Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dissabte, 23 de febrer del 2013

Passions en el pentagrama


Els batecs del meu cor segueixen el ritme del teu respirar.
Batego. Agafes aire.
Taquicàrdies. S’entretalla el teu expirar.
Palpito al compàs dels teus gemecs.
Tot al mateix ritme, composant una melodia libidinosa.
Notes seductores ballant damunt del pentagrama.
Un batec, un respir, un do, un re, un mi...
Plasmant passions en el pentagrama.

dissabte, 16 de febrer del 2013

La meva boca em traeix

               La meva boca em traeix. La teva, em perd.



Em traeix en mossegar-me el llavi, quan tinc els teus a un pam.
Em perd pel dolç tast de la teva saliva.
Em traeix per negar-me cent una vegades als teus ardents petons.
Em perd la teva llengua sinuosa que s’entrellaça amb elegant passió.

Obro els ulls i atanso la meva boca al buit. Els tanco i la tinc amb mi, dins i fora meu.



               La meva boca em traeix. La teva, em perd.


1er Premi 25è Concurs Literari Nou Barris

diumenge, 10 de febrer del 2013

Una pedra a la butxaca

Passejava sense rumb fix per la vall, pensant... sense pensar. I conduït per la seva aguda oïda, va seguir la remor de l’aigua brollant, fins arribar al riu.
Va seure a descansar-hi a la vora. I va ser allà, ben a prop de l'aigua, on va trobar aquella pedra. Un tros de roca brillant pel reflex del sol d'estiu, sobre la rugositat mullada.
Quan ja va haver reposat prou, no va dubtar un sol instant en desar-se la pedra a la butxaca i emprendre el viatge de tornada.
Se sentia estranyament feliç per haver trobat aquella pedra enigmàtica, un tresor secret.

A mig camí però, va començar a pesar-li molt. Va parar, se la va treure de la butxaca, va mirar-la com hipnotitzat i li va caure al terra.
A l’anar a recollir-la i degut al cansament de l’excursió, va ensopegar amb ella. Ràpidament, i tot i adolorit, se la va tornar a guardar i va seguir el seu camí.

El trajecte era llarg i el tacte aspre de la roca li va fer un forat a la butxaca de les bermudes. Va ser llavors quan li va tornar a caure i hi va tornar a ensopegar.
Dubtós entre tornar a collir-la o no, i amb la molèstia dels blaus als genolls, finalment va decidir tornar a endur-se-la.

Seguia el seu camí però les cames defallien i el pes de la pedra ja era insuportable. Augmentava a cada metre, a cada passa.
Mentre caminava amb gran esforç es va mirar els genolls masegats i les mans ensangonades, sumat a aquell pes que li produïa un dolor extenuant. Així que, sense pensar-s’ho més i abans de penedir-se’n, va fer mitja volta arrencant a córrer.
Corria amb rapidesa, com mai a la vida havia corregut, per no donar-se  temps a pensar en l’encisadora pedra i penedir-se’n.

Quan va ser per fi a  la vora del riu, va tancar els ulls ben fort i va treure’s la pedra de la butxaca.
Sembla que les forces de la naturalesa estaven de la seva part, ja que el vent, just en aquell moment ,va cessar. I va ser aleshores quan va llençar la pedra amb una força desorbitada al fons del riu. Tan lluny la va tirar, que es va perdre en l’horitzó.

De cop... silenci i pau. Tornava alleugerit a casa, no sense abans, vessar-se-li una cabalosa llàgrima.