Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 26 d’abril de 2015

Plomo

Tus besos
saben a plomo.
Plomo
Imatge: Adam Martinakis
que me vuelve
pluma.
Plomo
como el metal
que al suelo
mis pies sujetan,
cuando tus besos
ingrávidos
se empeñan
en volverme
pluma.
Pero yo 
prefiero el plomo,
su óxido
y tu aplomo
-volar es amar,
malogrado palomo!-.
Plomo
que me vuelve
pluma.
Besos
con sabor a
plomo.

dimarts, 21 d’abril de 2015

Dius que vols ser aigua

Dius que vols ser aigua...
Com t'imagino de pluja -de vegades fina, d'altres tempesta- però líquidament aigua, et dic que et veig reposar en un bassal, dels que xipollegen els infants amb bótes noves.
I tu t'enfades perquè vols ser aigua que brolla, que corre i es transforma. Llavors et canvio per mar, per extens oceà que dóna vida a la fauna marina, però tampoc et convenç.
Quan crec que ho entenc, et dic que potser prefereixis ser deu o aiguaneix, l'inici, gènesi d’aigua pura. Però res, sembla que no l'encerto.
Aleshores em dius que vols ser aigua en totes les seves formes, no principi ni final, vols ser immediat però perpetu -amb prohibició del mai i del sempre-, de riu salat i mar dolça, però d’un convençut sòlidament líquid.
Dius que vols ser glop sadollat, gota de rosada i cascada de llàgrimes. Aigua, em dius, vull ser aigua!
I és quan gairebé desisteixo, que et desglaces davant meu fins a esquitxar-me la cara, que ho comprenc per fi, no ets aigua no, ets l'Aigua.




Pel meu amic Joan...

diumenge, 19 d’abril de 2015

Sense títol

Anava a escriure uns versos de color i d’alegria, que rima amb l’arrogant harmonia, però no ho faré.
No ho faré perquè avui no em ve de gust dansar per l’arc iris.
Perquè avui tinc ganes d’escolar-me per la claveguera i ser companya de les rates, de la foscor i la podridura.
Perquè també m’agrada remenar la brutícia i embrutar-me.
Perquè em quedo uns instants ensumant la gasolina fins que em penetra a la gola.
I tant em dóna el que diguin si gaudeixo de la soledat, i si em miren molestos, esperant la resposta que no els donaré.
Perquè no m’incomoden els minuts callats.
Perquè avui tinc ganes de fer el gos i vull ensumar el terra.
Perquè ignoro la majoria de les coses i me’n sento orgullosa.
Perquè avui no giraré el cap quan vegi un animal mort a la carretera.
Perquè no em ve de gust allunyar-me del perill però tampoc analitzar-lo, simplement observar-lo amb poca energia. I perquè també existeix bellesa en la basarda.
Perquè tant m’és si avui no estic presentable.
Perquè avui menjaria amb els dits fins a rebentar rellepant-me la greixina dels llavis.
Perquè avui em miro al mirall i em veig a mi per primera vegada, sense complexes ni tampoc vanitats, amb aquell passotisme que els sembla prohibit.
Perquè m’importa ben poc si incompleixo les regles de la correcció, i avui sóc enemiga dels protocols.
Perquè no m’afligeix no ser encantadora però m’apassiona encantar-me amb les petites coses ignorades.
Perquè vull respirar alleugerida sense cap més impediment que la nicotina als pulmons.
Perquè avui no sé què és la dignitat però em respecto a mi mateixa.
Perquè avui ho vull així, així de senzill.

Fotografia: Kyle Thompson

dimarts, 7 d’abril de 2015

La font

Trobar aquella font enmig de la ciutat fumejant i xafogosa a ple mes d’agost va ser una gran troballa, un oasi al que aferrar-se.
Va deixar córrer l’aigua una estona per transformar el poc aire que corria en brisa fresca, i així permetre que li acariciés el rostre suat, mentre es recollia el cabell enrere.
Agraïa haver encertat en posar-se el vestit ampli i vaporós, i que sortosament aquell estiu s’havien posat tant de moda. No suportaria, en aquell moment, haver portat la faldilla de tub texana que li hagués escaldat fins l’ànima.
Va obrir una mica les cames i es va inclinar per a poder beure de la font. Un sobtat ventijol va recorre-li els turmells per seguir després per les cames, acabant fins a l’esquena que tenia xopa.
Un calfred de gust va fer-li emetre un petit gemec. A l’adonar-se’n, va donar mitja volta i es va trobar amb la sorpresa de que un home de mitjana edat, força atractiu i amb ulleres fosques, semblava que l’estigués observant, assegut en un banc a pocs metres de la font. Va torbar-se al pensar que potser l’airet trapella, i mentre ella es proposava beure, li havia aixecat el vol del vestit. Però fet i fet què més donava, ja no era la joveneta apocada que havia estat anys enrere i a qui l’importava aquella mena de descuits.
Assedegada, va tornar a inclinar-se disposada a beure, va obrir les cames i... en aquella mateixa postura va girar lleugerament el cap. Va poder observar que allà seguia l’home, ara tirat més endavant en el banc, mirant-se-la, sense cap mena d’escrúpol.
I de sobte va sentir com si el món s’hagués aturat i la font fos l’únic escenari d’una obra de teatre en la que ella era la protagonista i, el públic: l’home desconegut.
Va forçar una mica més la postura i va imaginar-se que l’home s’apropava ràpidament i que l’encastava contra la font. Va sacsejar el cap amb força com per treure’s aquella imatge del cap.
Va eixugar-se la boca amb el canell i es va adonar que s’havia mullat tota la part del pit del vestit, que per a més inri era blanc i feia que se li transparentés la blonda del sostenidor. Tenia la pell de gallina i la duresa dels mugrons delataven el seu estat de fredor.
Va esperar un minut llarg per tombar-se i comprovar si... vaja, havia marxat l’home d’ulleres fosques. Es feia tard, valdria més que tornés cap a casa a canviar-se, havia quedat tota molla.

dimecres, 1 d’abril de 2015

El clan de los seres mágicos

Se oye el tintineo de un cascabel o quizá sea el batir de unas alas.
Entre algodones, el centelleo de una estrella o tal vez el rastro de un cometa.
Son seres mágicos, esos que padecen de insomnio y duermen de día encima la tinta del papel.
Sobre los adoquines, las huellas del monstruo nocturno junto a las pisadas de algún pájaro malherido que impregnan el asfalto humeante de una noche de verano.
La luz del faro en la noche más oscura da esa intimidad precisa para los besos clandestinos.
Una hoja rasgada, vuelta a empezar.
Se frotan los ojos. Será por el destello del marfil del unicornio o puede que las chispas de la varita mágica, que uno guarda en el bolsillo siempre por si acaso.
El movimiento ágil y frágil de la bailarina que ahora se sumerge en el estanque del parque hasta confundirse con los nenúfares.
Al fondo, un enorme elefante les recuerda que van por buen camino a la vez que augura suerte, la que se precisa fuera de este lugar, pues aquí están salvados.
A todas éstas, la vista del búho olvidadizo que de noche todo lo divisa pero que mañana no recordará nada. Aunque no importa, la noche es joven y está en poder de los soñadores, esos personajes mágicos que no necesitan atrezo. Sólo les hace falta aquello que únicamente tienen los niños viejos: la imaginación.
Reposa ahora la pluma en el buró. Se esconden los duendes burlones tras los árboles.
Es hermoso tener un secreto a buen recaudo. El más grande privilegio: formar parte del clan de los seres mágicos.