Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 18 de setembre de 2013

La marquesina

De sempre, li havien agradat els inicis de les estacions perquè significaven algun canvi, alguna mena de canvi premeditat, que esperava. Especialment anhelava el principi de la primavera per fer realitat un senzill costum: poder gaudir de la primera hora dels matins, al petit jardí de casa seva.

No tenia una casa massa gran ni ostentosa; més aviat era discreta i senzilla, ben bé com ell. El jardí tampoc distava massa d’aquesta línia austera però el fruïa per l’immensa pau que li produïa.
Un parell de jardineres amb flors de batalla, alguns testos amb plantes aromàtiques, una taula amb quatre cadires i la marquesina que delimitava el recinte del carrer, conformaven tot l’attrezzo del seu poc peculiar costum.
Una marquesina de fusta acabada d’envernissar, per la que encara no havia donat  temps a fer créixer i enredar-s’hi el gessamí. Però del que tot i així, se’n percebia la fragància que cada matí, es barrejava amb l’olor del cafè acabat de fer. I la mescla produïa una olor curiosa, que havia passat a descriure els seus matins de primavera.

En la seva rutina preferida, un cop escurada la dosi de cafeïna, apurava les últimes calades del seu Marlboro i acabava de fullejar el diari. Apagada la cigarreta, plegava la premsa i mirava la marquesina sense travessar-la, amb la mirada perduda, pensant en les seves coses, i els seus esperats canvis.

Un dilluns primaveral i ventós, va seguir al detall el mateix hàbit de cada matí. I un cop havia plegat ja el diari i mirava la marquesina, alguna cosa li va fer parar especial atenció. Semblava que el vent havia parat i s’havia endut l’olor de gessamí amb cafè, per intercanviar-la per un nou aroma de flors exòtiques.
Va mirar entre l’entramat de la marquesina i es va deixar enlluernar per un moviment brillant. Una cabellera llarga, arrissada i daurada es movia darrere la fusta. El moviment del cabell acompanyava l’onatge gràcil dels volants d’un vestit de seda amb llunes, d’allò més femení i sensual.
Van ser uns segons d’excelsa bellesa que semblaven haver immortalitzat el seu monòton dilluns de primavera.

Aquell va ser el primer de tot un seguit de matins en els que tornava a aparèixer aquella preciosa criatura, aquells centímetres quadrats de cabell i llunes, que es podien apreciar a través de l’entramat de la marquesina.
Passaren setmanes en les que l’home només podia veure els petits bocins d’aquella enigmàtica dona. I per més estrany que pogués semblar, en tots i cadascun dels matins d’aquella estació primaveral mai va moure’s ni alçar-se de la cadira ni un sol mil•límetre.

Per primera vegada en molt de temps havia succeït un canvi que no era esperat a la seva monòtona vida. I amb això havia recordat que... li agradava aquesta sensació.
I el que molts, de saber-ho, no haguessin entès és que des de llavors, el seu record de primavera havia passat a ser immillorable, insuperable. I que en cada instant de la seva vida a partir d’aleshores en que recordés la primavera, ho faria enfundat amb perfum de flors exòtiques i bocins de seda amb llunes.


2 comentaris:

  1. Que maco! I ara que comença la tardor. La realitat, carregada de connotacions, esdevé un símbol per a aquest personatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada que hi vegis connotacions, símbols i facis interpretacions més enllà del simple text. Gràcies Helena!

      Elimina