Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 27 d’agost de 2012

Pena i Pau

Anava jo per un camí ple d’herba, quan de sobte una veu darrere meu em va dir: “Mira a veure si em coneixes!”
Vaig girar-me, la vaig mirar i li vaig dir: “No recordo el teu nom”.
Ella em va dir: “Jo sóc aquella primera Pena gran que vas tenir quan eres jove”.
Els seus ulls semblaven un matí amb la rosada encara a l’aire.
Vaig estar callat una estona, i després li vaig dir: “Has perdut aquella carga immensa de llàgrimes?”.
Ella va somriure sense contestar-me.
Vaig comprendre que les seves llàgrimes havien tingut temps ja d’aprendre el llenguatge dels somriures.
“Una vegada vas dir”, va sospirar, “que acariciaries el teu pesar per sempre”.
Avergonyit vaig respondre.“Veritat; però els anys han passat, i ho vaig oblidar”.
Aleshores vaig agafar la seva mà entre les meves i li vaig dir: “Però tu també has canviat”.
Em va contestar: “El que fou pena un dia, és ara pau”.

-Rabindranath Tagore-

Quan la tristesa esdevé pau, i la serenitat que això comporta...
Em pregunto com es deu aconseguir? Amb els anys i l’experiència, potser?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada