Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 27 de setembre de 2013

Rellotge de pèndol


El dia que va anar a cal metge per preguntar-li per la cura d’aquell dolor tan profund que es feia insuportable, li va donar la recepta del temps.
Ella que no es veia capaç de resistir aquell mal inhumà va palplantar-se davant del preuat rellotge de pèndol de l’àvia, que havia heretat i que tenia a casa seva.
I amb les mans sota la barbeta se’l va posar a observar.
Pèndol amunt... Pèndol avall... La minutera avançava un mica.
Pèndol avall... Pèndol amunt... La remor de l’engranatge assenyalava una altra hora.
No sabria dir quant de temps va ser davant del rellotge mil•lenari, però el que tenia clar és que aquell dolor persistia amb la mateixa intensitat.
Es va enfurismar tant amb el rellotge, que el va despenjar de la paret i el va llençar a terra. Tot el mecanisme, cargols i centenars de peces van anar rodolant per les rajoles.
Es va enfadar amb el metge per creure-se’l. I es va enfadar amb ella mateixa per ser tan beneita com per arribar a pensar que aquell dolor cessaria.

Després d’haver maleït a tot i tothom, va posar-se a recollir les peces del rellotge de l’àvia, amb la idea d’arreglar-lo. I mentre arreplegava tots aquells bocins de ferro i fusta, va pensar que el seu cor s’assimilava aquell aparell destrossat. S’imaginava collint els seus trossets de cor trencat.
I creant-se i creient-se el seu propi engany, va pensar que arreglant el rellotge potser també alhora recompondria el seu ferit i adolorit cor. Almenys, no perdia res provant-ho...

 

4 comentaris:

  1. Has llegit La Mecànica del Cor de Mathias Malzhieu? T'agradarà. Molt encertat el relat. Reparar coses ens repara a vegades ...

    ResponElimina
  2. Quan tractes de viure, de rebot t'arriba la felicitat.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Mariola, Helena i i Loreto!

    ResponElimina