Quan la fantasia pren forma

Quan algú li va dir (o potser ho va somiar) que entrar al món dels somnis era perillós, no s’ho va creure. Potser va ser aquesta la raó de fer-hi una ullada. Per allò del prohibit, potser? No sé... Però el cert és que una vegada fiques un peu al món fantàstic, quasi bé és impossible sortir-ne.

Va començar fent-hi un cop d’ull. Més endavant hi passava algunes estones. Fins que va arribar un moment en que no sabia si havia estat més “a dins” que “a fora”. Fins al punt de començar a barrejar els dos mons. Fins a tal punt que quasi preferia l’imaginari al real. Fins a l’extrem de ser una droga, una addicció al seu món interior?

I quan començava a no saber distingir l’irreal del real, va descobrir que havia iniciat un procés de fer real, l’oníric. Sense adonar-se’n havia adquirit el poder màgic de travessar el llindar. Havia barrejat els dos mons de tal manera que començava a prendre forma allò fantasiós. Però no podia ser bo... I és que tots els elements fantàstics es deformaven a l’entrar al món real. Es pervertien per la imperfecció pròpia de la realitat.

Aleshores el seu interior va trontollar, experimentant una dualitat d’emocions. L’aterrava pensar que adquirís un desenllaç tràgic, al mateix temps que la temptava descobrir el final del seu particular conte. L’únic inconvenient era que ella ja no era la narradora.

Després de molts debats interiors va pensar que havia arribat el moment de tancar la porta dels somnis. I si era massa tard? Finalment la seva feblesa va decidir deixar la porta entreoberta i que actuessin els personatges màgics. Però el que no sabia és que havia abusat del temps permès al món fantàstic i les conseqüències podien ser terribles. Els unicorns del món meravellós eren serps al món real amb verí sense antídot.

El final de la història està per veure, ja que en aquests instants la porta és tancada. Potser demà s’obri...