Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 2 de setembre de 2019

Guardó la tormenta







Guardó la tormenta
en un frasco de porcelana;
cascarilleaba al ritmo
de relámpagos de mañana.
Allí dejó sus penas,
nostalgias y desganas.
Ella guardó la tormenta
que vislumbró en su ventana.



divendres, 5 de juliol de 2019

Bobo i el viatge espacial

Assaboria el pa amb la xocolata negra que la mare em preparava cada diumenge per esmorzar, quan de sobte em vaig espantar d’allò més en veure al Bobo, el meu osset de peluix preferit, tot tacat de cacau.
No recordo quan li vam posar el nom de Bobo, suposo que em va semblar un nom divertit, no perquè  em semblés poc llest, no; en Bobo tenia una mirada molt desperta! (bé, de fet mitja mirada: va perdre el botó que tenia per ull, un dia que jugàvem al parc).


Doncs bé, quan vaig adonar-me que en Bobo, que va amb mi allà on vaig jo, havia quedat negre de cap a potes, vaig córrer a ensenyar-li a la mare, entre crits, esglais i llàgrimes. La mare em va voler tranquil•litzar dient-me no sé què d’un viatge, però jo no l’escoltava entre els meus singlots. Quan em va eixugar la cara, m’ho va explicar bé. Em va dir que en Bobo hauria de fer  un viatge espacial que fan tots els ossets de peluix bruts, del que quan tornés, estaria ben net i polit.


Primer de tot, havíem de buscar-li indumentària d’astronauta. Li caldrien unes ulleres pel viatge, així que vam regirar entre els estris d’anar a la platja: galleda, pala, flotador... fins que vam trobar les ulleres de busseig. Serien fantàstiques perquè en Bobo pogués veure-hi bé a l’espai. I a més a més, la mare que té molta traça, li va confeccionar unes bótes espacials, d’unes bótes d’aigua meves a les que li va enganxar trossets de roba de color alumini. Feia  tanta patxoca que em venien ganes d’anar a l’espai amb ell! 


Quan ja vam tenir en Bobo llest amb les ulleres, les bótes i una palleta a la boca per poder respirar bé, era moment de pujar-lo a la nau espacial! Així que vam anar a la bugaderia per ficar-lo dins la nau blanca, que tenia una porta rodona de vidre.  La mare va ruixar-lo d’una pols màgica que se’n deia Dixan, li vaig fer un petó ben gran i vam ficar-lo dins la nau espacial. Vam tancar la porta i vam comptar enrere de 10 a 0, moment en que la mare va pitjar el botó de llançament (un que posava centrifugat). La nau va començar a donar voltes i més voltes, i la mare em va dir que ara deuria estar prop de la lluna. Semblava tant emocionant! Passada una estona, la nau va disminuir la velocitat fins que va deixar de donar voltes. Ja havia tornat! Nerviós, vaig obrir la porta i... allí estava en Bobo, més blanc que mai, i fins i tot semblava que em somreia.


Quan vam ser al llit per fer la migdiada, en Bobo va explicar-me tot el viatge, amb les turbulències, els estels fugaços i els planetes fins que em vaig quedar adormit. O potser ja feia estona que dormia i m’ho explicava en somnis...




Gif trobat a Tumblr

dimecres, 29 d’agost de 2018

Romper el cielo


Y llega un momento en que todo es predecible y te parece que ya has vivido lo que tocaba vivir. Que conoces todas las respuestas, no surgen más preguntas, mas pierdes el interés por todo. La vida es sumamente aburrida y te da pereza hasta hablar, actuar e incluso pensar. Te ves mayor aunque tampoco añoras la juventud; quizás tan sólo su inocencia por volverte a dejar seducir por el efecto sorpresa. Pero te desdices porque ya te sobra; te sobra todo, hasta la gente y su comportamiento previsible. Podrías hacer spoiler de absolutamente todo, pero ni lo harías por cansancio y tedio.
Dicho todo esto, encuentras una mísera esperanza porque ¿sabes?:
Me niego a dejar de creer en la magia y las sorpresas. Y no hablo de pequeñas sacudidas internas sino de aquellas sorpresas que te hacen vibrar. Y no, no estoy hablando del amor ni tampoco del amor poético, ni del universo ni fuerzas cósmicas. Tampoco de las pequeñas cosas, dícese del murmullo del viento o la belleza del mar.
Yo hablo de hacer tamborilear los cimientos, el ser y el futuro. Hablo de convertir lo cierto en incierto, hasta romper el cielo.
Hablo de... ¿Sabes de qué hablo? Porque yo no, y espero que tú me lo digas.
¿Sabrás sorprenderme?

Fotografia: Alex Stoddard

dijous, 12 de juliol de 2018

Ni em dol, ni estic de dol

No em dol res.
Res de qui no m’interessa que em dolgui.
No em dols tu, ni ell, ni l’altre...
I em sento tan alliberada!
Temps ençà que em dolia tot;
cada parcel•la de pell i...
...ara no em dol gens.
M’estaré tornant de gel?
Però jo vull ser foc!
Foc o espurnall,
no per desfer cap glaciar
sinó per combatre el dolor que, ara,
ja no em dol.
Com alleugera l’aigua
i quin gust cremar.
Ja no em dol el que dol a la majoria.
I és que no vull ser com tothom,
sent aquest el meu secret per
ser foc,
ser forta,
ser immune,
única
i gairebé, gaire... bé:
indestructible.
Perquè ja no em dol;
ni em dols
ni em dol res,
res
de
RES.