L'home X, lluny de mirades curioses, en la seva intimitat es treu la màscara de plom. I l’X, a casa seva, el nen despullat de convencionalismes, dèbil entre els llençols de seda, com cada vespre, tem l'instant d'aclucar els ulls.
Palpita el seu cor feble, sensible a límits inhòspits. Tem, sent pànic a despertar vells monstres que creia oblidats.
L'insomni no és problema. De fet, l'alleugera. L'excusa social perfecte per la vigília.
Pensa que potser el seu destí malèvol és aquest: conviure amb el monstre que, de vegades, el turmenta. Monstre especialista en burxar punts febles, en sagnar ferides resseques. Especialitzat en aparèixer fantasmagòricament en el moment menys adequat, delectant-se com a finalitat monstruosa, en la tortura, impedint així el seu descans.
I l'home astènic pensa sense claredat, fins al punt de no distingir fantasia de realitat. Ara se n'adona. No sap quin va ser el moment en que va començar a fer-ho, quan el concepte d'espai i temps és tant difós. Potser és innat i ara en desperta?
De sobte, quan el monstre es distreu per la seva essència curiosa i contradictòria, l'il.lumina un instant de lucidesa dins de l'estat narcòtic. Un àngel distret perdut entre l'exèrcit vencedor de dimonis, li regala una mil.lèssima de segon sagaç. Partícula de temps que li permet preguntar-se en quin lloc es troba ara.
I de sobte, s’observa dalt de l'abisme, engarjolat amb el seu particular psicomonstre. Quan sorprenentment descobreix horroritzat que el rostre del monstre li resulta tant conegut com familiar. Tot i l'estat entre oníric i palpable, treu prous forces com per preguntar-se què fer-ne ara de tal descobriment. I conclou que ignorar és l'opció més viable.
Demà, quan surti el sol, l'home X continuarà amb la seva vida; amb la vida que a ulls dels altres és discreta, correcte, convencional i perfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada