L’hipnotitzat, callat per naturalesa, se sentia gratament sorprès de poder entrar amb comoditat a aquelles llargues converses que començaven de manera distesa. Al principi tot eren bromes i temes banals, però quan sense adonar-se’n entraven en terrenys ja no personals, sinó profunds, li transmetia una negativitat infinita. El magnetisme es transformava en angoixa.
El carismàtic ja no era aquella persona alegre de l’inici. I per més que l’altre hi posés de la seva part, escoltant amb tots els sentits que posseïa, li resultava impossible de comprendre’l. Tot i que era un gran repte per l’hipnotitzat, ja que gràcies a la seva alta sensibilitat i dots d’observador, sempre havia pogut veure a través de les persones. Però aquest ésser era impenetrable. I val a dir que això també el feia especial i enigmàtic, alhora que li produïa una gran compassió.
I és que inexplicablement es trobava tan malament després de parlar amb ell... Un malestar que l’esgotava i li produïa una immensa tristesa.
I de sobte ho va veure clar, com una revelació. Li estava xuclant l’energia, la vitalitat. Ell que era una persona alegra i positiva. Ara entenia la seva pròpia irritabilitat sense raó aparent, i sempre després de mantenir contacte amb ell.
El dilema li sorgia ara, que havia descobert al captador d’energia. Egoistament sabia que se n’hauria d’allunyar o el seu benestar emocional es veuria greument afectat. Però no es veia capaç d’abandonar aquell ésser que a ulls d’ell semblava tan indefens, i que indubtablement el seguia captivant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada