Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 6 de gener de 2014

El do de resignar-se

No tinc el do de la clarividència
però puc veure-hi amb la mateixa claredat
com la del mariner al divisar el mar enmig de la tempesta,
i sé que un dia marxaràs.
Diràs adéu o no, qui sap; tant és
t’enduràs a la maleta les meves sobredosis
deixant-me totes les mancances.
Tampoc tinc el do de la profecia que anomena la Bíblia
però resaria a tots els déus si així pogués retenir-te.
No em cal tenir el do de llegir la ment
per saber que un dia et desencisaràs
i del barret de copa ja no en sortirà cap ram de flors.
No tinc cap do per aturar-te
i per això, quan arribi el fatídic dia
t’obriré la porta sense vessar cap llàgrima.

8 comentaris:

  1. El temps, bàlsam alleugeridor per calmant i untós, farà la seua feina. Segur

    ResponElimina
    Respostes
    1. El temps acostuma a guarir moltes ferides, o si més no, a calmar-ne el dolor...
      Gràcies Toni!

      Elimina
  2. Poques coses són per tota la vida i, en el fons, està bé que sigui així

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diuen que res és per sempre; jo més aviat penso que hi ha coses que es transformen sense desaparèixer.
      Gràcies per la visita, Loreto!

      Elimina
  3. Jo ho trobo molt dur, no hi puc fer res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que ho és de dur, Helena. El que verdaderament importa no acostuma a ser gaire fàcil...
      Sempre és un plaer veure't per aquí, Helena!

      Elimina
  4. No es pot retenir a ningú ... si no vol.
    I així ha de ser.
    Gaudir l'avui.
    L'avui.

    Un plaer, com sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Mariola. Acceptar, amb resignació o no, però acceptar-ho i si cal passar pàgina.
      El paer és meu de que em llegeixis, Mariola!

      Elimina