A qui portes sobre les teves espatlles?

Dos monjos que tornaven al seu temple van arribar a un riu en el que van trobar a una bonica dona que no s’atrevia a creuar-lo; tenia por ja que el caudal havia crescut i la corrent era forta.
Un dels monjos, el més gran, quasi sense aturar-se, la va alçar en els seus braços i la va portar a l’altre costat del riu.
La dona li va agrair, ja que el seu fill estava greument malalt i ella necessitava creuar aquell riu per veure’l. I els homes van seguir el seu camí.
Després de recórrer tres dies, l’altre monjo, el jove, sense poder contenir-se més, va exclamar:
-“Com vas poder, agafar una dona amb els teus braços?. Coneixes bé les regles...”” i altres coses per l’estil.
Va respondre el monjo qüestionant amb un somriure:
-“És possible que hagi comès alguna falta, però aquella dona necessitava creuar aquell riu per veure al seu fill. Jo només vaig creuar a la dona i la vaig deixar en a l’altra vora  del riu. Però què et passa a tu, que ja han passat tres dies i encara la portes a sobre?. Jo ja la vaig deixar a l’altre vora del riu.”

-Autor desconegut- (text trobat a la xarxa)

Tenim el mal costum de carregar amb els problemes, càrregues pesades del nostre passat que les duem sobre les espatlles, anys i anys. I ens encanta donar-hi voltes i més voltes; som una mica massoques, diria jo. I si les deixéssim a l’altre vora del riu? Em pregunto: com deu ser caminar alleugerit?