

Em posaré un cascavell i me’l lligaré al turmell.
Me’l posaré per neguitejar-te al saber-me ben a prop.
Ho tinc pensat i ho faré: em posaré un cascavell.
Amb cada passa et pensaré,
i composaré una melodia apta per les teves oïdes.
Em lligaré un cascavell, al turmell i t’evocaré bells records.
I ho faré per crear-te un desgavell, per quan no em tinguis enyor.

Em posaré un cascavell, que soni i faci ning-ning.
Arribaré amb el meu soroll i et faré embogir.


Fotografia: Thea Curtis

dijous, 11 de juliol de 2013

Pintant el mar

Fotografia: Erik Johansson
      Jugo a que pinto el mar. Invento paleta.
      De quin color vols el mar? De quin la marea?
 
      Dibuixaré un somriure amb rastres d’estels.
      I la matinada serà del verd de les olives.
      Coloraré corals per fer-te un vestit,
      recolliré cargols i te’n faré un penjoll.
      I pintaré el sol del color de la lluna
      i la lluna del de la brisa que t’acarona quan dorms.
 
      Jugo a que pinto el mar. Invento paleta.
      De quin color vols l’amor? De quin la marea?

diumenge, 7 de juliol de 2013

Cares, caretes i màscares

Tenia passió per les capses. Totes les seves coses les hi desava en capses. Caixes de diferents colors, estampats llampants, i folrades de variats teixits. Cada tipus d’objecte en un caixa, classificat i ordenat, com a ella li agradava.
Al fons de l’armari, just al costat de la capsa dels mocadors i els foulards, hi guardava la caixa de les cares. Una capsa de vellut negre sobre el que hi ressaltava la lluentor de les màscares.
En tenia una per cadascun dels moments que et planteja la vida, per cadascuna de les situacions quotidianes i inclús per moments més concrets.

Hi havia les que repetia assíduament; aquestes eren les dels somriures, les de les sociabilitats i empaties, les de les seguretats, etc. Aquestes ja començaven a estar més atrotinades...
A la capsa de vellut negre també hi desava la de fer-se l’interessant i la de fer-se l’interessat, que no eren pas la mateixa.
També en tenia una per les sorpreses, una altra per les seduccions i magnetismes (aquesta, una verdadera peça de museu).
N’hi havia una que utilitzava, a discreció, per dissimular mentides...
En tenia tantes de cares, caretes i màscares, com llunes té una vida, com infinites circumstàncies té el camí de que un es forja, i que es deixa forjar.


Una vegada, es va entretenir remenant la capsa de les arracades, buscant-hi les que li aniríem millor amb el seu vestit preferit de seda negre. El seu millor vestit, el que li queia com un guant, l’infal•lible per aquell tipus de festes a la que l’havien convidat aquella mateixa nit. Quan les va tenir triades va anar a buscar “la cara del somriure etern”.
No se’n va adonar, però per error va agafar la del fons de la capsa: la de la tristesa; i se la va col•locar.
En arribar a la festa va començar a notar alguna cosa estranya. Semblava que produïa  un efecte contrari al de l’imant. Com era possible? Mai li havia passat res semblant amb la cara del somriure etern. I a més, amb el seu vestit negre. Era impensable.
I es va passar gairebé tota la nit, sola i desconcertada.
El cas és que a mitja nit, va arribar un antic amic seu. Aquell amic al que feia temps havia deixat una mica de banda, per ocupar-li tant de temps totes aquelles noves amistats que havia fet últimament. I el seu amic, el de tota la vida, al veure-la, se li va acostar.
Va passar-se la resta de la vetllada acompanyada per ell, que no va deixar de fer-li preguntes i interessar-se per ella sense cap més intenció que aquesta.
(Val a dir però que, en algun moment de la nit, a la dona de la cara equivocada se li va passar pel cap de pessigar-li la cara al seu amic...)
I així es va passar la resta de la festa, amb el seu vell amic, que de tant en tant li posava el braç a l’esquena i la reconfortava.

Un cop acabada la festa i en arribar a casa, es va treure la màscara. I es va estranyar al veure que duia “la cara del somriure etern”. Potser havia perdut efecte, va pensar...


dimecres, 3 de juliol de 2013

Encanteri


Fotografia: Rimel Neffati
Quant a l’encanteri de l’amor i del desig....
Quan m’encanto
canto càntics d’amor, joia i sexe suau.
Quant a l’encanteri de l’amor i del desig....
Quan t’encantes
m’encanta contemplar-te encantat
i el teu sexe, dur, pensant-me.
Quant a l’encanteri de l’amor i del desig....
Quan et desencantis, ens desencantem,
morirem?
I quin càntic ens quedarà?
Potser un rèquiem...

diumenge, 30 de juny de 2013

Desprendre’m

M’obriria en canal per desprendre’m...
...per desprendre’m d’aquest cos adherit a estranyes extravagàncies, estrambòtiques i extraordinàries sensacions; il•lusions?
M’obriria amb un punxó que arranqués terminacions, no tangibles, però intel•ligibles del capriciós destí; cretí!
M’obriria en canal i em desprendria de mi. De sensibilitats inaudites, focs roents, pells rasurades, protèrvies infinites.
M’obriria i no en deixaria res. Ni entranyes ni vísceres cruixents que deixen rastre als cors latents, raspant immutables migranyes.
M’obriria i ho trauria tot, deixant pas a la fredor, despreocupat de tensions, emocions, recòndits racons, idiotes pocions, ximplets, beneitons.
Agosarat qui s’aventuri s’exposi s’atreveixi a contradir un ferit cos obert en canal; ja no fa mal.
Valent? No; desesperat, encarcarat, trontollat de tot i res. Per déu... desfés!
M’obriria en canal per desprendre’m del pes...
... per desprendre’m del que se’m va donar i no em pertanyia; o era al revés?

Fotografia: Anke Merzbach

dijous, 27 de juny de 2013

OoO BOMBOLLES OoO

Agraïments a Fidel Picó, bon amic i gran poeta, pel fet de poder col•laborar amb ell.
Un vegada més, un plaer més, escriure conjuntament i aprendre d’altres tintes.
Gràcies Fidel, ens trobem en pròxims versos!
(No oblideu fer un passeig pel seu magnífic bloc:
http://fidelpico.blogspot.com.es/)



Omplo i em miro el cava.
Pul•lulen bombolletes entremaliades
que s’enlairen fins dalt de tot.
Es difuminen com els meus somnis.
Però ailàs!, abans ja he engolit el líquid,
i tot ell em penetra com una besada ardent.
I comencen d’altres somnis
que ballen per les venes a ritme de jazz,
resistint-se a l’embat de tanta realitat granítica.
Prou entremaliades les (meves) bombolletes...
M’omplo la copa de nou. Friso més i més quimeres!
Atanso els llavis a l’elixir del desig.
Pessigolles tafaneres em saltironen al nas.
Bombolles trapelles que em captiven,
movent-se prou a prop com per temptar-me.
Ara empasso, assedegat de jocs.
Coïssor a la gola.
Bombolles etíliques bullint-me la sang i les passions.
EBRI de somnis
EBRI de tu
  
Autors: Fidel Picó & MartinaH

dilluns, 24 de juny de 2013

La mare té les mans grosses

La mare té les mans grosses.
com gran el seu cor, trossets en bosses.

Com petit l’enuig amb enormes desastres nostres.
Com dolça la seva mirada, quan de vesprada ens tapava.
Com punyent la seva força amb veu de fada, estimada.
Com de bonica n’estava, quan ens besava, de matinada!

La mare té les mans grosses
per acariciar-nos el rostre.

La mare té les mans grosses,
com gran el seu cor, trossets en bosses.


Pintura de Vicente Romero

 
Per la mare...

dijous, 20 de juny de 2013

Petons sortosos






Amb un petó t’he dit
que amb un no en tindré prou.

Amb un petó et dic
que et vull per mi sola, els dos sols, tan sols.

Amb un petó et diré
ves... no t’ho diré!
Si ho vols saber, esbrina-ho. Tasta’m.

dijous, 13 de juny de 2013

(mal) dia

No és dilluns, però tinc un mal dia.
El cert és que el tenia fins que has vingut a rebre’m amb et teu particular (i acollidor) somriure.

La veritat és que avui ha estat un pèssim dia.
I tan sols tu, has pogut (i sabut) esmenar-lo, explicant-me les teves absurdes (i divertides) històries. (Em distreus de les crues realitats).

Avui ha estat un dia feixuc, tediós... un molt mal dia.
Però has entrat a l’estança amb el teu perfum de camp de roselles i m’has produït amnèsia.

I el cert és que avui ha estat un dia de merda.
Sort n’he tingut (i en tinc) de tu, que mentre m’arraulia (durant hores) a la dutxa, t’has assegut a esperar-me. Esperant pacient per assecar-me amb la tovallola, com a excusa per abraçar-me. (Ho necessito tant...!)

Avui, he tingut el pitjor dia.
Pitjor fins que he pensat (endevinant-ho) que me’l sabries millorar de totes, totes.

Avui, un mal dia; no sé si dilluns, dimarts...
Però creu-me; me l’has convertit en un immillorable divendres.
(Gràcies).

dissabte, 8 de juny de 2013

De silencis i mirades

Te’n recordes de quina va ser la primera vegada que vam gaudir dels (nostres) silencis? Pots arribar a recordar-ho?

Em refereixo a aquell moment, aquell primer moment en el que potser estàvem en una terrassa de la plaça. Sí, ja saps... Allà on fan aquells cornets de gelats cremosos, i que tant t’agraden. Els que xarrupes amb èmfasi, ja ho saps.
L’instant del que parlo deuria ser aquell en el que, sota una calor de justícia una tarda qualsevol d’un mes d’agost, ens menjàvem un gelat. Tu, just davant meu. Jo, tot just enfront.
No parlàvem. Però... ens miràvem.
No ho fèiem rient amb timidesa. Allò ja era una fase passada.
Aleshores, tan sols ens miràvem als ulls, no sense veure’ns-hi espurnes. No sense sentir el foc a dins.
He mentit... perdona. Sí que reia jo. Em feia gràcia mirar la gota de gelat d’stracciatella que et regalimava deliciosament per la barbeta. Aquella gota que em tornava golosa (per tu).

I ara em sap tan greu no recordar aquell precís instant en el que vam poder mirar-nos amb silenci...
Te n’adones que va ser un moment molt important? Crucial!
Més fort que besar-nos (això està molt vist).
Els nostres silencis, en canvi, i a banda de les sabudes confiances, ens impliquen, ens compenetren, ens fan ser un de sol.
Els teus ulls i els meus, fonent-se, formant una sola espurna de vida, la nostra vida.
Te n’adones que quan em perdo en la claror de la teva mirada, t’estic fent l’amor intensament?
I te n’adones que ens vam triar tu i jo d’entre tots els altres, que mengen gelat una calorosa tarda d’agost?
Te n’adones?



California, 1955 per Elliott Erwitt
Pel Lluís...

dilluns, 3 de juny de 2013

Delicada

“Ets tan delicada…!” em vas dir.
I ho vas deixar anar com qui exhala l’últim sospir de vida.
Em va fer gràcia pensar que em veies com una delicada flor a punt de ser marcida. Encara somric quan hi penso.
I vaig imaginar que no pot haver res més delicat que un pètal de rosa fresca sobre un llit de punxes.
I m’hi vaig veure dormitant plàcidament, recollida i guarida entre els teus braços. Tu a sota, protegint-me, suportant els talls de les punxes. Dessagnant-te per la meva delicadesa.
Quan hi penso... t’asseguro que no sóc gens delicada.

divendres, 31 de maig de 2013

'Trepitjant' a Foix

I de sobte ho he vist clar, perquè ...“és quan dormo que hi veig clar”.

No sé si ho he somiat, si ha succeït en realitat o és tan sols una creença. Possiblement sigui un déjà vu. Però el que sé del cert i m’entusiasma, és la visualització nítida i alhora entre nebuloses, de l’anhelat esdeveniment.

Ens trobàvem algun dia futur, segurament llunyà.
I l’encontre era allà, on anys abans havíem planejat, entre rialles i seriositats emmascarades. N’havíem parlat una matinada de tantes, en les que se’ns feien curtes les nostres converses.

I anys després arribava el moment de la trobada davant del mausoleu, davant les paraules del poeta.
No era una frase cèlebre per a nosaltres, ni tenia una importància abrupta per les nostres vides. Però aquella successió de mots, de sobte havia format part de nosaltres i d’aquell destí immediat. Un moment precís que ens unia intensament,  per dur-nos davant d’aquell lloc concret, d’entre tot l’univers.
Una pedra al terra, en un escocell del barri 22@ de Barcelona amb la inscripció de la frase: “M'exalta el nou i m'enamora el vell'.
I va ser allà on et vaig veure d’esquenes, esperant neguitós el moment, després de tants anys d’imaginar-lo entre boirines.
I va ser allà mateix quan et vas girar i no et vaig deixar parlar. Et vaig trepitjar els mots com immediatament faríem després, sobre les paraules del mestre. “Trepitja suaument, per no trencar l’encís...” et vaig suggerir. I vas fer una passa endavant. Tot seguit em vas allargar la mà i a continuació vaig trepitjar-ho jo, delicadament com qui trepitja un entramat de flors de primavera.
I així va ser aquell moment nostre, el nostre moment; un instant intensament poètic, en el que va desaparèixer la resta per ser només nosaltres i potser també, la poesia.

No recordo res més. No sé quan ni com en vam sortir, ni tan sols el comiat. Tant se val, però. Duem la frase calcada als peus, per si ens hem de re-trobar algun dia.
Ja saps, si em busques... m’hauràs de descalçar.



C/Tànger 120 @22 Poblenou (Barcelona)