Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dissabte, 25 d’agost de 2012

Por

No avançar, romandre on estem, retrocedir, en altres paraules, recolzar-nos en el que tenim, és molt temptador, perquè sabem el que tenim; podem aferrar-nos i sentir-nos segurs en això.
Sentim por, i en conseqüència evitem donar un pas cap al que no coneixem, cap a la incertesa; perquè, naturalment, encara que donar un pas no ens sembli perillós després de donar-lo, abans de fer-lo ens semblen molt perillosos els aspectes desconeguts, i per això ens causa temor.
Només allò vell, allò desconegut, és segur, o almenys així ho sembla. Cada pas nou reclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les que es tem a la llibertat.”
-Erich Fromm, fragment de “¿To have or to be?“-

M’atreviria a dir que la por és el nostre principal enemic. És a dir que el nostre enemic som nosaltres mateixos.
Quantes vegades hem deixat de fer quelcom nou per por a fracassar, a perdre la seguretat que puguem tenir, l’estabilitat...?
Quantes oportunitats haurem perdut per aquesta por intangible però aferrada a nosaltres; por a la incertesa.
Una vegada vaig llegir alguna cosa així com “cada pas nou reclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les que es tem a la llibertat”. Som potser uns covards, captius de la nostra por, privant-nos així de la nostra pròpia llibertat?
Covard no és el que té por, sinó el que es deixa dominar per aquesta.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada