Una mostra del que per a mi significa, estimar incondicionalment; sense voler canviar res de l’ésser estimat, estimant-lo tal com és, acceptant-lo tal com és, estimant-ne la seva essència...
Si jo fos Déu
i tingués el secret,
faria
un ésser exacte a tu;
el provaria
(a la manera dels forners
quan proven el pa, és a dir:
amb la boca),
i si el sabor fos
igual al teu, o sigui
la teva mateixa olor, i la teva manera
de somriure,
i de guardar silenci,
i d’estrènyer la meva mà estrictament,
i de fer-nos petons sense fer-nos mal
-d’això n’estic segur: poso
tanta atenció quan et faig un petó;
aleshores,
si fos Déu,podria repetir-te i repetir-te,
sempre la mateixa i sempre diferent,
sense cansar-me mai del joc idèntic,
sense espatllar tampoc la que vas ser
per la que anaves a ser d’aquí a poc;
ja no sé si m’explico, però vull
aclarir que si jo fos
Déu, faria
el possible per ser jo mateix
per estimar-te tal com t’estimo,
per esperar amb calma
a que et creïs tu mateixa cada dia,
a que sorprenguis tots els matins
la llum nascuda amb la teva pròpia
llum, i corris
la cortina impalpable que separa
el somni de la vida,
ressuscitant-me amb la teva paraula,
renascut alegre,
jo,
mullat encara
d’ombres i mandra,
sorprès i absort
en la contemplació de tot allò
que, en unió de mi mateix,
recuperes i salves, mous, deixes
abandonat quan –després- calles…
(Escolto el teu silenci.
Sento
constel.lacions; existeixes.
Crec en tu.
Ets.
En tinc prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada