Diàleg silent

Nosécom, noséqui, em va engrescar a compartir lletres amb Joan Quisapquè...
Però el cert és que escriure-hi conjuntament ha estat un plaer dels que impregnen amb una rialla enfora i un somriure endins.
Si alguna vegada t’has preguntat si es pot mantenir un diàleg sobre el silenci, i amb el silenci, la resposta la trobaràs en el que hem anomenat:

Diàleg silent

Nu
davant la gran foguera dels versos.
Ballo descalç
damunt les brases dels pianos sense veu.
El silenci és ara fum que s'enlaira i es desfà
i torna als meus ulls en petites volves de neu tèbia...

Nua.
Traspuo més mots dels que abasto;
inspiració fugissera.
Si em trec el vestit, retinc silencis,
ensordeixo amb retalls fònics. Amaga’t!
Fa vent de tempesta i et llevarà notes mudes...

Les ombres, desarrelades, queden amb el cul en l’aire.
Desig i destí comparteixen síl•labes als llavis,
la sang i el glaç a les artèries,
duen restes de pell i de cendra a les ungles.
No guardis la roba. Capbussa't al ventre fèrtil de la tempesta
i, quan calli, recull-ne les llavors d’anhels blaus;
no les abandonis  a l'avidesa dels corbs estèrils del desencant.

Quan el cicle es tanqui sembraré les llavors recollides,
les que un cop de vent efímer va lliurar
a la seva sort o a les mans d’un destí incert.
I arrelat, creixerà un jeroglífic d’ofegats xiscles
del que algun fatxenda, il•lús fatxenda, en desxifri auguris.

Tu i jo, mentre, asseguts al banc dels silencis
amb ulls clucs, tapant-nos les orelles
taral•larejant quimeres, intentant escriure el món
d’una altra manera...

Joan Quisapquè & MartinaH



 

Il·lustració: John Tibbott

La boca és petita per a segons quina paraula. El silenci, en canvi, és immens com un vell casalot familiar: tot hi cap, i tot s’hi perd. “Llibre dels minuts" (Gemma Gorga)

El sostre del cel

Incòmodament asseguda sobre roques i cargols de mar observava un infant. Li agradava aquella platja d’Alcanar per l’escalf de les petxines i les arrels maternes. Una escalfor que penetrava pels porus de la dermis de l’ànima.

Es va adonar que havia perdut la noció del temps mirant aquell nen, segurament de la mateixa manera que ell en jugar amb un globus vermell i lluent. Però va arribar el moment inevitable en que al menut se li va escapar el globus escorredís. Va triar la roca més grossa sobre la que alçar-s’hi de puntetes, amb la frustrada intenció d’atrapar-lo.
I així, mig enlairat com estava, semblava que esperés que el cel disposés d’un sostre en el que s’hagués aturat el seu globus vermell.

Mentre l’observava en tan entretinguda tasca va imaginar què succeiria si el cel tingués sostre. Què passaria si el que creiem etern té una fi? Què en seria d’aquell entramat d’emocions que ideem idíl•licament perpètues? I quina lleugeresa la coneixença de la mort del dolor agut!

Saps, amiga, del límit de la vida? No facis cas dels rumors de caducitats. Jo certifico, pel poder del meu cabal de sang en vena, que quan neixes ja tens una fi. I no només parlo del cabal de la vida, amiga; em refereixo al Tot. Del què passaria si la font que brolla en constància, deixés de rajar aigua. De l’infinit, finit.

Segur que vols saber què esdevindria si el cel tingués sostre? Ja saps què has de fer: posa’t de puntetes i prova a acariciar el cel...
Jo trio romandre asseguda sobre petxines, que m’escalfen la dermis de l’ànima.

Fotografia: Anka Zhuravleva

Invoco

No és quan arriba la nit
és quan agito els sentits, que t’invoco.
No en capvespres de tempesta,
t’evoco sempre en dies de sol radiant.
Em nego a recordar-te entre singlots i llàgrimes.
Jo tan sols et rememoro
entre somriures d’orella a orella
caramelles, cançons de bressol i música alegre.
Si t’he de pensar entre crits
que siguin d’èxtasi,
del dolor que emergeix dels coixins de plomes
i les carícies tendres.
No et penso plorar amor meu;
el cor m’encén, no em crema.
T’invoco a emergir del blau del mar
a ressorgir de les cendres del foc que arroenta.
I com a ofrena em beuré aquesta sang, la meva
la que en conjur em llevares de franc,
espectre que apareix i em venera.

 

"Aquel amor aun vibra bajo el impulso de una imagen, mero fantasma." (Jorge Guillén)

L’última súplica

L’únic que havies de fer era aparèixer a l’estació de servei; la del quilòmetre quinze de la C-60.
Jo t’esperava al bar de l’estació com qui espera el tren de les primeres vacances.
T’esperava i recordava davant d’un refresc de cola aigualit i unes patates de bossa estovades “gentilesa de la casa”.
Només havies de comparèixer a l’estació de servei concretada. Jo hi era feia estona i m’havia vestit per a tu, especialment arreglada. Duia aquella faldilla prisada, la que et provoca rialles. Em rebregava els plecs pensant com somreies al veure’m caminar sufocada, intentant subjectar la faldilla que la ventada trapella, aixecava.
Tan sols havies de venir a l’estació de servei. Era l’únic que ens devíem després de tants retrets i llàgrimes vessades.
I passats més de vint minuts, més els vint de cordialitat, vaig decidir marxar sense mirar enrere. No et vaig veure aparèixer, just al mateix moment, per la porta de darrere.
Era l’únic, l´únic que et vaig suplicar: acudir a la cita de l’estació de servei del quilòmetre quinze de la C-60, aquella tarda.
Aquest cop la teva manca de puntualitat et portaria conseqüències irreversibles, irremeiables. Era l’únic que havies de fer...

 

"De tant esperar, va oblidar inclús per què esperava" (Michael Ende)

Escriure és...

Ari Garrido és una poetessa d'admirar per original, valenta i espontània.
Del seu poema http://prismesdevidre.blogspot.com.es/2014/04/escriure.html en va sorgir l'intent mutu de copsar la pregunta/idea "Què és escriure?". I vet aquí el que n'ha sorgit...



Text: Ari Garrido & MartinaH
Fotografia original: Apungbekeja 

Fràgil a hores

Puc fer-te una confessió a xiuxiuejos perquè no em sentis? Si és així, em confesso infractora.
Si em preguntes pel meu mètode, et respondré que al seu costat, les armes de dona són joguines d’infant. I ben lluny de fer-ne vanaglòria... Oh no, és just al contrari!
Si té alguna rellevància el secret de confessió et diré que he estat fràgil a hores.
En un primer moment no sabràs de què et parlo. I ho podria deixar aquí per sentir-me alleugerida. Però l’autoengany el tinc tant usat ja... i amb la consciència no hi tinc bons tractes.

M’he prostituït en el bordell de les emocions alienes posant-me la llenceria més fina. He estat fràgil a hores sabent-ne de la teva debilitat.

Fa temps vaig descobrir la teva feblesa. I com fet amb traïdoria (o sense el com) vaig maquinar un complot. El tenia tant a l’abast! Com no usar-lo?
Conec bé la teva vulnerabilitat cap als cors més febles. Aquesta urgència de cura que et remou i commou. I me n’he aprofitat en la foscor sòrdida, quan m’has vist desvalguda, quan m’he mostrat indefensa rere un riu de llàgrimes dolces.

Sóc conscient que he transgredit els límits d’allò que en diuen ètica.
Si existeix Déu que em perdoni, perquè la meva fragilitat no ho és per naturalesa.
He après a ser fràgil a la teva conveniència. I sense tu saber-ho a la teva apetència. Em fa això menys culpable? Tant és. Ho estat a hores, i també a dies. I ja no recordo com no ser-ho.

Però el pitjor de tota aquesta conspiració és que a base de fingir-ho, ara ja em trenco només d’intuir la teva presència. Vers el meu penediment, vet aquí la meva penitència.

“Fugiu d’un enemic que coneix la seva debilitat” (Pierre Corneille)
“La meva, ets tu” (MH)

 

MÚSICA: Brian Crain - Softness and Light

 

Mi extraño



Fotografia de creació pròpia

Es extraño cuando no estás
sin embargo cuando estás, te extraño.

Vagos recuerdos de ésta, mi cabeza loca

como pétalos calcinados de flor marchita.

Es curioso pero añoro tus desaires;

los añoro y los extraño.

Extrañeza también por tu presencia ausente.

¿Indulgente tú? Ni un atisbo.

Pero aun así o quizá por eso, te extraño.

Meciste mis sonrisas ¿recuerdas?

Y con ellas alimenté tus silencios.

Llamémosles necios a los incrédulos,

a los que les parecemos extraños.

Si supieras tú, quién quiera que seas:

¡Cuánto te extraño!

Tanto, que a veces confundo si eres

un extraño conocido, o tal vez,

un conocido extraño.