Si ja no et queda res, com dius, res de res; per què vesteixes de poesia el que fou o fóra, com verses ara, un ‘res de res’.
Perquè si del no res et resulten tants bells poemes, tant se val la rima però que la fonètica és un càntic d’àngels...
Deia, que si del res o del buit treus tanta vida a cada estrofa, que perdura en la pell com perfum de roses silvestres collides després de la primera rosada del mes de maig...
Disculpa, em poso a volar entre els teus versos i, reprenc: com pot ser que de tot això que tu en dius res -permet-me posar-ho en dubte- et dolgui així.
Perquè jo, si fóra tu, i tingués la teva mestria en l’art de la ploma, no vessaria cap llàgrima sobre les “is” i les convertiria en “eles” altives que s’alcen fins a l’infinit.
I és que del doler del res, del no res que en dius tu, en fas un tot que esgarrifa, i l’esgarrifança al llegir-te, amic meu, creu-me: és la teva millor aliada en aquesta llongeva vida.
