Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 16 d’abril de 2014

L’última súplica

L’únic que havies de fer era aparèixer a l’estació de servei; la del quilòmetre quinze de la C-60.
Jo t’esperava al bar de l’estació com qui espera el tren de les primeres vacances.
T’esperava i recordava davant d’un refresc de cola aigualit i unes patates de bossa estovades “gentilesa de la casa”.
Només havies de comparèixer a l’estació de servei concretada. Jo hi era feia estona i m’havia vestit per a tu, especialment arreglada. Duia aquella faldilla prisada, la que et provoca rialles. Em rebregava els plecs pensant com somreies al veure’m caminar sufocada, intentant subjectar la faldilla que la ventada trapella, aixecava.
Tan sols havies de venir a l’estació de servei. Era l’únic que ens devíem després de tants retrets i llàgrimes vessades.
I passats més de vint minuts, més els vint de cordialitat, vaig decidir marxar sense mirar enrere. No et vaig veure aparèixer, just al mateix moment, per la porta de darrere.
Era l’únic, l´únic que et vaig suplicar: acudir a la cita de l’estació de servei del quilòmetre quinze de la C-60, aquella tarda.
Aquest cop la teva manca de puntualitat et portaria conseqüències irreversibles, irremeiables. Era l’únic que havies de fer...

 
"De tant esperar, va oblidar inclús per què esperava" (Michael Ende)

14 comentaris:

  1. Respostes
    1. Només et faltava dir: "bon vent i barca nova!" ;-)

      Gràcies, Fita!

      Elimina
  2. Hosti, era una faldilla prisada de quadres escocesos? D'aquelles que porten una agulla imperdible? De ratlles negres sobre fons verd? I el mitjons, blancs fins dessota els genolls? Amb sabates de color negre, és clar!
    Sincerament, no m'estranya gens que l'home fes tard. Fins i tot dubto que fos ell qui entrava aquella tarda a l'estació de servei del Qm. 15. Segur que era ell? Perquè estic segur que li vas dir que aniries vestida “com a tu t'agrada”.
    Per altra banda, els mòbils son per a les ocasions. Encara vas esperar massa... Però clar, què es pot esperar de qui encara va amb faldilla de quadres escocesos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmm... percebo certa ironia d'aquest anònim.
      Qui de seguida ha pensat en una faldilla de quadres escocesos negres sobre fons verd amb imperdible inclòs, i mitjons blancs sota el genoll dins les “merceditas” negras, no he estat pas jo!
      Ai que denoto alguna mena de fantasia darrere d’aquest uniforme d’escola de monges… ;)
      Sigui com sigui, amb faldilla escocesa o d’altre mena, coincidim en que va esperar massa.

      Moltes gràcies per la visita, amic anònim!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Amb els "minuts de cortesia" crec que n'hi havia més que suficient, també...

      Gràcies Helena!

      Elimina
  4. Molt maco m'agrada molt 20 minuts de vegades son una eternitat.......i tant que vas esperar massa

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que espera, desespera, que diuen...

      Un plaer la visita, Rosada!

      Elimina
  5. I com ho saps, que llavors va aparèixer? ;-)

    Un minirelat preciós... quants encontres i desencontres, a les estacions de servei... sordidesa i poesia...

    Salut i sort,

    Manel

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé, ho intueixo... :)

      Gràcies per passar-te i deixar-hi la teva empremta, Manu!

      Elimina
  6. El problema és esperar algú amb una cola aigualida i unes patates estovades; això i la faldilla que provoca rialles no eren auguris gaire engrescadors... Per mi que ell sí que va arribar, i va fer-ho a posta, d'aparèixer quan ella ja no el podia veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És més que probable que davant d'un piscolabis més sugeridor, l'espera hagués estat menys feixuga i potser fins i tot hagués esperat una mica més. Però vaja... no hi ha excusa que valgui.
      I si ell ho va fer expressament, ja és tenir mala llet, eh! ;-)

      Elimina