Per uns moments m’he sentit com els gossos de Pavlov. Fent i desfent sense pensar en el què o per què. Només fent, però salivant, tant sols pensant en la fi, en la recompensa.
Tanmateix, una vegada obtingut el merescut premi, la satisfacció és tant efímera... I tornar a buscar una altre al.licient... i la respectiva recompensa; i així sense fi.
Com qui ensinistra un animal, això faig jo amb el meu comportament. Com si es tractés d’un ésser irracional, format per instints o impulsos que s’han de dominar. Tant dèbil sóc que depenc de factors externs?
I de sobte ho he vist clar. Aquella cigarreta esperada al plegar de la feina. Aquella copa de vi a l’acabar de cuinar un plat. Aquelles sabates noves, lluents, esperant-me a l’aparador, i que per fi aconsegueixo un cop merescut el premi. Aquell sopar calòric un dia concret, l’esperat dia, el meu premi particular per haver seguit la dieta al llarg de tota la setmana.
De sobte m’he sentit com un gosset al que premien amb una galeta per no haver fet pipí a la catifa. Tant simple sóc? Tant simple que els dies feixucs els sobrepasso pensant en aquell premi?
Un joc de recompenses que en excés pot acabar sent una cadena damnosa. Un joc que quan resulta ser indispensable es converteix en addictiu. Una manera de viure que és un no viure auto-imposat. Un món, el meu món, simple, superficial i destructiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada