L'Álvaro era un nen que en dormir unes poques hores en tenia prou, i de bon matí, quan encara entrava l'últim raig de llum de lluna per la finestra, ell ja tenia els ulls com taronges.
Una vegada en que essent tan aviat es va llevar del llit, sa mare el va renyar i li va dir que tornés a dormir, que els carrers encara no estaven col•locats. L'Álvaro va obeir i va posar-se a rumiar en aquest home misteriós que la mare deia que col•locava els carrers. On deurien anar a parar els carrers a la nit? S’enfonsarien com en arenes movedisses?
En això que va sentir un cop a la finestra. Es va aixecar del llit i s'hi va apropar. Darrere el cristall, un home vestit amb granota blava de treball recolzava una escala llarga sobre la part exterior de la finestra. L'Álvaro, tot sorprès, va obrir-la i l'home va atansar-li la mà tot dient: —Noi, m'ajudes a col•locar els carrers? Vaig curt de temps...
Era tanta la curiositat de l’Álvaro que sense pensar-s'ho dues vegades i ni tan sols a preguntar, va acompanyar-lo en aquesta engrescadora tasca de col·locar els carrers. Quan va haver baixat l'últim graó de l’escala darrere l’home de la granota blava, va haver de fregar-se els ulls perquè li semblava que somiava. L’escola, que deuria estar al final del carrer, havia desaparegut, de la mateixa manera que d’altres edificis que semblava que s’haguessin esfumat com per art de màgia. Entre l'asfalt hi havia sots que al abocar-s’hi semblava enfonsar-se un gran abisme negre. Feia por i tot de mirar, així que va aixecar el cap enlaire de seguida i va guaitar el cel. El cel... estava ben estrany. Una part del firmament era de color blau cel, i l'altre meitat era negre, amb alguns estels escampats. I en un extrem, hi havia l'home, dalt de l'escala que s'havia allargat infinitament, i que li feia senyals de que pugés. Per estrany que semblés i, tot i la llargada de l’escala, en un moment va ser a dalt amb ell, que arrencava els quatre estels que quedaven, i que li donava a l’Álvaro perquè els fiqués en una bandolera que duia creuada a l'esquena.
Quan va arrencar l'última estrella, es va refregar les mans a la granota i va dir: —Feina feta! Vinga, baixem, que encara em queda per col•locar la fleca, que el forner és el primer en aixecar-se. Tu apaga els llums de les faroles, que ja és l’hora de fer-se de dia.
—I com ho faig?
—Bufa amb totes les teves forces.
I efectivament, a mesura que bufava cada farola, els llums s'apagaven i, immediatament el sol il•luminava per on ell ho havia deixat fosc.
Quan va estar tot llest per començar un nou dia, l’home que col·locava els carrers el va picar a l’esquena i li va donar les gràcies per l’ajuda. L’Álvaro va fer un cop d’ull ràpid al carrer i va comprovar que tot estava perfectament col·locat, cada edifici, cada vorera, i cada farola apagada. I el sol enlluernava cadascun de tots els racons que tant ell com l’home havien recol·locat minuciosament. Va somriure satisfet, va donar una abraçada a l’home dels carrers i va enfilar-se a l’escala, col·locada al seu edifici per tal de tornar a la seva habitació.
Va despertar amb les sacsejades que la mare li feia:
—Desperta, que estàs ben adormit! És hora d’anar a escola.
—I avui, mare, sort de mi, que els nens tindran l’escola posada.
—Apa, renta’t la cara, que em sembla que encara estàs somiant.
L’Álvaro caminava satisfet pels carrers que havia ajudat a col·locar a l’home. Però, i si la mare tenia raó, i havia estat somiant?
Va ficar-se les mans a la butxaca mentre passejava i va notar que hi tenia quelcom que punxava. Ho va treure, s’ho va mirar i va somriure. Era un estel dels que l’home havia arrencat del cel i que per descuit, hauria anat a parar a la seva butxaca. O potser l’home que col·locava els carrers ho havia fet expressament...
 |
| Fotografia trobada a la xarxa |
Per a l'Álvaro...
