Falses aparences

De vegades posem tant d’esforç en crear una bona impressió, en donar una imatge perfecte... I ens hi esforcem tant i tant, que caiem en l’error d’exagerar trets o inclús d’inventar-los involuntàriament. D’aquesta manera, acabem donant una imatge totalment tergiversada de nosaltres mateixos. I com que aquesta percepció no és real, no s’aguanta per sí mateixa, destruint així tota l’empatia creada espontàniament, quan un no s’hi havia esmerçat tant.

Simplicitat i naturalitat seria la combinació correcte. Però qui ha dit que no costa ser natural? Costa ser-ho. No crec que existeixi ningú amb una seguretat i confiança del 100%. I si existís aquesta persona, no crec que fos de fiar.

Costa pensar i acceptar que els petits (o grans) defectes d’un mateix, també ens donen personalitat.
Costa creure que la nostra imperfecció ens dóna carisma.
Costa creure que ens poden estimar també quan estem callats.
Costa...
Però mantinc l’esperança en creure, o millor dit: sé del cert que, si de debò algú s’interessa desinteressadament per tu apreciarà els teus silencis i entendrà perfectament la teva trista mirada.

Em proposo no esforçar-me en mantenir la compostura quan estigui feta pols.
Em proposo no simular una gran rialla si no en tinc ganes.
Em proposo deixar entreveure els meus defectes, o si més no, no amagar-los escrupolosament.

I si no se m’accepta així, com sóc, tant simple i tant humana, voldrà dir que no em respecten.