Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 28 d’abril del 2014

Diàleg silent

Nosécom, noséqui, em va engrescar a compartir lletres amb Joan Quisapquè...
Però el cert és que escriure-hi conjuntament ha estat un plaer dels que impregnen amb una rialla enfora i un somriure endins.
Si alguna vegada t’has preguntat si es pot mantenir un diàleg sobre el silenci, i amb el silenci, la resposta la trobaràs en el que hem anomenat:


Diàleg silent

Nu
davant la gran foguera dels versos.
Ballo descalç
damunt les brases dels pianos sense veu.
El silenci és ara fum que s'enlaira i es desfà

i torna als meus ulls en petites volves de neu tèbia...

Nua.
Traspuo més mots dels que abasto;
inspiració fugissera.
Si em trec el vestit, retinc silencis,
ensordeixo amb retalls fònics. Amaga’t!

Fa vent de tempesta i et llevarà notes mudes...

Les ombres, desarrelades, queden amb el cul en l’aire.
Desig i destí comparteixen síl•labes als llavis,
la sang i el glaç a les artèries,
duen restes de pell i de cendra a les ungles.
No guardis la roba. Capbussa't al ventre fèrtil de la tempesta
i, quan calli, recull-ne les llavors d’anhels blaus;

no les abandonis  a l'avidesa dels corbs estèrils del desencant.

Quan el cicle es tanqui sembraré les llavors recollides,
les que un cop de vent efímer va lliurar
a la seva sort o a les mans d’un destí incert.
I arrelat, creixerà un jeroglífic d’ofegats xiscles

del que algun fatxenda, il•lús fatxenda, en desxifri auguris.

Tu i jo, mentre, asseguts al banc dels silencis
amb ulls clucs, tapant-nos les orelles
taral•larejant quimeres, intentant escriure el món

d’una altra manera...

Joan Quisapquè & MartinaH

 

Il·lustració: John Tibbott

La boca és petita per a segons quina paraula. El silenci, en canvi, és immens com un vell casalot familiar: tot hi cap, i tot s’hi perd. “Llibre dels minuts" (Gemma Gorga)


16 comentaris:

  1. Interessant. M'agraden molt especialment les dues primeres estrofes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra que sigi del teu interès, novesflors.

      Un plaer la teva visita!

      Elimina
  2. M'encanta eixe embolcall per al silenci, fotografia, paraules, tot... Enhorabona als dos! :3

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé que t'agradi, Ari. Ja saps que el Quisapquè fa el camí versat molt fàcil.

      Gràcies!

      Elimina
  3. Versos de passió: silencis i transparències.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, gràcies per la lectura i comentari, com sempre, Fita!

      Elimina
  4. No és fàcil escriure el silenci, i menys fer-ho a dos veus...

    Enhorabona pel vostre poema, perquè no crida ni mossega ni una veu vol tapar l'altra veu :)

    (la il·lustració de John Tibbott és esplèndida)

    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada que ho hagis vist d'aquesta manera. Hem estat veus discretes però procurant no deixar-nos res al tinter.
      (Està bé il·lustració, eh?!)

      Salutacions i gràcies per passar-te, Ximo!

      Elimina
  5. Que bonic i al·legòric poema. Sembla divertit això de deixar que regni el silenci... Però trobo que el Nu ha quedat més callat que la Nua. Confio en que no es tracti de refermar cap tòpic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No busquis treus peus al gat (o eren cinc?), Octavi... :-)
      Hem procurat quedar ben nus de paraules, tant un com l'altre. Intentant impregnar-nos de silencis; o com a mínim, aquesta ha estat la intenció.

      Fins aviat O.O.!

      Elimina
  6. Respostes
    1. I jo contenta, com segura que el Joan també, de que ho trobis bonic.

      Gràcies Loreto!

      Elimina
  7. Molt maco Núria un poema molt bonic. El silenci sempre diu tantes coses.Felicitats als dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets molt amable, Rosada. I sí, diu moltes cose un silenci...

      Mercès!

      Elimina
  8. Merece la pena intentar escribir el mundo de otro modo , sobran palabras y en la hoguera de los versos demasiadas veces arden llantos de niño y espigas.

    Merece la pena cosechar el ozono de las tormentas y dejar atrás las ausencias del invierno y los destinos inciertos de las cometas desfallecidas.

    Me tapo los oídos y os leo ; aunque ( un trauma más) bailo fatal.

    Un abrazo ,no, dos abrazos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tambien creo, como tú, que merece la pena escuchar el silencio y reinventar el mundo. Que lo bailemos mejor o peor, es lo de menos...

      Gracias Jaime, de parte de los dos. Otro abrazo.

      Elimina