Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 14 d’abril de 2014

Escriure és...

Ari Garrido és una poetessa d'admirar per original, valenta i espontània.
Del seu poema http://prismesdevidre.blogspot.com.es/2014/04/escriure.html en va sorgir l'intent mutu de copsar la pregunta/idea "Què és escriure?". I vet aquí el que n'ha sorgit...



Text: Ari Garrido & MartinaH
Fotografia original: Apungbekeja 

12 comentaris:

  1. "...neven idees, culls allaus..." I ens ofereixes la neu llisa i blanca.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Fita, per la teva sempre atenta i agraïda mirada.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Sempre complau compartir pensaments...
      Gràcies, Xelo!

      Elimina
  3. i tan cert com la neu de mots a l'hivern i la pluja de versos a una tempesta d'estiu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un comentari versat i en forma d'aigua...
      Molt bonic, Antoni!

      Elimina
  4. Jo tampoc "No en sé molt, ni massa, ni m'escau", i camino "de puntetes pel vers", però m'encanta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí, Helena?!
      M’alegra descobrir que no en som pocs/poques...

      Elimina
  5. El dia que morí la lírica, o del dret a pernilada.

    Era un dia d'estiu, l'àliga ja no era al niu,
    el boig romania al jardí
    de l'oblit i de la desesperança

    El dia que morí la poesia
    no era ni de dit ni de dia,
    entre tots a ganivetades
    estripàren el seu cos

    el cavaller volia pernil,
    a falta de guerra i sang
    a falta de pernada, ell volia pernilada

    i ara que Sant Jordi vé,
    ens escapsarem la mangrana
    per destitllar un vers
    que no té ni sentit ni gana.

    El dia que el vers morí,
    jo buscava aigua clara
    en tot aquest món baladí
    de paraules desgastades.

    El dia que la lírica morí,
    ningú se'n va donar compte
    mentre el vers tingui rima,
    i sense, li donem la volta

    (entreu al meu bloc: www.lapoesianoexisteix.com)

    ResponElimina
  6. En Margarit, no fa gaire, deia que els poemes han d'aconseguir que el lector empatitzi amb els versos i amb què s'hi diu. Fins i tot, semblava que rebutjava les paraules recaragolades i rebuscades. Tot i això, és una meravella caminar per la poesia flanquejats per flors i essències. Bonic i perfumat duet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diria que hom quan escriu no ho fa amb el possible lector en ment. Qui escriu, o com a mínim ho intenta, acostuma a fer-ho amb intencions més egocèntriques.
      Per això mateix si a més a més el lector hi empatitza, i si ja a sobre s'emociona, en resulta un goig i satisfacció doble.

      M'alegra d'allò més que aquest poema hagi estat per tu un passeig (anònim) amb flaires de perfum floral. Un plaer acompanyar-t'hi!

      Elimina