Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Crònica de l’hora perduda

Me’n vaig assabentar el mateix dia, del canvi d’hora periòdic. I el primer que vaig fer,  com sempre,
va ser preguntar: -..i dormirem una hora més, o menys?-

Ara que hi penso, em sembla curiós que no ho hagués sabut abans, ja que és una informació amb la que t’acostumen a bombardejar amb uns quants dies d’antelació.
No voldria ser mal pensada, però jo ho començo a veure com un complot. És allò de que com que “guanyem” una hora, “ells” ens tenen ràbia. I ara un es preguntarà -i qui són ells?-. Però aquestes qüestions tan transcendentals millor les deixem per un altre dia.

Tornem al que ens preocupa. Vaig concloure que aquella nit dormiria una hora més. Si és que som tan fàcils d’acontentar els éssers humans, amb tan poquet, amb les mateixes falses mentides que ens creem i creiem...
Bé, reprenent el fil: amb la notícia de l’hora famosa, una gran il•lusió es va apoderar de mi. Què en faria jo d’aquella hora de regal? A què la dedicaria? Quina emoció, quins nervis!

Doncs bé, vaig anar a dormir tota excitada per tan gran esdeveniment. Em ficava al llit a la mateixa hora de sempre per no perdre ni un minut de la meva futura hora obsequiada.
Mentre era al llit vaig començar a rumiar en què podria fer a l’endemà amb aquells seixanta minuts de glòria.
Vaig pensar en avançar feines domèstiques o en fer aquell pastís que mai tinc temps de fer. I em vaig dir: -Què coi! Sent diumenge no em posaré a treballar...-
Potser podria fer l’aperitiu al que no acostumo a ser a temps de degustar perquè se’m fa l’hora de dinar. O em podria apropar al mercat setmanal abans que les iaietes arrasin amb tot. O simplement fer el dròpol.
Eren tantes les idees, tant el nerviosisme, que en mirar el rellotge no vaig donar crèdit al que veien els meus ulls. I és que havia perdut més d’una hora pensant i repensant en la maleïda hora de més.
Després de la conseqüent rabieta, em vaig calmar, i finalment vaig adormir-me.

...

Em vaig llevar una hora més tard del que acostumava (hora antiga). És a dir, que en l’horari nou m’havia llevat a la mateixa hora d’abans del canvi. Total, que en algun moment del rumiament absurd, durant la nit, havia perdut la “meva hora” en la vigília. Hora extraviada en pensaments inútils.

Què hi farem! La vida continua. I el temps, de més o de menys, subjectat de la mà del destí o de la de l’atzar, no s’atura. Tic-tac, tic-tac...

4 comentaris:

  1. Un tema ben actual :) Si trobo l'hora perduda ja t'avisaré

    ResponElimina
  2. Com la vida, mentre fem plans, com deia (crec que era) Lenon, se'ns passa sense adonar-nos-en.

    ResponElimina
  3. Loreto, Mariola i novesflors, gràcies per dedicar el vostre valuós temps a la lectura i als comentaris. Mil gràcies!

    ResponElimina