Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 14 d’agost de 2013

Absurditats inherents

Si em pica el cor, en grato el peu; ves quina absurditat.

Quan et tinc davant, t’ignoro.
Si et perdo de vista, et busco sota les pedres.
Nits de vigília cercant-te i et trobo en la pedra en la que s’hi reflecteix la lluna. Tot seguit, la llenço al mar.
I abans que Morfeu vingui a la meva captura, em llenço al mar, a tu.

Quan no vens, t’espero amb ànsia.
Si hi ets, et dic que marxis.
I abans surtis per la porta, torno a buscar llunes en les pedres.

Si plouen desitjos, obro el paraigües.
Quan amaina, vaig en busca del xaman perquè invoqui tempestes de seduccions.

Si corres cap a mi, et poso obstacles.
Quan les teves passes són lentes, encenc llumins darrere teu.
I si has superat obstacles i focs, em perdo en les meves contradiccions.

Ves quina absurditat; si em pica el cor, em grato el peu.


Il·lustració de Peony Yip
 

8 comentaris:

  1. Això passa, però ens aniria millor si no passés

    ResponElimina
    Respostes
    1. Probablement... Però exagerar una mica no fa mal, i és molt poètic, no trobes? :-)

      Elimina
  2. No hauria de ser així. Però voler el que es rebutja i rebutjar el que s'ofereix forma part de la condició humana, és naural.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes, moltes gràcies, Helena. Tant pel comentari com per la votació.

      Amb quin participes tu? Amb "D'allò bell, d'allò sublim"? En quina categoria? No et trobo!

      Elimina
    2. Participo a "Cultura i tendències".

      Elimina
  3. Molt bona contradicció,
    el mon es resumeix en tot això,
    mai tenim el que voldríem tenir en aquest moment.

    ResponElimina