Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 26 d’abril de 2017

He caído en la cuenta

He caído en la cuenta de que hubo un día en que nos dejamos. Pero ni me dejaste tú a mí, ni yo a ti tampoco. A ver si me explico...
He caído en la cuenta de que llegó un momento en que nos olvidamos, nos perdimos. No es eso lo que quiero decir; deja que lo haga mejor...
Quisiera explicarte que en algún momento, no sabría decirte cuál en concreto, dejamos de ser los que fuimos. Éramos auténticos los dos, por separado, y brillábamos aun más juntos, como la constelación de nuestros sueños.
Éramos copos de nieve, tú y yo en distinta forma, pero contundentes, fríos en apariencia pero que al mirarnos nos deshacíamos formando un charco de agua en el que chipoteábamos como niños. He caído en la cuenta, justamente, de que perdimos a ese niño que llevábamos dentro. Tú el tuyo y yo la mía; mi niña, tu niña... He caído en la cuenta de que al mirar al cielo ya no vemos formas en las nubes. Ahora tan sólo vislumbramos nubarrones que nos tapan el sol, como los soles y las lunas que contábamos para esperar a vernos.
He caído en la cuenta de que nos convertimos en aquello que tanto odiábamos. Somos gente corriente, y ya no corremos detrás del arco iris.
Ahora que he caído en la cuenta, dime si estás dispuesto a volver a ser copo de nieve, a ver formas en las nubes y a correr tras el arco iris. ¿Volveré a ser tu niña? ¿Volveré a ser mi niña?


dimarts, 4 d’abril de 2017

La cursa del cargol

La cursa va començar a toc de xiulet. De sobte em va envair un temor immens i vaig trobar-me pujada a un cargol enorme i parsimoniós. Tots els corredors em passaven davant i el meu cavall anava deixant un rastre enganxifós per tota la pista, cosa que provocava les riallades del públic, que m’esquitxaven la cara amb la seva saliva.
Ara em veia des de dalt, com en un viatge astral, però molt i molt lent. I la imatge d'un genet sobre un cargol em resultava verdaderament patètica. Intentava donar cops a la closca de l’animal per incitar-lo a córrer, però em pesaven els braços i davant aquest esforç inútil, el públic encara esclatava més a riure. M'ensordien les seves riallades, però més encara el soroll que produïa el cargol a l'arrossegar-se, com un grinyol insofrible.
Era una situació totalment insuportable i el cap m'estava a punt d'esclatar, però imaginar un crani esmicolant-se sobre un cargol apàtic, em semblava el més indigne dels finals. I entre aquests pensaments inversemblants que m’assaltaven, els altres corredors ja es difuminaven en l'horitzó. Vaig mirar enrere i vaig angoixar-me encara més en veure la línia de sortida a tan sols un metre, que tot d'una creixia, blanca i encegadora, passant-me a davant fins a engolir-me.
Per si no fos suficientment traumàtic, el cargol va sortir de la closca i va arrencar a córrer, deixant en evidència que el pes que l'impedia córrer era el meu. Això va fer riure encara més al públic que ja singlotava. I jo, desolada, avergonyida i totalment desesperada, em vaig ficar dins la closca abandonada pel cargol, amb l’esperança de fer-me diminuta i, amb sort, invisible. Tot i tapar-me les oïdes dins la closca, sentia el riure malèfic del cargol, que des de la meta cridava: —Perdedora!
Em vaig despertar del malson amb les parpelles enganxades per una mena de bava fastigosa. Aquell dia no vaig sortir de casa; em refugiaria a la que era la meva closca particular.

Il·lustració: Christina Mrozik i Zoe Keller