Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 14 de juny de 2015

Papallona de llum

De sempre, li havia produït una mena de tendresa veure els ancians asseguts en un banc del parc sota l'ombra capriciosa d'algun arbre centenari, sempre, amb la mirada perduda. No havia dubtat mai de que no estiguessin cavil•lant. El que es preguntava, cada vegada, era en què estarien pensant. Què seria el que els feia estar immersos en la laboriosa tasca de fixar un sol pensament. Serien els records, com a única i última possessió pròpia que els oferia la recta final de la vida? Podria ser el temor a la fallida de la memòria i la conseqüent pèrdua d'aquest preat tresor? Que no fos que imaginessin el moment proper de la visita de la mort, com a figura amb vestit negre i falç. Potser, fins i tot l'esperaven...
Mentia, no era tendresa; o no només això. Era pena el que li provocaven aquests dolços éssers encorbats de pell arrugada i mirada perduda en un punt infinit.
Fins i tot, en algun moment d’aguda inspiració pensava que potser veien una petita papallona de llum que se'ls hi posava just davant del nas, juganera.
I ara, aquí, ella mateixa asseguda en el banc, observant el vell del davant , pensava... Pensava, ara que havia alçat la vista i s'havien creuat les mirades: què deuria pensar l'ancià d'ella? Li deuria produir la mateixa pena? Afliccions recíproques? Va sacsejar el cap i va procurar centrar la vista; s'havia quedat amb la mirada perduda .
-Perduda en el pou infinit dels ulls de l’ancià. Perduda en el reflex de la seva pròpia mirada. Algú es pot commoure amb i d’un mateix?- 

Fotografia: Krzysztof Wladyka

4 comentaris:

  1. En la mirada recíproca es van creuar dues èpoques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dues èpoques que conflueixen en un instant únic.

      Gràcies Xavier.

      Elimina
  2. una conexió fràgil que tremola amb el vent i un equilibrista passant, duent sobre l'espatlla el pes dels records i la incertesa, pregant que el cordill no es trenqui i el vent s'ho endugui tot cap al no res.

    un relat que fa pensar... gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai se sap quan la brisa acaba sent tramuntana per endur-s'ho tot, d'una ventada, cap al no res. Però així és el risc i així és la vida mateixa...

      Gràcies sr. nadie.

      Elimina