Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 27 d’agost de 2012

Set de sang

Encadenada al res, al buit gris, a l’ataràxia.
Cadenes que pesen, que senyalen canells, amoratant-los. -Shhhh. No cridis-
Mossecs a la llengua que sagnen. Sang que baixa ràpid per la gola.
Gust estrany que alhora  l’assedega.
L’abisme és tant gran i alhora tant estret com el camí marcat des dels inicis.
Boirosa somnolència que l’envaeix de l’esforç per trencar els cadenats. No li sobta que el llit que l’espera sigui  ple de centenars i esmolats claus.
Tal és el cansament que cau defallida sobre el punxant jaç.
Claus que van clavant cadascun dels seus membres. Ara cadascun dels seus òrgans.
Pensava ella, ingènua, que arribat aquest punt no sentiria dolor. S’equivoca. El sent i s’intensifica amb cadascun dels claus que la penetren.
La sang ara l’ofega. No té sed ara. No té por ara. No té res ara. La sang ho tenyeix tot com un vel que cobreix el que mai ha estat, el que mai fou, el que mai degué esdevenir.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada