Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 25 d’abril de 2014

El sostre del cel

Incòmodament asseguda sobre roques i cargols de mar observava un infant. Li agradava aquella platja d’Alcanar per l’escalf de les petxines i les arrels maternes. Una escalfor que penetrava pels porus de la dermis de l’ànima.

Es va adonar que havia perdut la noció del temps mirant aquell nen, segurament de la mateixa manera que ell en jugar amb un globus vermell i lluent. Però va arribar el moment inevitable en que al menut se li va escapar el globus escorredís. Va triar la roca més grossa sobre la que alçar-s’hi de puntetes, amb la frustrada intenció d’atrapar-lo.
I així, mig enlairat com estava, semblava que esperés que el cel disposés d’un sostre en el que s’hagués aturat el seu globus vermell.

Mentre l’observava en tan entretinguda tasca va imaginar què succeiria si el cel tingués sostre. Què passaria si el que creiem etern té una fi? Què en seria d’aquell entramat d’emocions que ideem idíl•licament perpètues? I quina lleugeresa la coneixença de la mort del dolor agut!

Saps, amiga, del límit de la vida? No facis cas dels rumors de caducitats. Jo certifico, pel poder del meu cabal de sang en vena, que quan neixes ja tens una fi. I no només parlo del cabal de la vida, amiga; em refereixo al Tot. Del què passaria si la font que brolla en constància, deixés de rajar aigua. De l’infinit, finit.

Segur que vols saber què esdevindria si el cel tingués sostre? Ja saps què has de fer: posa’t de puntetes i prova a acariciar el cel...
Jo trio romandre asseguda sobre petxines, que m’escalfen la dermis de l’ànima.


Fotografia: Anka Zhuravleva

8 comentaris:

  1. Com deia el títol d'una pel·lícula: "El cel pot esperar"

    Fita

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Tot i que tempta... crec que jo també prefereixo mirar com puja el globus vermell, des d'aquí, des del terra de la platja.

      Mercès, Loreto!

      Elimina
  3. Tot és plausible, fins que es demostra el contrari. Mentre, per què renunciar a les il·lusions? Jo també hi romandria: em deixaria acaronar per la tebior de les llengües del sol, deixaria que la brisa m'acariciï, que la mirada reposi en paisatges plaents, i que les petxines em procurin l'escalf que necessito. Això sí, ajagut damunt una flassadeta que m'estalviï els cantells punxeguts de petxines i pedres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els cantells de les petxines i les pedres tenen un raó de ser punxeguts i incòmodes d’asseure’s-hi. I és que si fos com reposar sobre una suau flassada o un llit de plomes, d’allà no t’hi mouria ningú. I els somnis en algun moment s’han d’interrompre; has de tocar de peus a terra ni que sigui... un momentet de res.

      Un plaer la visita, Octavi!

      Elimina
  4. A mi observar el cel de nit em produeix una certa angoixa, de no saber què hi ha més enllà, i que segur que al costat d'alguna estrella hi deu haver vida en una altra terra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una angoixa totalment comprensible, la que provoca als curisosos amb ànsies de veritats.

      Gràcies, Helena!

      Elimina