Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 30 de desembre de 2015

Sords

No havia parlat mai, no amb veu alta i decidida. I el dia que va fer 100 anys va deixar anar el bastó i va disposar-se a dir unes paraules, no enèrgiques, però sí transcendentals; incomprensibles pels que s’han passat la vida fent xerrameca sense escoltar ni tan sols el brogit de les fulles dels savis arbres centenaris.
Quan va acabar, una d’aquestes bocamolles que ho va presenciar, va xiuxiuejar: —Repapieja...
I ella, que tenia l’oïda desenvolupada i intacta, perquè durant tota la vida no havia fet més que escoltar per després escoltar-se, va empassar-se la llengua i va morir, intencionadament. No valia la pena viure un minut més en aquell món de sords.

Fotografia: Kyle Thompson

dissabte, 19 de desembre de 2015

Després d’un dia en ve un altre

Després d'un dia en ve un altre...

El diumenge espera el dilluns
per cedir-li el torn.
Bufes una espelma
i ja ha passat un any
que n'encens una altra.
Apagues la cigarreta
en un cendrer atapeït,
pensant en fumar la següent.
I així passes els minuts i els dies,
fent i desfent
per tornar a fer i desfer,
fent plans, per desdir-te’n,
despertant i adormint-te.
Tibes d’un fil
i s’esfilagarsa tot el teixit;
però encara et queden fils al cosidor
i un didal
que et deia l’àvia, que sense ell
no eres bona cosidora.
I som-hi una altra vegada,
que no es digui que no ho intentes.
Et despertes,
fas plans
i els desfàs.
Tibes del fil,
et poses el didal
i tornes a cosir.
I t’adorms
i si tens sort, somies.
I després d’un dia en ve un altre
i un altre i un altre...
I la vànova sense acabar-se.

Un altre hivern gèlid.



dimecres, 16 de desembre de 2015

Qui manega el teu destí?

M'agradaria arrencar les pàgines del calendari abans del dia 1. Inclús m'agradaria no tenir calendari. Però el tinc, i tinc la mania d'encreuar els dies amb retolador gruixut i vermell. I abans de sortir al carrer em maquillo minuciosament perquè no es noti la fatiga del meu rostre. I somric sorpresa a tots els comentaris de la gent gris -rebotida en abrics d'estampats impossibles- que ja em conec des d'abans de començar la conversa. I m'espero que siguin les dues per dinar, per molt que els meus budells esglaïn abans. I me'n vaig al llit sense son, perquè és de nit . I miro el rellotge sense parar -i no és una exageració: sense parar!- esperant aquell moment que mai arriba.

M'agradaria arrencar les pàgines del calendari abans del dia 1. Ho tinc decidit...
Avui sortiré al carrer amb la cara neta i espatllaré les previsibles sortides dels conversadors tediosos -i horteres-. Trencaré les manetes del rellotge i me les cruspiré a tres quarts i cinc de dues. Al capvespre, i quan encara sigui de dia, agafaré el retolador vermell i dibuixaré una lluna a la finestra. I a l’endemà, quan em llevi, em vestiré amb el somriure més vil que trobi a l'armari i em dirigiré al calendari per trencar-lo en deu mil bocins. Perquè ara sóc jo qui marca el meu temps; a partir d’ara seré jo qui manegui el meu destí.

"Lost in movement" de Moeys Photography


“El destino no hace visitas a domicilio, hay que ir a por él.” (Carlos Ruiz Zafón)

dijous, 10 de desembre de 2015

Me gustó ese beso con sabor a dientes que chocan

Me gustó ese beso con sabor a dientes que chocan.
Se me ocurren tantos adjetivos que rimen para ese beso... Un beso con sabor a dientes, ardiente en deseo, impaciente de juegos, sucedáneo de nadas por ser único en el momento. Pero esto no es poesía, ni tan sólo alegoría del amor.
Joder, como me gustó ese beso. Y me vuelvo vulgar al evocarlo, quizá por lo sucio, quizá por la rabia de saber que cada beso con chasquido de dientes es único e irrepetible. No hay ninguna melodía en su sonoridad, ni tan sólo puedo asegurar su perpetuo recuerdo. Pero joder, como me gustó ese beso rápido e impetuoso. Inmediato también como un chasquido de dedos, como un choque adolescente en el auto de choque de la feria de verano del pueblo y chicle en el capó.
Pero no, por más que intento explicarlo, no puedo. No hay nada comparable a ese beso húmedo en la sequedad de la tarde, con tropiezo de dientes y sabor a pasión incoherente. Me gustó, joder si me gustó ese beso.



dijous, 26 de novembre de 2015

Animal de costumbres

Me he acostumbrado
como quien se acostumbra
a dormir del tirón
bastado de sueños.
Me he acostumbrado
a mi desnudez
con sus impecables imperfecciones,
y a la testarudez
-porque si algo soy, es terca-
de querer hacerlo todo
con la tranquilidad
y el gustazo(!)
de hacer menos que nada.
Me he acostumbrado
a sonrojarme sólo
cuando me enfurezco
-que no acostumbro a ello-
y a la palidez serena
de mi rostro.
Me he acostumbrado,
también, por fin!
a mirarme en los espejos
y a ver más allá del reflejo;
y a romperlo (alguna vez que otra)
-siempre hay un mal día-
sin temor a la desdicha,
que aunque existe,
me he acostumbrado
a su sombra.
Me he acostumbrado
a tirar la gota que colma el vaso
para colmarme de oportunidades
y a creer en mis verdades
que aunque no se basen en nada,
les sirven de pies
a mis piernas amputadas
por cansancios y fatigas.
Me he acostumbrado
y me acostumbré
porque soy ahora así,
sin más,
un tenaz animal de costumbres.

Fotografia: Guy Bourdin

"La costumbre con la costumbre se vence." (Tomás de Kempis)

diumenge, 15 de novembre de 2015

A glops

Si ets bo, realment bo en aquests afers que ara t'explicaré, pots aconseguir que ni es noti. Para atenció al que et diré...
Segur que alguna vegada t'has empassat una i dues i milers de llàgrimes. Llavors ja deus saber del profund dolor de gola. Sinó, i perquè te'n facis una idea, és com si t'empassessis un nus de mariner de cànem gruixut i aspre, raspant-te les cordes vocals. Però com que mai seràs soprano, no temis, pots fer-ho tantes vegades com calgui.
I això és el més fàcil, no et creguis! A empassar en silenci, em refereixo. El que costa horrors és mantenir el llagrimall intacte. Quan corris aquest perill, quan notis que s'acosta un mar mogut per un tsunami al teu iris, parpelleja tan ràpid com puguis. Si cal, també, i si encara ets novell en aquesta tasca, fes-ho mirant enlaire, com qui observa els núvols passar. Inclús pots fer escarafalls simulant estupefacció per les formes dels cotons, que veritablement i ara per ara, t'importen un rave. Però ara mateix és preferible que semblis un imbècil a un dèbil. Parpelleja, mira enlaire i somriu falsament mentre la sal lacrimògena et penetra als pulmons. 
Uns minuts després ho hauràs aconseguit, semblaràs el valent que no has estat en ta vida. 
Quan ho hagis practicat dues, tres i quatre vegades, perfeccionant el mètode a cada glop, arribaràs a ser-ne mestre, gran mestre de futileses però tremendament útil.



Una vegada vaig somiar que el cor se m'ofegava de tantes llàgrimes empassades, però no pateixis, juraria que sura...


dimecres, 4 de novembre de 2015

Palacio de alabastro

Dicen que somos instantes,
que cada soplo
-de vida-
no volverá jamás.
Jinetes
a lomos de un reloj
de arena,
cabalgando sin cesar.
Dicen que existe
un palacio de alabastro
al final de la senda.
Pero no nos incumbe
pues seguimos
con los pies en la estribera,
en cada instante,
a cada aliento
con el viento por bandera
acariciándonos el rostro
acompañados, siempre,
de la suerte de los astros.
No busques en las cartas
ni en los posos del café;
tu destino se llama instante,
éste que se marcha
sin dejar rastro,
camino
del palacio
de alabastro.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Hiverns sense memòria


És cru l'oblit,
com el gebre dels hiverns,
com els hiverns sense memòria.
Més, si cal,
caure en aquesta deixadesa;
ser conte sense paginar
a tinta efímera.
Voldria ser gota,
no volva de pols
ni bóta esparracada
on els ocells nien.
Vull ser gota
d’essència que perdura
desadeta en un flascó
per quan l’enyor
em vinguin a buscar.
És cru l’oblit,
com l’esgarrifança del glaç d’una mirada,
com el gebre dels hiverns,
els hiverns sense memòria.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

Mi mandamiento, el miedo

No me importaría cruzar el charco
si supiera, que al otro lado,
existe un qué y un por qué de algo
(el cómo no me incumbe).
No me importaría desatarme los zapatos
si supiera, con certeza,
que el suelo permanece templado.
Dejaría de ir de cuclillas por la vida
si alguien me dijera:
¡Pisa fuerte! (no hay peligros)
Puedes saltar las piedras,
puedes ser salamandra
y acurrucarte en los agujeros.
Pero mi piel no es dura
y el frío me congela las venas.
Cómo voy yo a correr descalza
si me pincho con la caricia de un ángel,
si me da miedo volar y hasta reírme.
No me importaría ser gorrión
si me cortaran las alas.
No me importaría ser libre
si me aseguraran que estaré a salvo,
como el niño al que mece la madre.
Pero me conozco todas las mentiras piadosas,
las habidas y por haber,
y ya no creo más que en el miedo
que es mi mandamiento
al que en un altar,
rezo cada maldita noche,
cada
maldita
noche.

Imatge: Seamless on Society6


dimecres, 7 d’octubre de 2015

Un món amagat en els dits dels peus

Hi ha dies per tot, això és ben veritat.
Hi ha dies que un/a no té temps ni de tallar-se les ungles dels peus. D'altres, que estàs tan cansat/ada que et fan mal fins i tot les ungles dels dits dels peus, que prèviament no has tingut temps a tallar.
Hi ha uns altres dies, en canvi, que disposes de tant de temps, que el malgastes fent la feina inútil de pintar-te les ungles dels peus que et fan mal quan estàs exhaust i que en un dia atrafegat no vas tenir temps de tallar-te.
També hi ha dies que per no pensar en els temes verdaderament importants que esperen decisions, optes per bescanviar aquest temps, en preguntar-te per a què deuen servir les ungles dels peus, inclús els dits on dus les ungles que quan et sobra temps dediques a pintar-te, que a l'estar fatigat et fan mal, i que quan vas just de temps no pots dedicar-te a retallar.
Tot un món el de les ungles dels peus i dels dits i de... i això a què venia? Ah, avui deu ser un dels dies en que evito prendre decisions importants.

Fotografia pròpia

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Los silencios prestados

—Déjame, anda.
¿Y ahora por qué te vas?
—¿No me acabas de decir que te deje?
—Me refería a que me dejaras con mis pensamientos. Y te pedía, que para ello, me regalaras un silencio. Porque mis pensamientos, contigo y tu silencio prestado, se hacen buena compañía.
—¿Entonces me pides que me quede callado a tu lado?
—Para qué llenar este pequeño espacio con preguntas y palabras. ¿No ves que no nos hace falta rellenar vacíos? Todo en ti conmigo, y en mí contigo, ya rebosa; no cabe nada más.
Y ahora anda, déjame...

Se sentó a su lado en una mullida butaca y abrió el periódico, resoplando. Al cabo de un minuto bajó sus gafas de pasta y la miró atentamente: estaba preciosa cuando se ponía en plan pensativo. ¿Pensará en mí, mi princesa loca?


Fotografia: Hanna Seweryn

diumenge, 4 d’octubre de 2015

No tengo prisa para el amor

—Te odio.
¿Por qué sonríes? ¿Te burlas de mí? Te he dicho que te odio.
—Ayer me ignorabas. Hoy me odias. Y mañana o quizás pasado, a más tardar, dirás que me quieres.
—¿Cómo puedes afirmar eso con tanta seguridad? ¡Es absurdo!
—Absurdo sería que me quisieras des del primer día hasta el último de igual forma y con la misma intensidad. Es este boomerang de emociones el que hace sentirnos vivos y el que da vida al amor. Así que hoy ódiame, con todas tus fuerzas si quieres, porque mañana o quizás pasado, me amarás más que a nadie y que a nada. No tengo prisa para el amor…


divendres, 25 de setembre de 2015

Peix de lluna plena

Els dies amb lluna, sóc peix, i baixo a les profunditats.
Entre taurons i tritons et trobo dins una peixera, cobert de tot el teu pèl d'animal salvatge. Amb els meus llavis d'amfibi ressegueixo les quatre cantonades del recinte envidriat fins a trobar els teus ulls ambre.
Et faig mil preguntes que ja no recordo, excepte una: Saps nedar? Òbviament em respons, amb ullals esmolats i divertits, que no. I entre curiositats insomnes es fa de dia...
Les nits de sol, perdo les escames, i ja no ens podem trobar. Haurem de ser amics de lluna plena, de sal de mar i licantropies vàries.

Imatge trobada a la xarxa

diumenge, 13 de setembre de 2015

No sólo de

No sólo de amor vive el hombre,
también del desamor
y del dolor del querer 
sin acuse de recibo,
y de ser hombre
o nombre
antes ya de nacer.

No sólo de oxígeno vive el hombre, 
ni de la brisa
que arremete con prisas
tu reloj vital;
un puesto de sal
en el que vender dulces
que amargan
pero que tragas grato
a ratos,
a vidas.

No sólo de alimento vive el hombre,
también del veneno
que mecen las palabras
que empañan tu ser.

No sólo de poesía vive el hombre,
aunque subsistiría media vida,
si me apuras, tres cuartos,
a base de chutes de tinta
y gotas de ambrosía.

No sólo de caminar vive el hombre,
pues hay senderos tan cortos
que ni pies precisas,
y carreteras tan largas
que desplegando las alas
a un minuto eterno
llegas a la meta.

No sólo de estrellas vive el hombre,
pues hay luces tan brillantes,
fulgores palpitantes,
deseos a un palmo de vista
que si te despistas
ciegan tus ojos
y tus miedos.

No sólo de credos vive el hombre;
tú religión es pasar
como alma errante,
como sueño,
como vida,
como la vida es sueño.

Imatge de la xarxa

Poema sorgit arran d’un versos de Joan Quisapquè, a qui dec doncs, la inspiració: 
“No sólo de oxígeno vive el hombre
ser soñado también necesita
y haber dormido con la muerte.”

dimarts, 8 de setembre de 2015

“Con faldas y a lo loco”

Feia una calor inhumana. Els termòmetres embogien fent pampallugues, sense marcar cap numeració clara -o potser era la suor que li baixava des de les celles fins als ulls, obstaculitzant-li la visió-.
No li agradava posar-se faldilles curtes quan tenia pensat d’agafar el metro, per no haver d’aguantar les mirades lascives dels bavosos vells verds, però es va alegrar del seu oblit al vestir-se aquell matí; no hagués suportat uns texans arrapant-se-li a tot el cos moll.
Les olors corporals dels viatgers van ajudar a que el trajecte fos més insuportable. En sentir la botzina del metro va sortir com un llamp, com si li anés la vida; necessitava aire encara que fos el contaminat del carrer.
Una vegada a fora, va procurar calmar aquella sufocació semblant a un atac d’ansietat. I mentre es refeia recuperant l’alè, acaparant el poc aire que deixava la xafogor, va sorprendre-la un agradable calfred. Va mirar a terra i va veure que es trobava a sobre d’una reixa de ventilació subterrània. Va agrair la brisa gratificant que es colava entre la reixa i que va començar a recorre-li el cos, escolant-se-li primer entre els dits dels peus que li sortien de les sandàlies, passant pels turmells, fins a fer-li pessigolles per la part darrera dels genolls i per acabar, finalment, traspassant-li el cotó de les calcetes. El calfred inicial es va convertir en una onejada de plaer, que amb les ràfegues constants, li produïen espasmes rítmics als genitals. La faldilla es movia al compàs de la ventada, donant-li petites fuetades al cul, que augmentaven la intensitat d’aquell moment orgàstic. (Mentre el seu cos responia sumís a aquell atac sexual provinent del no res o d’algun ens que havia pres forma de brisa, pensava que si el termòmetre embogit pogués prendre la seva temperatura corporal, esclataria en mil bocins a l’instant.)
Va emetre un gemec sec però intens, mentre fluids li regalimaven per l’interior de les cuixes...
De sobte, l’aire subterrani va cessar. Per un moment creia que no es podia moure, tenia tot el cos en un estat d’excitació paralitzant. Uns segons, potser minuts, després, va aconseguir fer una passa rere l’altra i va començar a caminar com un autòmat, intentant donar-se una explicació, sense èxit, al que li acabava de passar.
A partir d’aquell dia memorable va decidir fer un profund estudi sobre terreny de totes i cadascuna de les reixes de ventilació subterrànies de la ciutat, i també potser, de les rodalies...



diumenge, 6 de setembre de 2015

Serenitat

—Doncs sí que se la veu moixa, sí... Què li deu passar? —xiuxiuejaven les tafaneres del poble.
—Jo crec que és tristesa —deia una.
—Més aviat malenconia —va dir l'altra.
—Que no! —va exclamar la tercera —i va afegir— és pur menfotisme.
Ella que gaudia de bona oïda, tot i l’avançada edat, ho escoltava amb total tranquil·litat, i pensava, que la majoria confonen felicitat amb alegria.
I el que no sabien és que la serenor de la que ella gaudia, és un estat en el que l’alegria, inclús la felicitat, són supèrflues. Però no valia la pena explica’ls-hi, perquè elles seguien en la seva discussió acalorada...

Fotografia: Joe Webb

"Vísteme de hermosura el pensamiento, serenidad, perennemente unida al árbol de mi vida a contra viento." (Blas de Otero)

dimarts, 25 d’agost de 2015

El diari de les maduixes

Estimat diari:


De petita em van regalar un diari. No era ni massa gran ni massa petit. Les tapes estaven decorades amb unes maduixes ben vermelles que cridaven ser tastades, i en lletres daurades hi posava "Mi diario". Portava un petit cadenat amb una clau que no sabia ben bé on desar. Però el que més m'agradava d'aquell diari, eren els fulls blancs que em demanaven a crits deixar-hi la meva petja tintada. Em convidaven a deixar-hi escrits els meus secrets més íntims (si és que en aquella edat se'n poden tenir gaires...).

I m'hi vaig llençar com a oasi en el desert. No recordo massa bé què hi escrivia, imagino que el dia a dia, amb la família, l'escola... També recordo que al començament no hi posava el cadenat, però no sé quin va ser el moment en que vaig començar a fer servir la clau. Crec que va ser en el punt en el que vaig començar a sincerar-me amb mi mateixa. Perquè encara que menuda, també tenia les meves inquietuds i anhels, a la manera dels infants, però existien; i també, per què no, la meva intimitat. Tampoc sé amb exactitud (suposo que al rellegir-me) quan vaig decidir arrencar els fulls i cremar-los (produïnt gairebé una catàstrofe domèstica) deixant el diari ben escanyolit.

Aleshores no escrivia, com ho faig ara. Aleshores, només buscava un lloc on deixar-hi els pensaments, sense trobar el lloc exacte: un dibuix a plastidecor, una melodia tocada a l'orgue...

Amb el temps he trobat en la poesia, i també en la prosa, el lloc on abocar-ho. Inventant també, és clar, (la imaginació és vital) històries en les que cavalco a llom d’un cavall blanc, també personatges en els miralls dels quals, no voldria reflectir-m’hi. La invenció és un gran alleugeriment (potser el diari no hi duia maduixes). Però tornant a l'indret descobert... lletres amb les que plasmar pors, il•lusions o pures divagacions. Un lloc en el que dir, sense dir del tot. Un inacabable llibre de fulls blancs i maduixes, en el que la dualitat em permet deixar-hi el cadenat obert.

També recordo que de petita em deien que no parlava massa (encara ara m'ho diuen). I ves què havia de fer jo, si el meu cap estava a anys llum d'aquesta rutina, segurament volant per alguna pàgina en blanc d'algun bloc de maduixes sucoses. Qui sap, potser algun dia arribi a tastar-les...

                                                       
Fotografia: Lissy Elle

divendres, 21 d’agost de 2015

Desmedida

No es desenfreno
ni inconciencia,
ni tan sólo impaciencia,
es desmedida.
Peca más de ingenuo
el que mide sus palabras
que la coherencia
de vomitar vocablos
a la deriva,
salpicados de verdades
desmedidas.
El caudal de mis venas
es desmedido.
Mi existencia contigo
y sin ti,
también,
es desmedida.
No mido los placeres de la vida;
no abarcan mis manos
todo lo que siento,
aquello que sufro
que en proporciones
es desmedido.
Sí, quiero
en desmedida
de igual forma que odio
sin regla ni cartabón.
Grito a pulmón
y callo a voces.
Rasgo mi vestiduras
si no agoto mis ganas,
si no me agotan las nauseas
de hacer, de decir
lo que me venga en gana.
Porque todo en mí
no es que sea a lo grande,
pues no soy más que nadie.
Sólo me desbordo
ya que a bordo de mi bote
todo naufraga
por el peso del todo,
quizá también
por no izar el ancla.
Si calculo,
voy perdida.
Si planeo,
no soy.
Las estrategias
no van conmigo.
No lo persigo
ni tengo tiempo para enigmas.
El paradigma de la simpleza
se halla en la desbocada desmedida.
Porque no hay bocas que me callen,
porque no hay suficiente papel
para mi lista de nadas,
ni logaritmos que descifrar
para este afán desmedido
que nace en mí 
y no me cabe dentro.
Desmedida en quererte
a ti y todo
y en cualquier sitio.
Desmedida
en la justa medida
de la desproporción
y del disparate
hasta que la desmedida me mate,
se asegure y me remate,
pues la desmedida
aunque sufrida
tiene siete vidas.

Fotografia: Diana Dihaze

dimarts, 18 d’agost de 2015

El pacto

—Devuélvemela.
—Hiciste un trato.
—Pero yo no sabía de la envergadura de estar sin ella...
—Cuando pactas con el diablo no hay marcha atrás.
—Pero es que vivir sin alma es como morir en vida.
—Lo siento, amigo, pero la muerte ya no está a tu alcance.

Imatge de la xarxa

dissabte, 15 d’agost de 2015

La capsa de la felicitat

Era un matí d’un dilluns festiu, així que va decidir anar a fer un volt als Encants, ja que feia molts anys que no hi anava. Després de recórrer gairebé tot el mercat va anar a fer cap a una parada d’antiguitats que tenia un toc de misteri en la que la venedora semblava extreta de l’atracció de fira del tren de la bruixa.
Els seus ulls van anar a parar a una capseta de fusta molt senzilla, amb l’única decoració d’un ribet que feia una sinuosa sanefa daurada, però que tenia una mena de magnetisme que l’atreia. Quan va preguntar pel preu, la ‘bruixa’ es va quedar un instant callada (mentrestant ella feia grans esforços per no quedar-se-li mirant l’enorme berruga del seu nas) per després dir-li:
—No val res, queda-te-la, és per tu. Aquesta capsa fa anys, molts anys, que està en aquesta parada i ningú l’havia volgut. És la capsa qui t’esperava i qui t’ha triat a tu. A més, has de saber que és màgica i que té la particularitat que compleix un desig, un de sol. Ara t’explicaré com funciona, així que para atenció —estava realment perplexa però no la va interrompre —. Aquesta nit, has de deixar la capsa màgica sobre la tauleta de nit. Has d’escriure en un paper allò que més desitgis, ho fiques a dins i la tanques. A l’endemà, només llevar-te i encara amb els ulls tancats l’has d’obrir. I quan obris els ulls, el teu desig s’haurà complert.
Ella no creia en bruixes ni màgia ni res que no fos tangible, però no podia evitar tenir alguna mena de dubte i d’il·lusió posada en aquell objecte misteriós que tant l’atreia. Així que, un cop a casa i amb la capsa ja de la seva propietat,  en arribar l’hora d’anar a dormir, va deixar les sabatilles als peus del llit, i va pensar que no perdia res en seguir les instruccions de la bruixa; va apuntar en el paper el seu desig, va ficar-lo a la capsa que va tancar, i es va posar a dormir.
Aquella nit no va somiar res de res, que ella recordés, però el primer pensament, només despertar, va ser la capsa de fusta. Així que, encara amb els ulls clucs, va obrir-la mentre pensava en el seu desig: “quan obri els ulls vull estar allà on es trobi la felicitat”.
A l’obri-los, i tot i la seva incredulitat prèvia, va sentir-se una mica decebuda al veure que seguia a la seva habitació i que el desig no s’havia complert. Va llevar-se de mala gana i quan va anar a posar-se les sabatilles es va quedar ben parada al veure que als peus hi duia les xiruques que feia servir per caminar per la muntanya. —Me les deuria posar somnàmbula— es va dir, i no en va fer més cas.
Aleshores es va adonar que tenia una set gairebé extrema, així que va anar cap a la nevera a buscar aigua. I mentre feia una bona glopada i mirant-se els peus, va pensar que aniria a veure la bruixa a demanar-li alguna mena d’explicació.
S’havia quedat una targeta seva i posava que els dimarts estava en una parada d’una població propera, així que va agafar el cotxe i va anar-hi. Un cop va trobar la parada i quan la va tenir al davant li va dir que allò no havia funcionat i que li havia pres el pèl de mala manera. La venedora li va demanar que li expliqués amb detall com havia anat tot el procés. Una vegada relatat, la bruixa se la va mirar i li va dir:
—No te n’adones que s’ha complert el desig, o com a mínim la indicació més important per a fer-se realitat?
—Com pot ser, si vaig despertar-me al mateix lloc? I ara no em vingui amb allò de que ja sóc feliç allà on sóc, perquè no m’ho crec.
—A veure… M’has dit que vas anar a la nevera a buscar l’aigua per saciar la set; cert?
—Sí és clar —no sabia per on sortiria.
—Oi que si tens set vas a buscar aigua? No ho entens encara? Amb la felicitat passa el mateix: has d’anar a buscar-la.

Va abaixar el cap i va mirar-se els peus amb les xiruques. Tenia un llarg, llarg camí per recórrer...

imatge extreta de la xarxa

diumenge, 26 de juliol de 2015

Després de l’amor

La va despertar la sonoritat del seguit de petons que li va fer a la galta. Uns petons casts, gairebé fraternals, que contrastaven amb la passió que els havia unit una estona abans.
Acostumava a dormir-se ràpidament després de fer l’amor. Sempre li havia semblat un tòpic absurd allò de que eren els homes els que no els hi costava ni un minut adormir-se després duna sessió de sexe, perquè a ella li passava just això. El desenfrenament desembocava en extenuació només saciada dormint plaentment.
I els petons sonors per tot el rostre van anar acompanyats de l’afirmació: “no estiguis trista”. Ella va respondre, amb un tímid somriure i els ulls encara tancats, que no n'estava de trista. Però la veritat era que sí que ho estava. No sabia el motiu, però després de fer l’amor, sempre sentia un buit.
Potser es devia al son o al cansament però certament sentia una mena de tristor. Encara que, fet i fet, ningú ha negat mai que en la felicitat existeixi una fase d’estat trist. Vull dir que la felicitat que tant es proclama i busca, podria ser perfectament una espècie de buit. S’obstinen en fer-nos creure que la felicitat ho ha d’omplir tot, quan al contrari, potser ens buidi. Insisteixen en falòrnies com que hem d’estar complets, plens de tot i de totes les coses, inflats d’egos i d’altres camàndules, amb cent projectes futurs en ment i amb l’obligació d’estar alegres, i sempre omplint el temps, els sentiments i la vida, fins a rebentar de goig. I j o em pregunto: què és més grat, omplir un cistell de flors o buidar-lo per fer un ram a qui més estimes? 
La senzillesa d’un buit portat amb dignitat... No ho sé, potser no calia donar-hi tantes voltes; qui sap, podria ser que fóra simplement tristesa.


dimecres, 22 de juliol de 2015

El que envolta un petó: prova irrefutable/qüestionari

No es tracta d'un petó sinó del que l'envolta.
Un petó només és un petó. Però davant el dubte, existeix la prova irrefutable:

1. Tanca els ulls.
2. Besa.
3. Obre'ls.
4. Respon:

a) Has perdut la noció del temps?
b) Estàs provant de trepitjar terra quan no t’has mogut de lloc?
c) Has sentit la carícia del vent, avui que no es belluga cap fulla?

Si has respost que sí a totes les preguntes, aleshores, estàs perdut. Ets dels dels petons prohibits (saps bé a què em refereixo).
I és que no es tracta del petó, perquè un petó només és un petó. És tot el que l'envolta; el que l’envolta i t'embolcalla.

Escena de la pel·lícula "My girl"

dimarts, 14 de juliol de 2015

El silencio que precede

—¿Cuáles fueron sus últimas palabras?
—No las hubo.
—¿Cómo es posible? ¿Acaso murió en silencio?
—¿Conoces otra manera más bella de morir? Morir en el silencio que precede al último.
—No entiendo...
—Atiéndeme:
Llega un momento, el momento crucial e inmediatamente final, en que has usado todas las palabras.
—¿Todas?
—Hasta la última.
Cuando eso sucede, cuando está todo dicho, llega tu fin y con él... con él, el penúltimo silencio.
—¿Y después?
—Después, nada. He aquí la belleza del silencio que precede.

Fotografia: Diana Dihaze    

"Algo caía en el silencio. Mi última palabra fue yo pero me refería al alba luminosa." (Alejandra Pizarnik)

diumenge, 12 de juliol de 2015

El meu món ha canviat i ara és aquest

Imatge de la xarxa

El meu món ha canviat i ara és aquest.
No sé si és millor o pitjor, ni si és un bon lloc per viure-hi.
En el meu món de vegades s’escolta la melodia d'una arpa; d'altres, m'escalfo en subterranis semblants als dels inferns. Però amb els contrastos, i tot i el caos, és el meu món.
Un dia, m'enfilaré al cim més alt i t'atansaré la mà. Si estàs disposat a posar en dubte el que creies per cert, a capgirar-ho tot del revés i a recórrer el meu món fent tombarelles, agafa'm ben fort la mà i no la deixis.
Seràs prou valent?

dimarts, 7 de juliol de 2015

Llop de nit

Ets llop,
llop de nit;
diria que llop solitari.
De dia...
no et conec de dia.
Però t'imagino a la platja,
a l'alba,
quan encara fa fresca
fent volar un estel de colors
i amb ell, tots els teus anhels.
El passat ja és mort
i ara reneixes nu
amb pell madura.
No ets llop de mar
ni de bosc
ni tampoc d’asfalt,
en tot cas, llop de l'aire.


Esgarrapes els núvols
sense caçar-los,
només pel joc
de  viure apassionadament.
No ho sé, ho imagino,
perquè jo a tu et conec llop,
llop de nit.
I et segueixo les petges
entre encuriosida i fascinada,
entre urpes i paraules.
De sobte, un udol;
es fa de dia
i el llop torna al cau.
La propera nit,
i si tinc sort,
potser et vegi els ullals.

(Fotografia trobada a la xarxa)

dijous, 2 de juliol de 2015

Sabe

Imatge trobada la xarxa
Sabe
a gloria
tu recuerdo en mi memoria.
Sabe
a dientes
de mordisco impaciente.
Y mas nadie sabe
a qué sabe tu sabor
¿sabes?
Sabes a sal de mar
y a dulce, a la par.
También a desierto
y a beso inexperto.
Me sabes tan bien
que bien sabes
que por ti,
por
ti
soy capaz de perder sabores
y pintar con colores
tu dulce voz.
Sabes suave,
al ágil vuelo del ave
y al mismo tiempo
al grave metal
de una llave.
Sabes más que bien
y lo sabes,
lo
sabes.

divendres, 26 de juny de 2015

Un llenguatge propi

Diuen d’ella que va néixer amb un munt de llapis de colors sota el braç. I és que des d’abans de tenir ús de raó, dibuixava sense parar. Omplia fulls fins a no deixar-ne cap espai en blanc. Al contrari d’altres nens de la seva edat, no regalava els dibuixos, perquè ella no ho feia per diversió ni caprici, era una autèntica necessitat. A mesura que va anar fent-se gran va anar passant dels llapis a les aquarel•les, després al carbonet i finalment a les pintures.

Necessitava expressar allò que no sabia dir amb paraules. No era que no trobés el mot adequat, sinó que el vocabulari establert se li havia quedat petit. O potser és que el món era minúscul per tot el que ella volia expressar.

Quan pintava, entrava en un món màgic al que només ella hi tenia accés. Imaginava i creava, respirava i dibuixava, i bategava en cada traç. Creava valls i rius, camins llargs amb marges florits que acariciava al seu pas, a cada pinzellada.

Només quan sentia veus que no corresponien amb el cant dels ocells del seu llenç, abandonava el seu món particular per traslladar-se a la realitat incolora. Però el cert és que cada vegada necessitava més embrutar-se els dits amb la textura de les pintures, i menys escoltar el murmuri del tràfec quotidià.

Tal va ser així, que va haver un dia en el que havia aconseguit trobar la barreja marina precisa, el color perfecte pel mar del seu univers propi, que enfeinassada amb això, no va sentir les veus que la reclamaven o potser era el tediós tic-tac dels rellotges mundans. El cas és que va fer tard per aconseguir el passatge de tornada i va haver de quedar-se allà per sempre més, plasmada entre les seves il•lustracions.

Diuen que existeix una pintura en que apareix nua, banyant-se en l’oceà que té la tonalitat més real mai aconseguida. I diuen també, que el seu perfil mostra un discret però picardiós somriure al rostre. Els que la coneixien bé, saben del cert que sí va sentir el tic-tac del rellotge...


Il·lustració: Nicoletta-Ceccoli

divendres, 19 de juny de 2015

Promesas

Algunos vamos prometiendo el cielo y luego resulta que nos da miedo volar.
Por humor a la verdad


A algunos nos da miedo prometer el cielo, no sea que no sepamos volar. Y nos quedamos a ras de suelo, desplumando las alas...
MartinaH


Il·lustració: Adriana Muñoz


Fruit de la inspiració de la frase extreta i de l'autoria de: Por humor a la verdad, una pàgina d'humor en la que, més enllà del pur escàndol, hom aprèn la lliçó de que riure's de tot, però sobretot d'un mateix, és la millor de totes les medecines.

dimecres, 17 de juny de 2015

Del gris de la cendra

—Què és?
—Endevina-ho.
—Un forat?
—En certa manera...
—Un punt?
—En tot cas, un punt vist des de milions d’anys llum.
—Un abisme?
—Tant de bo fos tant llunyà.
—És de color negre?
—En principi sí, però es canviant amb el temps.
—I fa mal?
—Més del que et puguis imaginar.
—Doncs si és una mena de forat, de la mida d’un punt immens, més proper que un abisme, d’un color negre mutable i que causa gran dolor, no pot ser altra cosa que...
—Ho saps ja?
—Sí.
—Doncs així és com em sento cada vegada que em deceps.
—Perdona’m.
—D'acord. Veus? Ara ha deixat de ser negre per començar a ser gris, del gris de la cendra.

Fotografia: Nydia Lilian

diumenge, 14 de juny de 2015

Papallona de llum

De sempre, li havia produït una mena de tendresa veure els ancians asseguts en un banc del parc sota l'ombra capriciosa d'algun arbre centenari, sempre, amb la mirada perduda. No havia dubtat mai de que no estiguessin cavil•lant. El que es preguntava, cada vegada, era en què estarien pensant. Què seria el que els feia estar immersos en la laboriosa tasca de fixar un sol pensament. Serien els records, com a única i última possessió pròpia que els oferia la recta final de la vida? Podria ser el temor a la fallida de la memòria i la conseqüent pèrdua d'aquest preat tresor? Que no fos que imaginessin el moment proper de la visita de la mort, com a figura amb vestit negre i falç. Potser, fins i tot l'esperaven...
Mentia, no era tendresa; o no només això. Era pena el que li provocaven aquests dolços éssers encorbats de pell arrugada i mirada perduda en un punt infinit.
Fins i tot, en algun moment d’aguda inspiració pensava que potser veien una petita papallona de llum que se'ls hi posava just davant del nas, juganera.
I ara, aquí, ella mateixa asseguda en el banc, observant el vell del davant , pensava... Pensava, ara que havia alçat la vista i s'havien creuat les mirades: què deuria pensar l'ancià d'ella? Li deuria produir la mateixa pena? Afliccions recíproques? Va sacsejar el cap i va procurar centrar la vista; s'havia quedat amb la mirada perduda .
-Perduda en el pou infinit dels ulls de l’ancià. Perduda en el reflex de la seva pròpia mirada. Algú es pot commoure amb i d’un mateix?- 

Fotografia: Krzysztof Wladyka

diumenge, 31 de maig de 2015

La capsa de música

De petit, el pare
tenia una capseta de música,
que obria quan estava trist;
una capsa de música
sobre la tauleta de nit.
Quan s’ajeia al llit
se la posava a la falda i l’obria,
tancava els ulls i,
escoltava la melodia.
De la capsa de fusta
en sortien notes,
a les que s’enfilava i volava...
I somiava en totes aquelles coses
que volia fer de gran,
com tocar un piano de cua
amb partitura de Bach.
De petit, el pare
tenia una capseta de música
que obria quan estava trist
i somiava en tocar un piano que,
anys més tard,
va regalar-me a mi.

Fotografia: Even Liu


Pel pare...

dijous, 28 de maig de 2015

nÚvOl

(Iniciat el 4 de maig del 2013)

El nostre petit món de llestres i il·lusions



 po
e
ma
(in)
a
ca
bat
de
com
ençar


(
diàlegs
poètic
o
vir
tuals
entre


Arnaudeguerau

i:a

MartinaH 


1.

quan escampa el núvol,
en queda la intempèrie. 



                   2. 

Sobre un mar de lletres,
           paraules 
                      i versos
                                 levita un (el) núvol.

Bombolla d'oxigen.
              Petit món,
                        grans fantasies.

Cotó que ens xucla
             i escup
                         noves inspiracions.



3.

reflexes en l'aigua d'un estany,
les onades con
cèntriques ina
cabables

.

.

.



4.

Rellotges sense manetes marquen el temps...
...el temps dels records que encara han d'esdevenir.



5.

 des
del Sol de mitjanit
(més estel·lar i glaçat!)
tornes al núvol i (ha escampat)
s'ha esvaït i és
boira...



6.

Núvol cíclic.
 Absorció d'idees que escorre la pluja,
retornen en vapor d'aigua (mÀgIa?).
Pluges, sols, nits i dies... sense fi.



7.

fulls de tardor,
hivern o estiu,
voleiant valls i sembrats, camps de ciments i roselles
aquestes primaveres.
I entre ruixats, cels esstel·lats, llunes d'Abril, bruixes i macs,
nits
de somnis i
in
somnis i
matinades des
vetllades; sempre
sempre
des
prés
de
(fer)
l'amor
ens urgirà la mateixa pregunta
:
per què l'home té por
de
(la
bellesa
de)
la
dona
?



8. 

 Trepitges de puntetes per no trencar l'encís,
per no forjar escletxes.
I com una espasa, (sempre) travessa
la (mateixa) pregunta:
La puresa és finita? 



 9.

 (imatge)
La bellesa in
finita:
Plou sobre el mar. Raig
de sol rere la cortina d'aigua.
Fina línia que talla el mar. La tempesta
escampa i el núvol s'esvaeix.
A dins però ens queda
(sempre)
la imatge
:
Esquitx de gota de Nú
vol sobre d'aigua de
Mar



10.

Quan el Núvol s'esvaeix, cau la pluja fina i
hi deixa la rosada d'humit aroma a la pell. I
si el Núvol esclatés, les ones expansives del seu tro,
ressonarien (so inaudible per la ment, però no així
al cos) per sempre més remor latent... i des
prés
:
llam
pec
es
clat
de
llum nova
a
on
il·lu
minar-
se
de
nou
!



11. 

Quan el capdefibló com agulló,
punxa el mar i l'esguerra i, per la meitat l'esbudella,
com una llança primera, de núvol blanc i abandó,
sense cap més descompressió que una petita
embarcació en desarbolada vela.
També és bellesa. Punyent,
però a la fi: (in)
finita bellesa.



12.

(In)finita puresa, (quasi) divina i alada bellesa,
punyent tal com cops de puny enmig de l'estómac.
Papallones bellugadisses, escopides en petites dosis
ara una de blava, ara una de fúcsia...
Mil colors barrejats voltejant,
                                                        difuminant rubors.



13.

Com
          és
que
          no-
més
          surts
de nit
          bell
cor-
          al·lí?
Deixa't
          en-
dur
          pel
Mar
          i
en
          un
em
          bat
arri-
          baràs
fins
          a
la riba
          si
es fa
                         de dia.



14.
-corals, coral·lins i estrelles-
(Bell) coral·lí, deixa't endur,
deixa que la deriva et porti.
Arrenca timons, ancora't a núvols.
No veus que l'asfalt crema?
Neda, coral·lí... vola!



15.

"Drama i bellesa"
en la flama
encesa
.
sublims i fugitius
:
De vegades
ens crec sublims. Llavors
ens ungim en un tot eó de nebuloses
quàntiques d'altes galàxies. De vegades
som fugitius i ens rendim a es
tranys mars i a d'altres
natures
més
nues.



16.
 
Cargolins i coral.lins mar endins
dofins, estrelles de mar i coral·lins.
Milers de rimes portades a la costa.
Baixes del núvol, puges als mars
entre cotons i sals, sobre onades i pluges.
I sempre, sempre impregnada la sublim(inal) i (in)finita bellesa.



17.

.
.
.
.
i
llavors
de les aigües de la Mar
més encalmada
en sorgirà el so
inabastable, inacabable, inaudible
a
qualsevol oïda
i
a través del temps i l'espai
i
entre mars i oceans
sota l'escorça de la terra
reproduint-
se
in
termitent i in
fatigable.
És
el
diàleg
etern
:
el llenguatge de les balenes
.
.
.
.
.
.



18.

Penjant del núvol, gronxador de somnis.
Enfilats al cim de les galàxies.
I enmig del silenci...
un cant,          un so                                                    
un llenguatge nou i...                                
les balenes
...
..
.



19.

.
.
.
com
dues gotes d'aigua
en hemisferis distants
bessones i antagòniques,
el baf de l'esquitx i l'onada del so
que la punta dels dits
de
l
es
gronxador
es
de som
nis
en els núvols estant
i
s
van deixant caure
a
la mar
es percep
a
l
mateix
'instant
en l'hemisferi
o
posat
.
.
.
.
i aniran
res
sonant
de tant en
tant
.
.
.



20. 

Nebuloses, boirines
interrogants sense rimes.
L'estiu pot ser (in/finitament) més bell...
...que les preuades
primaveres? 



21.

el dia
que el Sol no ens llevi
(encara sense saber com és que podem
enyorar allò que no coneixem)
morire
m



22.

Núvol... vols gronxar-te amb mi?


... Moviment ·········· è t e r N ...



23.

quan
el      Sol
es               lleva
per fi            i          de nou
a qualse vol lloc de la nostra òrbita
dos isò tops                   o                  à to ms
de dues mans que ara i en aquest mateix instant
i en el lloc més estrany que mai us hagueu i ma gi nat
(Un cotxe d'argent rodant damunt d'asfalt daurat)
sor pre si ves es to quen fi bla da cor po ral cor rent e lèc tric
es pi nal re
cor rent (-nos) de la punta dels dits d'a que lles mans
fins la re tina orbital i l'oïda pe ri mi tal
Es troben i s'agafen sense a donar-
se'n Tots dos mirant a l'horitzó
al mateix instant
i en dos
llocs
tant
distants!
 l'
U
ni
vers
es
clou
de
nou



24.

Simultaneïtats inesperades, arriscades
abracen un mar de corals i petxines.
Quan arriben a la costa, sorgeix la pregunta:
A què obeeix la bellesa del núvol,
quan el cel és tacat per estrelles?
Mentre, a l'horitzó, es divisa un vaixell
i les veles... se t'emporten.



25.

...la
circumnavegant
-des del timó de la nau- alça el cap i
veu nuvolets blancs de cotó, com petits xais
que en fila índia estiguessin caminant, dividint el cel
blau en dos meitats seguint l'estela de l'avió
que li ha passat ara mateix
damunt del
cap
.
Però
el que no sap,
és que a la nau que l'ha creuat i
sobrevola l'oceà que ella tota sola
està travessant, hi ha algú assegut que
-ara i en aquest mateix instant!-
en ella està pen
sant
.....



26.

Del perill d'endur-se un trosset de núvol entre les ungles,
cap a mons menys eteris... :
La sublim Perfecció - Bellesa - no encaixa.



27.

El passatger del seient 99 de l'avió que sobrevolava l'oceà en
sentit oposat / a l'aterrar i desembarcar en qualsevol aeroport de
qualsevol ciutat d'aquest planeta que anomenem Terra / s'ha
deixat un llibre obert a la pàgina 33 / i quan el sobrcàrrec
passa pel davant fent la revisió dels objectes oblidats / el veu
l'agafa i el mira i tot just té temps de llegir abans de sortir
'Un fil vermell invisible connecta aquells que estan
destinats a trobar-se malgrat..................'
llavors el tanca i baixa per la rampa (
) en aquell mateix instant en un hotel qualsevol de qualsevol
ciutat d'aquest planeta anomenat Terra  / una dona es desperta
 en sentir el so que fa un missatge al seu telèfon / al tombar-se per
agafar-lo li dóna un cop i el mòbil cau per terra / i s'il·lumina tot
just perquè ella hi pugui veure escrit
                                                      '..............el temps, el lloc, o les
circumstàncies.
) tots dos moments són independents i estan
separats per l'espai i el temps però mai no sabrem si estan
connectats (o no) . I un llibre que també ha quedat
oblidat en un estant d'objectes perduts de qualsevol lloc de
qualsevol ciutat d'aquest planeta anomenat Terra com
el missatge perdut per sempre més  (o no) en el temps i
sense cap resposta
(o no) hauran deixat
en
                                                               l'espai
eteri
la fi
del
fil
que
encara
no hem
vist
i diu
així:
el fil pot emblicar-se, però mai no es trencarà



0.

              vol
             clic
i
             -in-
fi
             nit:
..........quan s'evapora entra a dins..........
)
...
(



u
menys
que
ze
ro
:

          sis
mes
          os
més
tard          que
          sis
mes
          os
abans
          algú
escrivís
als lavabos d'un bar de qualsevol
ciutat
:
 ...el ressò de l'instant, per-
algú
va veur
e's                   es
crit
als lavabos d'un
bar
-dura, sempre en el temps...
de
xi
ca
go
:
...i l'espai
.





menys
dos
:

la marea
no baixa mai.
Se'n va mar endins. I quan
les llunes volen torna amb més força
al punt més alt. On va deixar
un gra de sorra d'arena
moll
a


menys
tres
:

Recollint les engrunes de cotons i grans de sorra,
tornes a construir castells d'aire.
Aguantaran el pes colossal dels batecs?



menys
quatre
.

 silenci
en
la mirada
 Boira d'estiu     :     Fil d'aigua
evaporat
en
silenci



menys
cinc

Canvis imperceptibles,
transformacions inevitables
i el majestuós núvol
per sempre més:
immutable.
(ara entenc la bellesa de l'eternitat)



meny
s
si
s

i
la bellesa
de l'eternitat
(
no
es veu
ni
..........el principi          ni          el final..........
d'
en
la lleugeresa
dels llavis
en
un
petó
)
mig
 :
el petó
                        .
.                       
                       .
.                     va
sal
                  tar
pels
                    aires
                        .
.
.        
        .
.            
.                         
no
                  més
sortir
del
s
lla    vi
s
ballant
entre
              tota
la
gent
a
da
.
.
                                  . 
.                             
.
que
boca                          
                badada
mira
                            va
                                  com
 el petó
ro
                             do
                                                     la
                                                                                        va           i
feia salt
i
ronets
i
després
s'en
lairava
sense
pes
ni volum
com un bes
i
s'elevava
més enllà
del cel
comú 
.
.
 i
 ningú dels presents a la plaça del poble
en aquell dia festiu
.
.
.
                                       .
va saber mai
cap
on va fugir
el petó ·
                                                           .

 .
.                                                            
però
qui el va poder
atrapar
un dia
sense                          .
           .
.         
                  Sol
i
sense saber tampoc
ni d'on venia ni qui l'havia
llençat
en un segon
                                       de puríssima
bellesa                   .
.
                                                         .
es va enamorar. 
sen              se
saber
res             més
per sem                pre més
ni
                       del
petó
                  ni
del bes
no
              més
havent
en          tès
COR
pres
que
el
regal
en 
(
verí
ci
nat
sat
era

el
del
som
ni
de
)
l'
a
mor
e
tern
.


 



menys set

Quan espanta la pròpia essència del núvol
per la magnificència
ència         .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .
ència          .          .          .          .          .          .          . 
ència          .
(eco dins l'espai infinit)
espera't a que pugi la marea,
munta't a l'onada més alta i...
enfila't
I quan amb la punteta dels dits, freguis el cel
d'entre el(s) núvol(s),
te n'adonaràs que...
s'han esvaït les pors,
potser en algun punt de l'estratosfera
era          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .          .           .    era          .          .          .          .          .          .          .
era          .



menys vuit:

Calma estival de bon matí Tot
just remors del fons de la mar plana I
el cel de porpra i algun estel ja in
tueix el Sol i                                                           .
.
.
l'eco
             .
d'alt
res          .          es
galàxies



menys nou

dues
gotes d'aigua bessones
giren en sentit
invers
als
hemisferis oposats.
Es desprenen i es contrauen
per l'atracció del mateix
univers
i
just es
transformen
en aire en el mateix
instant
que dues
vides paral·leles
deixin caure un esquitx
(somriure o llàgrima)
en el precís
moment
.
.
.
.
.
 de
la
sincro
nia



 
Fotografia: Anja Stiegler



menys deu
 
Gotes d'aigua que es desprenen del núvol
se solidifiquen amb el vent gèlid d'hivern,
es liqüen amb la calor sufocant de l'estiu,
llisquen pels aires de les dolces primaveres,
s'evaporen, i sempre, sempre... tornen al lloc d'origen.
··· Ergo ···
Núvol com a ventre gestant de gotes bessones.
Sincronia perfecta: el principi i la fi romanen just al mateix punt.



menys
onze
:

petxines
que
.
         .
                .
                    .
               .
 sota l'aigua
bufen bombolles d'aire
cap a la superfície I quan emergeixen
es con fonen i s'uneixen
a les gotes de pluja
que cauen
 .
          .
                 .
        .
.
        .
               .
damunt                   .
                                     la mar



menys
             dot
                   ze:

No hi veus un punt a l'horitzó?
Que salta i balla. És una petxina
o una gavina? I quan més t'hi avances
més lluny el veus. No és la línia blanca
de l'horitzó, que sempre fuig i mai s'alcança
                                            bell
                                                   cor
                                                          al·
                                                                lí
                                                                     ?



menys tretze
  
El dia que vas agafar els
colors de l'estoig dels àngels i
et vas decidir a dibuixar el
núvol, primer resseguint-lo
amb el color blau de les
onades, després pintant-lo
amb el blanc de la puresa-
bellesa (in)abastable, vas
tastar de l'elixir de l'eternitat.
Un cop el tens a la sang, ja és
tard... mai tornaràs a ser
mortal. Hauràs de viure per sempre més, amb ell a dins.
Assumeix les conseqüències:
La bellesa eterna és pura però... de vegades també, dolorosa.



menys catorze
:

Sol
i
                       tu
                         d                                                      
                                       in
                       tangible                                                         
                                                            finita
bellesa



menys quinze

Quan el cel està clar i el cel tenyeix de realisme la terra ferma,
penses i et qüestiones... si potser enyores els dies de núvols que
reguen amb pluja de versos (sublims), la que ahir era sorra
mundana.
I  et preguntes quin serà l'estat natural de l'ésser humà: el d'un
dia de sol o, per ventura, l'ennuvolat?



menys
          set
                    ze

A dalt al cel,
la pluja i els llampecs.
Abaix el vent i a mar les onades.
Gotes de sal i esquitxos de Sol De nit
totes les llunes que fan el dia,
en silencis i sense veus,
tant és quin és
el seu estat :
és el més bell
de tots
els
po
e
mes



menys
dis          :          set

es perd en la nit
el bell
Cor
a
lí?
li
salten
espurnes
de nit
i
                    (s')
en
lluerna
                    (d') 
altres estels
?
i
quan es lleva
el Sol
entre onades de mars de fons
en
el
               s
 reflexe
              s
de
nous
matins
El
perdrem
per
sempre
en
l'horitzó
?
O
ens seguirà il·luminant
com
l'antic corall
que el va crear
Fent
tombarelles
entre
el mar i el cel
Serà
també
com
l'
estrella
nova
que
la
seva llum
no
il·lumina
 encara
per
               què
és
tant          lluny
!
( Que no l'hem intuït )
:
surem
entre la mar i el cel
com
dos          .          els
dofins
quan riuen
junts
pels matins
!
?
.



menys divuit
La llegenda 

El núvol en el cel deixa un rastre igual al de les espurnes daurades que emet un estel fugaç.
Si mires molt el rastre estel·lar, et captiva, t'hipnotitza i t'enlluerna de tal manera que no et deixa veure el rastre que al mateix temps deixa al seu pas, però al subsòl i en forma d'ombra.

Conta la llegenda que algú desconegut, en algun moment incert i en algu lloc inhòspit va arribar a observar l'ombra.
I el que va veure va ser tan esfereïdor, que els seus ulls no hi van tornar a veure mai més res que ombra(es).

No la miris amfibi alat! Salta l'ombra amb l'impuls que et donen les onades. Creu-me... Un peix cec no sobreviu ni a l'aigua de mar, ni als núvols del cel, ni a terra d'ombres.



menys
di
nou
 :

és
en el misteri
de
           l'ec
losió
          de
l'
uni                                      
vers
allà on resideix
la força de l'atracció
de les
partícules
més minses més fràgils
més mortes,
sense
cap
por
           a
 l
                    s
des
conegut
                            s 
a
venir
                                 s.

.
.
.
.
i
mentre,
del núvol plouen estels i la mar esquitxa sal, i dels coralls surten
espurnes,
quan la lluna els il·lumina i el sol els enlluerna
nit a dia
sense fi
mentre
e                                l'
uni                                                          
vers
els               
                                                                re 
gir
                                i
a
.



(-20)
fràgils
(


no tenim por al desconegut,
temem allò que ja ens és conegut:
que mai no coneixerem
el
tot
)
deixem caure
les espurnes del nostre rastre
per tot
.
.
.
i
 així
es
de
venim
eterns



menys vint-i-u

Tan fràgil com una nina de porcellana
que cuides
que mimes
que engalanes
que estrenys amb cura per no trencar-la.
Tan sublim, tan bella i eterna
com aigua manantial que emana.



 (
inter                   medi
ú
en
el llenguatge
de
les balenes
                                              . 
                                                              .
                                                 .
                                  .
                                                                                           entre
                                                                       les 

                                                                                                        ones
 sub
                                                                                 cutànies
terrànies                                                                
marines
conta la llegenda...
que un dofí desoreintat
 va perdre els nord ja fa momts anys i
va voler varar a una platja Però pel camí cap al seu trist destí
va coincidir amb un vaixell que el creuava Va sentir veus i
el cant dolç d'una veu humana Va mirar enlaire i
una nena somrient el mirava
El dofí distret va
riure
i
van
començar a 
jugar a
 fet
i
amagar
.
molts
anys més tard
quan el vaixell va tornar a passar
pel mateix punt i fent el mateix rumb
Amb la mateixa nena al damunt El dofí que ja era gran
 va nedar inquiet, ràpid i àgil Ansiós d'alegria, cap al vaixell
i així poder saludar de nou a
la seva millor
amiga
.
diuen
que els dofins no
obliden mai una amiga
No perden mai una
amistat



menys vint-i-dos

Diuen que si deixes oberta la porta dels somnis,
pot passar a fer-te una visita el nÚvOl.
Un cop has despertat però,
ja ho has oblidat.
Et diré un secret:
Si sota el llit hi veus gotes de rosada,
considera't privilegiat;
has estat tocat pel nÚvOl
i ara ja seràs el seu amic,
per sempre més.


 


menys
vint-
i
-tres

 més enllà de la nit
d'in
som
ni
s
sempre hi tobaràs
el
 un
cordill
vermell
en
nuat
en
delits i
d'es
nuat
de
tot
el mundà
desig
i
et
guiarà
(
fins
l'
a                                    in
fi               
                    nit 
 )
de dia i de nit



-24

Un fil vermell imperceptible, invisible a la vista dels més
terrenals.
No el subestimis, sal de mar.
Si l'estires i l'esquives, si el respires i el retens
més enllà dels núvols i del seu hàbitat natural
-podria escanyar-te-.
I un núvol sense fil per enfilar-se, és una escala sense graons.



menys
vint-i-cinc

I
va començar a ploure i
el núvol persisitia, i
el diluvi seguia. Plovia i
plovia, però el núvol
no s'esvaïa...
Llavors
 es va sentir l'eco d'un tro
llunyà, molt més enllà i
a l'instant un llamp
va encendre el cel
i
en
la claror
 enlluernant
el núvol
fugiria
?



menys vint-i-sis


DE VEGADES alces el cap, mires amunt i allà el veus, quiet, quasi immòbil.
Però en el fons de dins teu saps que això no té cap importància. I que el que verdaderament compta és que hi sigui, i que sobretot aixoplugui les gotes d'aigua, de vegades més fràgils, de vegades més fortes, DE VEGADES...



menys
vint-i-set

a
vegades
 Quánta claror!
En els ulls quan veuen
com s'esmuny un Núvol
entre les mans.
de
vegades
Quánta tardor!
I la pluja i el vent
que escampa les fulles
mortes damunt
l'asfalt.



-vint-i-vuit

i
si n'omplíssim de cascabells,
els núvols i els cels
?
.
.
.



-vint-i-nou
 Tirada de daus

El núvol te una virtut, et deixa jugar, sense retrets ni gemecs.
Tu jugues, tu tries: si evadir-te o retenir-te, si enlairar-te o mantenir-te.
Però sigui quina sigui la cara del dau, el núvol es manté suspès, gravitant
eternament, esperant respostes sense resposta.



 hivern
 :

el
nú-
vol
es-
tant-
is
d'
in
fi
nit
cel
es-
telar
i
glaç
tramuntanal
ha
esvaït
les boires
estivals
 Venus
(t')
il·lumina
de
nou
nou
s
finestrals
línies
de
mar
horitzons
pre
hivern
als



-trenta 

L'hivern passa cautelós davant la finestra
amb por per la fúria de la tempesta.
Però les gotes mai no es desprenen
ni amb pluja fina, ni amb rosada
ni tan sols amb esquitx d'aigua.



-
trenta
u:

(gravi
tant
!)

 Nú
 v
ol
e
ter
i
:
Ex
terior
i
in          an
terior.
A
lunar
i
terren
al
in        en
 tempor
           al 
i
cíclic
gravitator
i
          i
círcul
ar
in
           de
fi
           nit
a
estat
          en
          vol
                    at.



(ac
cèssit)
el dilluns més trist
de la nit més freda

 plo
u                r
en
llàgrimes
del

vol
                                       .
.
                        .
.              
.
.
La nit més trista,
 del dilluns més fred
.



-trenta-dos

 Imagino imaginar que levito.
Imagino imaginar que el núvol em sosté.
No em calen ales, no em cal imaginar.
Sóc núvol, sóc aigua, sóc ser.



el Diluvi 

nom bíblic o mitològic,
de pluja forta o molt forta,
és sempre un record,
d'aigües caigudes
d'altres
alba
des



-33

Núvol d'estiu, perdurable i fresc.
 Nigul excels, cotó sofert.
Resistent al glaç;
cristalls de gel.
Núvol perenne
ran de pell...



-34

 n
U               vo               L
s
.
.
.




-35

Quan el SOL guspireja                      
     esperes la pluja            
 per tornar                     
 a guaitar,                       
 altre cop,                        
     el venerat                        
       n
                 ú
                            vol






-36.

sol
d                                                          
                                                               'hivern 
e
                                glaç 
i
N                           
                     Ú
v              
                         O
                                l
i
llUna
nOva
                                    vertigen
pri
ma                                        
                                      ve
ra

Fotografia: arnomikkinen
 


-37.

creix la vida
cada dia, en terra
nú                      -vol
i
mar
i
salta al vent la guspira
en
el
re                          cor
                                                                                  d 
-e la memòria
.
I
l'agafes
                            al vol
com
l'abelló                                  
que
                                        ens
                     diu
no                                                                                               
som
no
                         més
                                                     que
humanes
                                                                                      criatures
.



menys 38

Bufa fort,
bufa
bufa!                       bffffffffff
És en va,
el núvol (re)apareix
com per art de màgia
com per gràcia divina.
bffffffffff            Cúmulus
sofert,
d'amistats
intactes,
en pluja
fina.
.
.


-39
                                             
un cel gebrat
d'un altre hivern,
d'un altre març  d'un altre maig a raig
sincer d'altres aiguats
                                                                                                                                    i noves prima
                                                                                     veres.



-40
 de
l'hivern

en raigs i esclats de núvols de vents i tempestes.
En  prats i camps d'ordís blat i roselles, rere  el coll
de la serola, neix la pluja i l'esperit, en gorg de vi i  de ponzelles.
Sonen tambors i trompetes. Se senten els cors de senglars,
i esclops i estrips i el pedregar de l'aiguat,
que cau de terra amunt, altiu, definitiu,
en llamp que aclareix l'auba;
El so de Déu,                   
                                           Un tro .
I al pas dels cavalls, tiren les regnes els guerrers;
alcen el cap, lluents els ulls assedegats de vida,
els brilla la pell i l'estendard.          
Reflex del Sol més incipient
als seus cabells sembrats d'Or .
Són bons amants els hòmens sense llar?
I a la recerca de la Mort bullen d'Amor i mai no esperen
que s'escampi la brumera. Puja l'aire i
s'enfila per tota  la serra
Fan un crit i marca el pas el més Alt.
El Més Bell El Més audaç .
Pren el vol com qualsevol aucell,
com un  falcó
perseguint  les orenetes
                                                                     rere el Grial                                        
camí avall,  sota la gebra , sota l'ombral, sota el faix i 
el sèrum, juguen a daus en un descans i s'enriuen
de la vida i la ventura . L'existència fugissera és
diuen, L'ànima eterna.
I en tornar a revinclar el cavall
a l'endavellada, costaurda,
cap per vall cap a la vall,
de fondelades escumoses aspiren goig, 
deixant enrere les muntanyes i  llurs  glacereses,
ja vora  la vora del riu que serpenteja i grogeja i
els duu en drecera cap a la Vil·la més nova del camí,
i allí, hi troben una rosella i el perfum
                                                                         de La Donzella,

en front del món negre, allà on les bruixes
                                              es pentinen i la princesa
                                                                                         encisa.




a
               l'inici
                                  de
la
                                       primavera 


                   al redós
                                                               del
                                                                                           cau de
                                                                                                                                 l'os





-41
Si tingués un rasclet

Si tingués un rasclet
-ara que és primavera-
li passaria al cel,
com el pagès fa a l’hort,
que neteja amb traça.

Si tingués un rasclet
llauraria el firmament
d’estels i estrassa
i hi deixaria els núvols
d’olor a fonollassa. 



-42

La matinada i una tardor


Què en diria jo de la tardor ja apresa                                                       De la nit ja morta i una fresca que s'oblida                              Què te'n diria jo de la tardor i una matinada                                            Del ja hi som que ja ha passat i l'asfalt ja banyat i la pressa que enretira un cartró per terra i tot el tabac ja fumat i el fred que m'has deixat                              Com t'ho diria Jo sense ferir-me més Com t'ho diria Jo                                        Que curta que és la nit quan l'has viscuda Com t'ho diria sense ferir-nos tots dos                                                  Que ens hem deixat sense haver-nos trobat                                                                        Com en direm de la matinada ja oblidada




-43

I què vindrà després de la matinada?


I què vindrà després de la matinada?
Digues, què vindrà ara, que la primavera està acabada.
Un matí curt, una tarda solellada?
O una llarga passejada a través de fulles seques? Cric crac! Cric crac!
La remor del fullam desperta la matinada...
Vet aquí què vindrà després de la matinada: el despertar de la tardor i amb sort, potser, una tarda solellada.


nÚvOL arnaudeguerau

Entrada original