Fred intrínsec

Fa fred, avui...
Camino sobre terra àrid,
s’esquerda el sòl que vàrem vorejar.
Desproveïts del bastó d’esperances,
transito amb fred als ossos.
Canten les cigales, el sol sua mars de sal.
I aquest camí que no s’acaba
sense oasis en el que xarrupar.
L’hivern és grat un cop tocat pel fred intrínsec
sota un sol que escalfa.
Quin fred més gèlid
quin mal més luctuós.
Jo, que mai he estat fredolica
tinc l’ànima glaçada;
serà que... fa fred, avui.

Mascar el aire

Dibuix: Albert Guillaume

Mascar el aire
comer nubes
besar el cielo,
te quiero.

Hacer pompas de jabón,
alzarlas hasta tocarlas con los dedos.
Explosión de hervor, dolor, rubor, horror, sinsabor…
¿Acaso no es todo eso amor?

Yo tan sólo quiero
mascar el aire
comer nubes
besar el cielo,
te quiero.

Realitat afamada

Cada cop que la realitat se’t menja, un estel del cel es despenja.
Il•lusió que penja del fil del seny, veritat que empeny.
Una vegada vaig cosir constel•lacions amb fil de pescador, però són peixos llestos i no es deixen endur per la corrent.
Quan és ras el cel de la nit, la realitat se t’ha cruspit.
I ja saps què toca en el moment tangible en que l’evidència se t’ha menjat; ser un poruc valent.
Si la nit no il•lumina cap punt, significa que s’han esvaït els somnis.
Afortunats els qui miren el cel i veuen estrelles fugaces; són somiadors nats.

Condemna

Si el que sento per tu és motiu de condemna, que segur...
mereixo càstig de cadena perpètua.
Em confesso delinqüent de tot tu
i trafico amb els teus sentiments.
No existeix reinserció ni menys encara redempció
per a aquesta ànima malfactora.
Acceptaria la pena capital
de bon grat si així ho volguessis.
Si sabessis que fa temps estic emmanillada,
presa dins del teu univers...
La llibertat és un luxe
que ni el jutge més benèvol m’atorgarà mai.
I és que estic condemnada en vida,
condemnada, gratament, a estimar-te.


Fotografia: Lissy Elle

Un trosset de pell

És aquella parcel•la de pell que tens entre taló i turmell
trosset de dermis suau com pell de préssec;
una part del teu cos que de tan oculta em fascina,
que a base de mims i carícies l’hem fet plat suculent.
És quan a les nits, al llit, et sento a prop
que apropo sigil•losa el meu peu trapella,
sabent que l’esperes tant, com jo el teu ésser.
Acosto l’ungla del dit gros del peu
i acaricio amb cura tan subtil fragment, ara meu.
No et mous ni rius, no et faig pessigolles
però em mulles el coll amb alès alats.
M’estremeix de gust endevinar-te satisfet
posseïdora com sóc d’aquest secret tant teu
del teu bocí de pell, bell, de cutis de cel.

El do de resignar-se

No tinc el do de la clarividència
però puc veure-hi amb la mateixa claredat
com la del mariner al divisar el mar enmig de la tempesta,
i sé que un dia marxaràs.
Diràs adéu o no, qui sap; tant és
t’enduràs a la maleta les meves sobredosis
deixant-me totes les mancances.
Tampoc tinc el do de la profecia que anomena la Bíblia
però resaria a tots els déus si així pogués retenir-te.
No em cal tenir el do de llegir la ment
per saber que un dia et desencisaràs
i del barret de copa ja no en sortirà cap ram de flors.
No tinc cap do per aturar-te
i per això, quan arribi el fatídic dia
t’obriré la porta sense vessar cap llàgrima.

El carrer dels Petons

El carrer dels Petons es troba enmig de la ciutat
entre passeigs i carrerons, avingudes i mercats.
T’hi he buscat d’incògnit, amb llanterna, i de valent
amb l’esperança de trobar-te; no em valen suplents.
Remenant, com qui cerca i no sap què ni on
entre carícies, moixaines i oblidades passions
tot allò que vam fer i ser, que les llambordes han xuclat
del que ja només en queda ploure sobre mullat.
En el carrer dels Petons hi he buscat els nostres besos
sucosos, gustosos, humits i molt, massa afectuosos.
No els he trobat, no hi eren, s’han esvaït
però a canvi una abraçada he recollit tan gran com ho és la nit.
Ja m’ha servit, tot ha canviat i sé on sóc;
un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc.

Carrer dels Petons (Barcelona)
 

“Aquest carreró, que desemboca al Carrer del Comerç, té un dels noms més romàntics de la ciutat. Malgrat això, la llegenda ens explica que l’origen de la denominació podria ser molt més trist. Es diu que en aquest carrer els condemnats a mort s’acomiadaven per sempre més dels seus familiars i amics, just abans de començar el camí sense retorn cap a l’esplanada de la Ciutadella, on els penjaven a la forca o bé, més endavant en el temps, se’ls executava amb el garrot vil.
Hi ha fonts que documenten que aquest carrer s’havia anomenat amb anterioritat Carrer del Jaume Negre i Carrer de la Fusina, fent referència a les foneries del voltant. Segons algunes veus, l’estretor i l’opacitat del carrer, juntament amb la poca circulació que hi havia, l’haurien convertit en un espai perfecte pels encontres furtius entre amants i poc a poc se l’hauria començat a conèixer amb el nom del carrer dels Petons.”