Un silencio clavado

Y su silencio dolió
como un puñal clavado a golpecitos.

O puede que lastimara más
mi pregunta,
convertida en retórica a la fuerza.
Tanta vida callando y
en un suspiro
se escaparon algunas verdades.
Ni las palabras alivian
ni los silencios otorgan.
Se me antojó
darle vida a los sentimientos mudos
a través de un puñado de palabras.
Y ahora...
Es en balde
darle la vuelta al reloj,
poner patas arriba el mundo,
mi mundo silábico, porque:

Siento cada infinito silencio
como un puñal clavado a golpecitos.

Imatge: Amy Judd

"-¿Qué es? -me dijo. 
-¿Qué es qué? -le pregunté. 
-Eso, el ruido ese. 
-Es el silencio..."
(Juan Rulfo, "Luvina".)

Canjes de sueños

—Te cambio un sueño por una realidad absoluta.
—¿Y para qué querría yo un sueño, si creyera en verdades absolutas?
—¿Crees entonces que la verdad es relativa?
—Dime sinceramente: ¿Crees tú verdaderamente en tus sueños?
—No...
—Pues ¿y qué más da la verdad? No me cambies tu sueños; compártelos conmigo y soñemos, aunque todo sea una farsa.

Il·lustració: James R. Eads

Paraules perilloses

Imatge trobada a la xarxa

Diria que et vaig veure

Diria que et vaig veure, però no ho sé del cert. Hi ha dies que et sembla veure el sol d'entre les nuvolades però tan sols són ganes de llum.
Tot i que diria que et vaig veure caminant a pas ferm entre la gent. Series un d'entre un milió però se't distingia perquè eres l'únic que no mirava on mira tothom, rebel·lat contra la inèrcia. Tenies la vista fixada a un punt indeterminat al qual tan sols jo podia arribar-hi.
Però no sé si et vaig veure, potser només vaig confosa. Quan passes tant de temps amb els teus pensaments, dormint amb ells, somiant amb ells, llevant-te amb ells, comences a confondre la realitat. Mai dubtes però, de la teva raó, tanmateix em sembla veure't entre la gent, en el reflex de la gota de rosada que casualment cau a la mateixa fulla, cada matí d'aquesta tardor eterna i també en l'horitzó difuminat, però essent tu i la teva perdurable essència.
Saps? No et conec però et pressenteixo, no com un espectre perquè et sento real i tangible; per això no dubto del meu seny quan em premo el pols i et reconec. Diria que et vaig veure i que et veig ara mateix, com si fossis aquí, tant present com que jo ja no sóc i passes a ser tu, sense rancors. Estic massa cansada, no puc pensar més i et passo el relleu, feliç, a tu.
Diria que et vaig veure, diria que et veig.

Fotografia pròpia

Clica...

No va mal limpiar el alma

No va mal limpiar el alma

de vez en cuando,

cuando ni un trago la calma.

No va mal

cuando rebosa de pus,

cal y lágrimas.

Porque no somos de piedra

ni alabastro,

porque construimos

castillos de arena

pero la pena

los destruye poco a poco

a base de heridas

impregnadas de salitre.

No va mal

soltar sapos por la boca,

vomitar verdades,

sanar suciedades,

desincrustar el alma

y darle brillo.

No va mal limpiar el alma

de vez en cuando,

cuando ni un beso la calma.

Per la Rocío i la destacada sensibilitat de tots aquells que exerceixen l'àrdua tasca del Treball Social, dia a dia.

No vull perdre'm aquest setembre

No vull perdre'm aquest setembre de cel blau i tres núvols posats a consciència.
Passejar encara amb vestit sense mànigues, sense suors, sense pors.
No vull quedar-me a casa i mirar-lo des de la finestra. Vull sortir al carrer i dir-li: —Hola setembre (!), potser amb alguna discreta exclamació.
No vull perdre'm aquest setembre que m'obsequia amb suaus ventades, que em deixen tornar a respirar sense ofec. Sé que és ell, el setembre, perquè el noto quan m'acaricia i em xiuxiueja: —Et retorno l'alè...
M'he comprat un molinet de vent, d'aquells de papers de colors i l'he posat al balcó per cerciorar-me, cada cop que dóna voltes, que és el meu estimat setembre.
No vull perdre’m aquest setembre, preludi de fulles seques i nous reptes.
M'agrada, setembre, com m'escurces els dies, perquè no calen tantes hores de sol i aviat arriba el nou demà, fresc, sense cabòries.
No vull perdre’m aquest setembre perquè em porta bells records i me'n crea de nous cada final d'estiu.
No vull perdre'm aquest setembre, discret setembre, estimat setembre.

Earth, Wind & Fire - September (The Intouchables)

Clica...

Allà, al marge

Vaig observar, de lluny, un camp de gira-sols. No cal palpar per captivar-se. I em va sorprendre meravellar-me, encara, per la bellesa cromàtica després de tanta embriaguesa de groc, temps ençà en els camps de colze.
I allà al marge, acorralada per una papallona de colors, perduda, reflexionava en que la contemplació continuada i constant de la bellesa, la transforma en negativa, fins a la impossibilitat de no apreciar-la. Serà que els iris necessiten nous estímuls, i no només bells. Sovint ens cal observar la lletjor, l'horror i la putrefacció per tornar a prear la bellesa. O potser contemplar la monstruositat per trobar-ne la gràcia intrínseca?
De sobte, i entre tanta meditació, el cel va enfosquir donant una tonalitat grisa i quasi tètrica als gira-sols, i vaig trobar que ara inclús eren més bells. Allà al marge m'acompanyava una papallona de llum, grossa i basta als ulls de la majoria, però a mi em va semblar preciosa.