Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 30 de desembre de 2015

Sords

No havia parlat mai, no amb veu alta i decidida. I el dia que va fer 100 anys va deixar anar el bastó i va disposar-se a dir unes paraules, no enèrgiques, però sí transcendentals; incomprensibles pels que s’han passat la vida fent xerrameca sense escoltar ni tan sols el brogit de les fulles dels savis arbres centenaris.
Quan va acabar, una d’aquestes bocamolles que ho va presenciar, va xiuxiuejar: —Repapieja...
I ella, que tenia l’oïda desenvolupada i intacta, perquè durant tota la vida no havia fet més que escoltar per després escoltar-se, va empassar-se la llengua i va morir, intencionadament. No valia la pena viure un minut més en aquell món de sords.

Fotografia: Kyle Thompson

4 comentaris:

  1. Món de sords i cecs, que viuen en una caverna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I que no volen veure-hi ni sentir-hi...

      Gràcies, Helena.

      Elimina
  2. A vegades penso que formo part d'una altra realitat quàntica però no m'enganyo, jo també conec de sords.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que en coneixes i que saps diferenciar-los. Però ells s'ho perden, es perden la bellesa de la sonoritat del silenci...

      Gràcies, g.

      Elimina