Existència imposada?

Possiblement estiguem en aquest món, de pas. I és ben cert que ningú ens ha preguntat. Ningú ens va dir si volíem estar empresonats dins un cos amb data de caducitat. Ni ens van avisar tampoc de que patiríem el martiri de dur una ànima penjant de perillosos sentiments.

Però un cop aquí, què fem? Ens comprometem amb la veritat i la justícia? O ens abandonem a l’abúlia, la desídia i ens rebolquem en la merda?

Hi haurà qui no ha vist o no s’ha preocupat de veure les desigualtats o injustícies socials. El més fàcil és portar una bena als ulls.

Hi haurà qui decidirà subsistir amb el seu mur protector construït amb maons de vanitats, superficialitats i mentides.

Però qui som nosaltres per jutjar?
Ens van abandonar a aquest món sense llibre d’instruccions i sense preguntar la nostra opinió. Ens van crear amb el nostre sac de febleses i ens van llençar a un buit anomenat existència.

No seré jo qui jutgi la manera de suportar-ho.
L’únic que se’ns ha permès decidir és com sostenir-nos per no defallir.
Decidir, en definitiva, el nostre propi calvari.