Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 31 de maig de 2013

'Trepitjant' a Foix

I de sobte ho he vist clar, perquè ...“és quan dormo que hi veig clar”.

No sé si ho he somiat, si ha succeït en realitat o és tan sols una creença. Possiblement sigui un déjà vu. Però el que sé del cert i m’entusiasma, és la visualització nítida i alhora entre nebuloses, de l’anhelat esdeveniment.

Ens trobàvem algun dia futur, segurament llunyà.
I l’encontre era allà, on anys abans havíem planejat, entre rialles i seriositats emmascarades. N’havíem parlat una matinada de tantes, en les que se’ns feien curtes les nostres converses.

I anys després arribava el moment de la trobada davant del mausoleu, davant les paraules del poeta.
No era una frase cèlebre per a nosaltres, ni tenia una importància abrupta per les nostres vides. Però aquella successió de mots, de sobte havia format part de nosaltres i d’aquell destí immediat. Un moment precís que ens unia intensament,  per dur-nos davant d’aquell lloc concret, d’entre tot l’univers.
Una pedra al terra, en un escocell del barri 22@ de Barcelona amb la inscripció de la frase: “M'exalta el nou i m'enamora el vell'.
I va ser allà on et vaig veure d’esquenes, esperant neguitós el moment, després de tants anys d’imaginar-lo entre boirines.
I va ser allà mateix quan et vas girar i no et vaig deixar parlar. Et vaig trepitjar els mots com immediatament faríem després, sobre les paraules del mestre. “Trepitja suaument, per no trencar l’encís...” et vaig suggerir. I vas fer una passa endavant. Tot seguit em vas allargar la mà i a continuació vaig trepitjar-ho jo, delicadament com qui trepitja un entramat de flors de primavera.
I així va ser aquell moment nostre, el nostre moment; un instant intensament poètic, en el que va desaparèixer la resta per ser només nosaltres i potser també, la poesia.

No recordo res més. No sé quan ni com en vam sortir, ni tan sols el comiat. Tant se val, però. Duem la frase calcada als peus, per si ens hem de re-trobar algun dia.
Ja saps, si em busques... m’hauràs de descalçar.



C/Tànger 120 @22 Poblenou (Barcelona)

dilluns, 27 de maig de 2013

‘Clan imagine’

- Aquest poema ha estat escrit a dues mans, a dues plomes, conjuntament amb Fidel Picó, GRAN poeta que escriu la seva obra a http://fidelpico.blogspot.com.es/
Espero tornar a col•laborar amb tu ben aviat, F.P.! -


Sembla que vinguin d’altres contrades.
Com estrangers sobrevinguts,
éssers mutants, aliens als guirigalls,
o fugint dels exabruptes d’un món hostil,
ja els tenim aquí.
Diuen les bones llengües
que alguns escriuen, lletrafolls,
cerquen els somnis més recòndits.
Sovint miren les alçades,
“la lluna, la pruna vestida...” de príncep blau,
capten girafes negres, mars vermells...
Imaginen l’imaginable.
Somnien fins l’ insomni.
Posen flors a la solitud i als seus poemes.
Sembla que vaguin i siguin distants,
però a tu i a mi sempre ens piquen l’ullet...
Ja els tenim aquí, carregats d’estrelles.
De lluny se’ls veu arribar,
tot caminant de puntetes
per no despertar del son, dels somnis, insomnis...
Silenci! Vénen amb maletes plenes d’històries,
a punt de ser xisclades i espargides pels vents.
No ho sents? No els sents esgarrapar la lluna?

Autors: Fidel Picó & MartinaH





















Cançó: Imagine - John Lennon


dimecres, 22 de maig de 2013

Elefant blau

La nena dels ulls tristos i pensaments d’aire vagava com ànima en pena pels carrers i carrerons de la ciutat.
Vista des de fora podia semblar que estigués sumida en els seus pensaments. Però realment no era així.
Si algú hagués pogut obrir el seu crani amb un diminut bisturí i hagués escodrinyat entre vísceres i idees, visualitzaria un espai buit només que omplert d’aire. Aire dens, però res més que aire.

I és que la nena d’ulls tristos i pensaments d’aire, feia temps que havia deixat de somiar.
Ella que va néixer amb el somriure del país de les orquídies negres i dels lleons amb plomes. Ella que quan trepitjava ho feia sobre brisa. Ella que quan dormia somiava i quan somiava existia.
En algun moment imprecís havia deixat de fer-ho i potser, de ser-hi.

Un dia la nena ex-somiadora passejava pels freds racons de la ciutat hivernal.
Mentre caminava, es mirava els peus i comptava les seves passes. Entretinguda en aquests afers i quan ja comptava la passa quatre-cents un, es va detenir de sobte. I és que davant dels seus peus s’hi havien aturat unes potes enormes. Va alçar la mirada i allà es va trobar palplantat un enorme elefant de color blau.
No podia creure el que veien els seus ulls. L’elefant se la va mirar, va girar cap i trompa endavant i va seguir el seu camí fins tombar a la cantonada.
Minuts després la nena va tancar la boca i va continuar el seu trajecte, encara embadalida amb el que acabava de veure.

Aquella nit va pensar en aquell misteriós ésser, i hi va somiar.

Dies després, sortint del forn del barri de comprar una baguette, va tornar a veure’l passar.
Aquesta vegada se’l va mirar bé, i es va gratar els ulls per cerciorar-se que no estava somiant. I (no) ho estava.
Tenia un caminar simpàtic... va pensar divertida.

I en les següents setmanes se’l va anar trobant quan menys se l’esperava (que eren pocs els moments en que això succeïa).

-Gènesi-
Hespèrides adobaren el terreny airós.
Ressorgiren les llavors màgiques i els embrions es forjaren a gran velocitat.
I per fi: els somnis; ara més vívids que mai. Esplèndids en tots i amb tots els sentits.
Va retrobar el camí d’anada al país dels somnis per acariciar els lleons amb plomes i olorar la delicada fragància de les orquídies negres.
I poc a poc els seus ulls van recobrar la felicitat.
Els seus pensaments van començar a fluir-li, a sortir-li del crani. Somnis suats pels porus de la pell, fins a escapar-se-li per les orelles (noves melodies per les seves oïdes) pels dits de les mans (podria escriure, sense parar, mil i un versos), pels peus (inventava, incessant, encisadores danses)... Explosió de somnis.

I així va tornar a ser la que havia estat, la que mai hauria d’haver deixat de ser, si és que... veritablement va existir?


 
Pel meu amic Daniel...

dimarts, 14 de maig de 2013

Reminiscència d'infàncies

Jo tinc un Amic amb gust de mar i rínxols de seda.
Jo tinc un amic que seu al meu costat quan és primavera.

El meu nou amic dispers de nit i amb set de sal.
Ell no n’és conscient però té un poder innat, l’encant natural.
Quan el firmament és fosc ell vola amb unes ales d’estrassa.
Neda entre corals, sota un sol que crema. Juga amb dofins i balla amb estrelles.

Jo tinc un amic amb gust de mar i rínxols de seda.
Encara no ho sap, però vola quan és fosc i neda quan el sol crema.


 
 
Pel meu amic Arnau...


dissabte, 11 de maig de 2013

Com acaben els pallassos

 

Com acaben els pallassos
 -Adam Zagajewski-

Un vell pallasso reparteix fullets a l'estació, anunciant
un circ ambulant. Sens dubte, és així com acaben
els pallassos: substituint una màquina (o un nen).
L’observo atent: vull saber com acaben els pallassos.
Entre la malenconia i el salvatge riure contagiós
desapareix lentament l'equilibri ple d'encant;
any rere any el solc de les galtes és més profund,
i al final queda la desesperança d'un nas massa gran
i moviments maldestres d'ancià, ja no són una paròdia
dels saludables i irreflexius, són un pamflet que culpa
la imperfecta constitució del cos, l'error
l'arquitecte. Queda la llum de l'ample front, el llum
d'una pell massa blanca (ara sense pols), uns llavis
fins i uns ulls pels que ja mira un estrany, treu el cap
amb fredor algú que podria ser el futur inquilí del rostre
(si s'aconseguís prorrogar el lloguer d'aquesta tristesa).
És així com acaben els pallassos, quan s'endinsa en nosaltres
la gran indiferència del món, amargament, com plom a la boca.

...........................................................


Primer va ser la impactant imatge del pallasso. I la vaig guardar.
Després la troballa del poema. I el vaig desar.
Temps més tard, com quan passa amb moltes coses a la vida, tot encaixava.
El pallasso va cobrar vida.
I no he pogut evitar fusionar-ho i compartir-ho.
Compartir-ho amb qui ho vulgui mirar, llegir i/o encaixar.
-MH-
 

dilluns, 6 de maig de 2013

ASFÍXIA

M’agrada com sones................................................................................ASFÍXIA
M’agrada la A amb la F i la X.
Quan penso que m’ofega no tenir-te, inhalo claustrofòbies.
Tremolo quan m’asfixio, masfixies de besos.
Moro amb sobredosis d’aire.
....................................................................................................Asfixia’m, asfíxia
M’oprimeix aquest regust escàs d’oxigen i tanmateix, m’agrada.
Oh dolça asfíxia, priva’m de pulmons.
Resta’m sospirs de l’equació d’ingràvida asfíxia.
Fes-me oblidar com es respira. Escanya’m el record.
....................................................................................................Asfixia’m, asfíxia





2on PREMI XXVIII Concurs Poesia
i Prosa CPNL Sant Just Desvern

dissabte, 4 de maig de 2013

nÚvOl


el nostre petit món de lletres i il.lusions



po
e
ma
( in )
a
ca
bat
de
com
ençar



(


diàlegs

poètic
o
vir
tuals
entre






Arnaudeguerau


i     :     a


MartinaH


  


1.
quan escampa el núvol, 

en queda la intempèrie.






                    2.
Sobre un mar de lletres,
paraules
i versos
levita  un (el) núvol.


Bombolla d’oxigen.
Petit món,
grans fantasies.


Cotó que ens xucla,
i escup
noves inspiracions. 

 

 

3.
reflexes en l'aigua d'un estany,
les onades con
cèntriques ina
cabables

.

.

.





4.

Rellotges sense manetes marquen el temps...
…el temps dels records que encara han d’esdevenir.






5.


des
del Sol de mitjanit
( més estel.lar i glaçat ! )
tornes al núvol i ( ha escampat )
s'esvaït i és
boira ....







6.

Núvol cíclic.
Absorció d’idees que escorre la pluja,
retornen en vapor d’aigua (mÀgIa?).
Pluges, sols, nits i dies... sense fi.

 

 





7.

  
fulls de tardor,  
hivern o estiu,
voleiant valls i sembrats, camps de ciments i roselles 
aquestes primaveres 
entre ruixats, cels estel.lats, llunes d'Abrilbruixes i macs,
nits 
de somnis i 
in
somnis i 
matinades des
vetllades ; sempre 
sempre
des
prés 
de 

( fer ) 
l'amor
ens urgirà la mateixa pregunta 
perquè  l'home té  por

 de 

(  la 

bellesa 

de  )

la 

dona





?





8.

Trepitges de puntetes per no trencar l'encís,
per no forjar escletxes.
I com una espasa, (sempre) travessa
la (mateixa) pregunta:
La puresa és finita?





 

9.


( imatge )


La bellesa in

finita : 




Plou sobre el mar. Raig 

de sol rera la cortina d'aigua. 

Fina línia que talla el mar. La tempesta

escampa i el núvol s'esvaiex. 

A dins  però ens queda 

(sempre)

la imatge






Esquitx de gota de 

vol sobre l'aigua de

Mar



                          





10.
Quan el Núvol s'esvaeix , cau la pluja fina i
hi deixa la rosada d'humit  aroma a la pell .  I
si el Núvol esclatés, les ones expansives del seu tró ,
ressonarien ( só inaudible per la ment,  però no així
al cosper sempre més remor latent...     des
                                                                                  prés 
                                                                                        :
    llam
pec
es
clat
de
llumnova 
     a                       
on 
il.lu
minar-
se
de
nou

!

  







 11.

Quan el capdefibló com agulló, 
punxa el mar i l'esguerra i, per la mitat l'esbudella, 
com una llança primera, de núvol blanc i abandó , 
sense cap més descompressió que una petita 
embarcació en desarbolada vela . 
També és bellesa .  Punyent ,  
però a la fi:   (in)  
finita bellesa  






12.

(In)finita puresa, (quasi) divina i alada bellesa,
punyent tal com cops de puny enmig de l’estómac.
Papallones bellugadisses, escopides en petites dosis
ara una de blava, ara una de fúcsia…
Mil colors barrejats voltejant,
                                                       difuminant rubors.
                            






                                                          
13.

Com
          és 
que 
          no-
més 
          surts  
de nit 


         bell 
cor-
         al-lí   ?
Deixa't
           en-
dur  

             pel 
Mar 


            i 
en 

            un



em

           bat
arri-

          baràs   
fins 

            a 
la riba

            si 
es fa 

                                 de dia.






          






14.

- corals, coral·lins i estrelles -
(Bell) coral·lí, deixa’t endur,
deixa que la deriva et porti.
Arrenca timons, ancora’t a núvols.
No veus que l’asfalt crema?
Neda, coral·lí… vola!

 






15.


'' Drama i bellesa''

en la flama
encesa
.

sublims i fugitius

:


De vegades
ens crec sublims. Llavors
ens ungim en un tot eó de nebuloses
quàntiques d'altes galàxies . De vegades
som fugitius i ens rendim a es
tranys mars i a d'altres
natures
més

nues.





        


16.

Cargolins i coral·lins mar endins
dofins, estrelles de mar  i remolins.
Milers de rimes portades a la costa.
Baixes del núvol, puges als mars
entre cotons i sals, sobre onades i pluges.
I sempre, sempre impregnada la sublim(inal) i (in)finita bellesa.






17.
.
.
.
.
i
llavors 
de les aigües de la Mar 
més encalmada

en sorgira el só
inabastable , inacabable, inaudible 
qualsevol oïda
i
a través del temps i l'espai
entre mars i oceans
sota l'escorça de la terra
reproduint-
se
in
termitent i in
fatigable.
és
el
diàleg 
etern
:
el llenguatge de les balenes 
.
.
.
.
.
.



18.

Penjant del núvol, gronxador de somnis.

Enfilats al cim de les galàxies.

I enmig del silenci...

un cant,         un so

un llenguatge nou i...

les balenes

...

..

.


19

.

.

.

com
dues gotes d'aigua 

en hemisferis distants

Bessones i antagòniques, 

el baf de l'esquitx i l'onada del so

que la punta dels dits 

de 

l

es 

gronxador

es

 de som

nis

en els núvols estant

i

s

 van deixant  caure

a

la mar

es percep 

a


mateix 

'instant

en l'hemisferi

o

posat

.

.

.

.

i anirant

res

sonant

de tan en
tan

.

.

.


20.

Nebuloses, boirines

interrogants sense rimes.

L’estiu pot ser (in/finitament) més bell...

                                                                       ...que les preuades primaveres?




 
 



21.
 


el dia 
que el Sol no ens  llevi  

( encara sense saber com és que podem  

enyorar allò que no coneixem )

morire

m








22.



Núvol… vols gronxar-te amb mi?


 
... Moviment ··········· è t e r N ...





23.


quan 
el Sol   
 es     lleva 
per fi   i     de nou 

a qualse vol lloc de la nostra òrbita 

dos  isò tops               o                          à  to  ms 
de  dues  mans que ara i  en   aquest mateix instant
i   en  el lloc   més extrany  que   mai    us  hagueu i ma gi nat 

  (Un cotxe d'argent  rodant damunt d'asfalt daurat )   



sor pre si ves  es to quen fi bla da cor po ral cor rent e lèc tric es pi nal re   
cor rent (-nos) de la punta dels dits  d'a que lles mans   
fins la rè tina orbital i l'oïde pe ri mi tal   
Es troben i   s'agafen   sense a donar-
se'n Tots dos mirant a l'horitzó 
al  mateix instant         
i   en dos   
llocs 


tant 


distants !


l'

U

ni


vers


es


clou


de


nou







24.


Simultaneïtats inesperades, arriscades

abracen un mar de corals i petxines.


                        Quan arriben a la costa, sorgeix la pregunta:

                        A què obeeix la bellesa del núvol,

                        quan el cel és tacat per estrelles?


Mentre, a l’horitzó, es divisa un vaixell

i les veles... se t’emporten.





25.

....la

circumnavegant

- des del timó de la nau - alça el cap i

veu nuvolets blancs de cotó, com petits xais

que en fila india estiguessin caminant, dividint el cel

blau en dos meitats seguint l'estela de l' avió

que li ha passat ara mateix
damunt del
cap
.


Però
el que no sap,

és que a la nau que l'ha creuat i
sobra vola l'oceà que ella tota sola
està travessant, hi ha algú assegut que
- ara i en aquest mateix instant !-
en ella està pen
sant


.....






               26.


Del perill d’endur-se un trosset de núvol entre les ungles,
cap a mons menys eteris... :
La sublim Perfecció - Bellesa -no encaixa.







27. 
El passatger del seient 99 de l'avió que sobre volava l'oceà en sentit oposat /a l'aterrar i desembarcar en qualsevol aeroport de qualsevol ciutat d'aquest planeta que anomenem Terra /s'ha deixat un llibret obert a la pàgina 33 /  i quan el sobrecàrrec passa pel davant fent  la revisió dels objectes oblidats / el veu l'agafa i el mira i tot just té temps de llegir  abans de sortir
   
'Un fil  vermell invisible connecta aquells que estant destinats a trobar-se malgrat ..........................' 
 llavors  el tanca i baixa per la rampa (                                              
                                                                                                                             ) en aquell mateix instant en un hotel qualsevol de qualsevol ciutat d'aquest planeta anomenat Terra /una dona es desperta en sentir el só que fa un missatge al seu telèfon/al tombar-se per agafar-lo li dona un cop i el mòbil cau per terra/ i s'il.lumina tot just perquè ella hi pugui veure escrit 
                                              '.............el temps, el lloc, o les circumstàncies.  
                                                
     )   tots dos moments son independents i estan separats per l'espai   i el temps   però mai no sabrem si estant connectats       ( o no )          I   un llibre  que també  ha quedat oblidat  en un estant d'objectes perduts  de qualsevol lloc de qualsevol ciutat d'aquest planeta anomenat              Terra       com el  missatge perdut per sempre   més     (  o no   )    en el temps  i    sense cap resposta          
 ( o no   )     hauran  deixat            
en
                                                                                    l'espai
eteri
la fi
del 
fil 
 que 
encara 
no hem 
vist
i diu 
així
:
el fil pot embolicar-se ,  però  mai no es trencarà






0.


                vol

                 clic
i
              - in-
fi
               nit :


.....quan s'evapora entra a dins....



)
 



....

(



u

menys 
que 
ze
ro

:




            sis

mes
            os
més
            tard                que 
               sis
mes
               os
abans  
                     algú
escrivís 
als lavabos d'un bar de qualsevol 
ciutat

:
 

....el ressò de l'instant, per-





algú

va beur
e's                           es

crit 
als lavabos d'un 
bar 






-dura, sempre en le temps...

 


de 


xi

ca


go


:





. .. i l'espai
.



  
menys
dos
:


la marea 
no baixa mai. 
Se'n va mar en dins.  I quan  
les llunes  volen torna amb més força
al punt  més alt. On va deixar 
un gra de sorra d'arena 
moll
a



 menys
tres:
 
Recollint les engrunes de cotons i grans de sorra,
tornes a construir castells d’aire.
Aguantaran el pes colossal dels batecs?



menys
qua

tre

.

silenci


en 
la mirada
Boira d'estiu    :    Fil d'aigua 
evaporat 
en


silenci

menys
cinc
Canvis imperceptibles,
transformacions inevitables
 i el majestuós núvol
per sempre més:
immutable.
(ara entenc la bellesa de l’eternitat)


meny
s
si
s

i

la bellesa 

de l'eternitat 


 (

no

es veu


ni

.........el principi             ni              el final............


d'

en

la lleugeresa

dels llavis
en 


un  

petó

)



mig


:



el petó

                                     .
.                                     
                                      .
.                         va 
sal
                       tar 
pels 
                          aires
                                                     .
      .
.
                 .
.                    
.                                            
no  
                        més
sortir 
del
s

lla    vi


s


ballant
entre
                       tota
la
 gent


a

da

.

.

.                            

                                 .

.

que 

                         boca                                                       

                    badada

 mira

                                           va
                                                                                                                                                                         com 


el petó


ro

                      do

                                      la

                                                                                    va               i


feia salt

i

ronets

i

després

s'en

alirava 

sense

pes

ni volum

com un bes

i

s'elevava

més enllà

del cel
comú


.

.

.


 i

ningú dels presents a la plaça del poble

en aquell dia festiu

d'estiu


.

.

.

                                                .


va saber mai                                                                         

                                                                                                   cap 

                          
   on va fugir


el petó   .

                                                                    .

                                                                                                                                .

 .                                                                                      


però

qui el va poder 

atrapar

un dia

sense                             .

                                                                                                                                                .

                                                                                                                              .

                                   Sol


sense saber tampoc 

ni d'on venia ni qui l'havia 

llençat


en un segon

                                             de puríssima

bellesa                     .

.

                                                         .

es va enamorar .


sen                   se

saber

res                      més

per sem                                         pre més


ni

                          del 

petó

                                ni

del bes


no

                                      més

havent

en                tès


COR

pres

que

el 

regal 

en

(

verí

ci

nat

sat


era

el

del

som

ni

de

)



l'

a

mor

e

tern

.











menys set 



 Quan espanta la pròpia essència del núvol


per la magnificència

















ència   ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·


                                                      ència        ·           ·           ·           ·          

      ·           ència  
(eco dins l’espai infinit)
espera’t a que pugi la marea,
munta’t a l’onada més alta i...
enfila’t!
I quan amb la punteta dels dits, freguis el cel
d’entre el(s) núvol(s),
te n’adonaràs que...
s’han esvaït les pors,
potser en algun punt de l’estratosfera
era      ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·           ·
                            era          ·           ·           ·           ·            ·
  ·           era     



menys vuit :
  
Calma estival de bon mati  Tot
just remors del fons de la mar plana I
el cel de porpra i algun estel ja in
tueix el Sol i                               .


                                                                                       .


                                                                                                                           .

                                                                                                                     

l'eco

                            .

d'alt
 

res           .        es

  

galàxies
 
menys nou
 
dues
gotes d'aigua bessones
giren en sentit
invers
als
hemisferis oposats
Es desprenen i es contrauen
per l'atracció del mateix
univers
i
just es
transformen
en aire en el mateix
instant
que dues
vides paral.leles
deixin caure un esquitx
( somriure o llàgrima )
en el precís
moment
.
.
.
.
.
de
la
sincro
nia



Fotografia: Anja Stiegler


menys deu

Gotes d’aigua que es desprenen del núvol
se solidifiquen amb el vent gèlid d’hivern,
es liqüen amb la calor sufocant de l’estiu,
llisquen pels aires de les dolces primaveres,
s’evaporen, i sempre, sempre... tornen al lloc d’origen.
··· Ergo ···
Núvol com a ventre gestant de gotes bessones.
Sincronia perfecta: el principi i la fi romanen just al mateix punt.




menys
onze
:
petxines
que

.
                   .
                               .
                                        .
                                        .
sota l'aigua
bufen bombolles d'aire
cap a la superfície I quan emergeixen
es con fonen i s'uneixen
a les gotes de pluja
que cauen

.
                                                                         . 
              .
    .
                                                                        .
                                                                                .
                                                                                       . 
damunt         .
                                                  la mar






menys
               dot
                       ze  :

No hi veus un punt a l'horitzó ?
Que salta i balla.  És una petxina
o una gavina ?  I quan més t'hi avances
més lluny el veus.  No és la línia blanca

de l'horitzó, que sempre fuig i mai s'alcança,



bell        


                                                                        cor


                                                                                 al.

                                                                                              

                                                                                                      ?
 

menys tretze
El dia que vas agafar els colors de l’estoig dels àngels i et vas decidir a dibuixar el núvol, primer resseguint-lo amb el color blau de les onades, després pintant-lo amb el blanc de la puresa-bellesa (in)abastable, vas tastar de l’elixir de l’eternitat.
Un cop el tens a la sang, ja és tard... mai tornaràs a ser mortal. Hauràs de viure per sempre més, amb ell a dins. Assumeix les conseqüències:
La bellesa eterna és pura però... de vegades també, dolorosa.



menys catorze
:


Sol
i
                                                                  tu
 

            d 
                                                                       in

                   tangible 
                                                                                                 finita

bellesa





menys quinze 


Quan el cel està clar i el sol tenyeix de realisme la terra ferma, penses i et qüestiones... si potser enyores els dies de núvols que reguen amb pluja de versos (sublims), la que ahir era sorra mundana.
I et preguntes quin serà l’estat natural de l’ésser humà: el d’un dia de sol o,  per ventura, l’ennuvolat?


menys
                      set
                                            ze

A dalt al cel,

la pluja i els llampecs 








A baix el vent i a mar les onades 

Gotes de sal i  esquitxos de Sol  De nit

totes les llunes que fan el dia,





 en silencis i sense veus, 


tant és  quin és

el seu estat :

 és el més bell
de tots
els
po
e
mes

menys

dis                                                 set

;



es perd en la nit

el bell

Cor

a

l.


?


li

salten

espurnes

de nit

i

                                     (s')

en

lluerna

                                         (d')

altres estels

?


i

quan es lleva


el Sol



entre onades de mars de fons

en

el

               s

 reflexe

                  s

de

nous

matins


El

perdrem

per

sempre

en

l'horitzó

?


O

ens seguirà il.luminant

com

 l'antic corall

que el va crear


Fent

tombarelles

entre

el mar i el cel


Serà

també

com

l'

estrella

nova

 que

la

seva llum

no

il.lumina

encara

per

                         què

es

tant     lluny

!

( Que no l'hem ni intuït )


:


surem

entre la mar i el cel

com

dos           .           els
 

dofins

quan riuen

junts

pels matins

!

?

.



menys divuit
La llegenda

El núvol en el cel deixa un rastre igual al de les espurnes daurades que emet un estel fugaç.
Si mires molt el rastre estel·lar, et captiva, t’hipnotitza i t’enlluerna de tal manera que no et deixa veure el rastre que al mateix temps deixa al seu pas, però al subsòl i en forma d’ombra.

Conta la llegenda que algú desconegut, en algun moment incert i en algun lloc inhòspit va arribar a observar l’ombra.
I el que va veure va ser tan esfereïdor, que els seus ulls no hi van tornar a veure mai més res que ombra(es).

No la miris amfibi alat! Salta l’ombra amb l’impuls que et donen les onades. Creu-me... Un peix cec no sobreviu ni a l’aigua de mar, ni als núvols del cel, ni a terra d’ombres.
 
menys
di
nou
:

és
en el misteri
de
                      l' ec           
losió
                  de          
l '
                   uni                             
vers
allà on resideix
la força de l'atracció
de les
partícules
més minses més fràgils
més fortes,
sense
                                                                                                                      cap
por
                   a
l
                               s
des
conegut
                                     s
 a
venir
                                            s.
.
.
.
.
i
mentre,
del núvol plouen estels i la mar esquitxa sal, i dels coralls surten espurnes , 
quan la lluna els il.lumina i el sol els enlluerna
nit a dia
sense fi
mentre
e                                         l'
                           uni
vers
                                                   els
                                                                                                            re
gir
                                                      i
             a
.
( - 20)
fràgils
(
no tenim por al desconegut,     
                 temem allò que ja ens és conegut :
que mai no coneixerem
 el
tot 
) 
deixem caure
les espurnes del nostre rastre
per tot
.
.
.
i
així
es
de
venim
eterns
menys vint-i-u
Tan fràgil com una nina de porcellana
que cuides
que mimes
que engalanes
que estrenys amb cura per no trencar-la.
Tan sublim, tan bella i eterna
com aigua manantial que emana.


(

inter                  medi 

ú

en
 
el llenguatge
de
les
balenes
                                                                                
                                                       .
                                                                                                       .
                                                                                                                                                                                                                                    .
                                                                                                                           .


                                                                 entre
                                                                                                           
                                                       les
                                                                                                            ones
sub
                                                                cutànies
terrànies                                                                                               
marines
 

conten la llegenda...
 
que un dofí desorientat
va perdre el nord ja fa molts anys i
va voler varar a una platja Però per el camí cap el seu trist destí
va coincidir amb un vaixell que el creuava Va sentir veus i
el cant dolç d'una veu humana Va mirar en l'aire i
una nena somrient el  mirava
El dofí distret va
riure


i
van
començar a
jugar a
fet
i
amagar
.
 
molts
anys més tard
quan el vaixell va tornar a passar  
pel mateix punt i  fent el mateix rumb   
Amb la mateixa nena al damunt  El dofí que ja era  gran
va nedar inquiet,  ràpid i àgil  Ansiós d'al.legria, cap el vaixell
i així poder saludar de nou a
la  seva millor
amiga

.

diuen
que els dofins no
obliden mai una amiga
No perden mai una
amistat




menys vint-i dos
Diuen que si deixes oberta la porta dels somnis,
pot passar a fer-te una visita el nÚvOl.
Un cop has despertat però, ja ho has oblidat.
Et diré un secret:
Si sota el llit hi veus gotes de rosada,
considera’t privilegiat;
has estat tocat pel nÚvOl
i ara ja seràs el seu amic, per sempre més.



menys

vint-

i











tres







més enllà de la nit

d'in  

som
        ni
 s
sempre hi trobaràs


        el
  



un
cordill
vermell
en
nuat
en
delits i
d'es
nuat
de
tot
el mundà
desig
i
et
guiarà
(
fins
l'
a                                                       in
        
    fi                                                
                          nit
)
de dia i de nit
-24
Un fil vermell imperceptible, invisible a la vista dels més terrenals.
No el subestimis, sal de mar.
Si l’estires i l’esquives, si el respires i el retens
més enllà dels núvols i del seu hàbitat natural
-podria escanyar-te-.
I  un núvol sense fil per enfilar-se, és una escala sense graons.


 
menys
vint -i -cinc

I
 

va començar a ploure i
el núvol persistia, i
el diluvi seguia. Plovia i
plovia, però el núvol
no s'esvaïa...
 

Llavors,

es va sentir l'eco d'un tro
llunyà, molt més enllà i
a l'instant un llamp
va encendre el cel

i
en
la claror
enlluernant
el núvol
fugiria
?



menys vint-i-sis


DE VEGADES alces el cap, mires amunt i allà el veus, quiet, quasi immòbil.
Però en el fons de dins teu saps que això no té cap importància. I que el que verdaderament compta és que hi sigui, i que sobretot aixoplugui les gotes d'aigua, de vegades més fràgils, de vegades més fortes, DE VEGADES...




menys
vint-i-set

a
vegades
Quanta claror !
En els ulls quan veuen
com s'esmuny un Núvol
entre les mans.

de
vegades
Quanta tardor !
I la pluja  i el vent
que escampa les fulles
mortes damunt
l'asfalt.


- vint-i-vuit
i
si n'omplíssim de cascabells ,
els núvols i els cels
?
.
.
.



- vint-i-nou
Tirada de daus

El núvol té una virtut, et deixa jugar, sense retrets ni gemecs.
Tu jugues, tu tries: si evadir-te o retenir-te, si enlairar-te o mantenir-te.
Però sigui quina sigui la cara del dau, el núvol es manté suspès, gravitant eternament, esperant respostes sense resposta.






hivern

 :

el

nú-

vol

es-

tant-

 is

 d'

in

fi

nit

cel

 es-

telar

i

glaç

tramuntanal

ha

esvait

les boires

estivals



Venus

 (t')

il.lumina

de

nou

nou

s

finestrals

 línies

de

mar

horitzons

pre

hivern

als





- trenta


L’hivern passa cautelós davant la finestra

amb por per la fúria de la tempesta.