La cursa del cargol

La cursa va començar a toc de xiulet. De sobte em va envair un temor immens i vaig trobar-me pujada a un cargol enorme i parsimoniós. Tots els corredors em passaven davant i el meu cavall anava deixant un rastre enganxifós per tota la pista, cosa que provocava les riallades del públic, que m’esquitxaven la cara amb la seva saliva.
Ara em veia des de dalt, com en un viatge astral, però molt i molt lent. I la imatge d'un genet sobre un cargol em resultava verdaderament patètica. Intentava donar cops a la closca de l’animal per incitar-lo a córrer, però em pesaven els braços i davant aquest esforç inútil, el públic encara esclatava més a riure. M'ensordien les seves riallades, però més encara el soroll que produïa el cargol a l'arrossegar-se, com un grinyol insofrible.
Era una situació totalment insuportable i el cap m'estava a punt d'esclatar, però imaginar un crani esmicolant-se sobre un cargol apàtic, em semblava el més indigne dels finals. I entre aquests pensaments inversemblants que m’assaltaven, els altres corredors ja es difuminaven en l'horitzó. Vaig mirar enrere i vaig angoixar-me encara més en veure la línia de sortida a tan sols un metre, que tot d'una creixia, blanca i encegadora, passant-me a davant fins a engolir-me.
Per si no fos suficientment traumàtic, el cargol va sortir de la closca i va arrencar a córrer, deixant en evidència que el pes que l'impedia córrer era el meu. Això va fer riure encara més al públic que ja singlotava. I jo, desolada, avergonyida i totalment desesperada, em vaig ficar dins la closca abandonada pel cargol, amb l’esperança de fer-me diminuta i, amb sort, invisible. Tot i tapar-me les oïdes dins la closca, sentia el riure malèfic del cargol, que des de la meta cridava: —Perdedora!
Em vaig despertar del malson amb les parpelles enganxades per una mena de bava fastigosa. Aquell dia no vaig sortir de casa; em refugiaria a la que era la meva closca particular.

Il·lustració: Christina Mrozik i Zoe Keller