Aleshores, estaria dins nostre?
Potser radica en la fe o el convenciment que posem en cercar-la?
La recerca de la veritat és una vertadera obsessió de l’ésser humà. Però tant de valor té, que mereixi una vida de recerca?
Diria que tots som la veritat i ningú és amo d’ella...
Aquest és el conte d’un home que un dia es va posar a cercar la Veritat:
“Conten que un buscador de la veritat va sortir en certa ocasió als camins del món.
I allà, en el gran creuer del món va interrogar als seus germans.
Digueu-me, quina és la veritat?
Busca la filosofia –van respondre els filòsofs-.
No, -van argumentar els polítics- la veritat està en el servei.
Entra a les catedrals –li van assegurar els clergues-.
Sens dubte, la veritat és la saviesa –van tòrcer els savis-.
Renuncia a tot –van esgrimir els ascetes-.
Contempla i exalça les meravelles del senyor –li van anunciar els místics-.
Acata i compleix les lleis –van senyalar els governants-.
Coneix-te a tu mateix –van cantar els guardians de l’esoterisme-.
La veritat està als nombres sagrats –van deduir els cabalistes-.
Viu els plaers –van aconsellar-lo els epicuris-.
Uneix-te a nosaltres –el van cridar els revolucionaris-.
La veritat és un mite –van respondre els escèptics-.
Viu i deixa viure –van clamar els existencialistes-.
El passat: aquella és l’única veritat –van clamar els nostàlgics-.
Confós, aquell humà es va deixar caure sobre la pols del camí, mentre aquella multitud s’allunyava cantant i reivindicant “la seva” veritat.
En això, va encertar a passar al costat d’un home, un venerable ancià que portava un refulgent diamant.
Qui ets? Va preguntar el derrotat buscador de la veritat.
I l’ancià, mostrant-li el diamant va respondre:
Sóc el guardià de la veritat.
La Veritat? És que existeix?
L’ancià el va somriure i aproximant la gemma al rostre de l’humà, va replicar:
La veritat, com aquest tresor, té mil cares. A cadascun li correspon esbrinar quina és la que li correspon.”
-Autor desconegut- (text trobat a la xarxa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada