Paciència apresa

He après a tenir paciència, i pacientment he après que no és el mateix entendre que comprendre.
He après que tant o més inútil és, esperar a l’andana a que passi el tren, que pujar-hi esperant que tot succeeixi segons quelcom premeditat.
He après a tenir paciència i a descobrir que ser pacient no et fa sant sinó savi.
Que la vida és una roda i que va tot rodat, es vulgui o no es vulgui, amb paciència o sense ella.
He après a tenir paciència ara que tinc els genolls pelats i, morats a la consciència.
He après a base de caure i d’aixecar-me, i de tornar a caure i de tornar-me a aixecar.
Que qui t’estima et perdona i només qui sempre ha estat (amb tu) és qui estarà.
He après a creure que va bé repetir-se les coses per creure-se-les un mateix. A tenir paciència i amb paciència: aprendre a ser feliç; potser ara no però més endavant potser sí, potser ara no però més endavant potser sí...
He après a tenir paciència ara que tinc els genolls pelats i, morats a la consciència.

Mira  la imatge i... només si tens paciència, t’enduràs una sorpresa.

“La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços” (Jean-Jacques Rousseau)
“La paciència comença amb llàgrimes i, a la fi, somriu” (Ramon Llull)

Carta del lecor EL PERIÓDICO 5/05/2017

Vins & Versos

Aquesta nit em vesteixo de gala i em serveixo un bon vi.
Alço la copa i brindo per tu i per mi, però també per l’avui i sobretot per l’ahir.
Per totes les paraules dites, servides en safata sobre tapet de lli.
I un cop degustat el novell i afruitat vi, sense saber la pregunta et respondré a tot que sí.
Un sí a cada glop de vi. I el culpable, en tot cas, que en sigui el destí.
Aquesta nit em vesteixo de gala i m’embriago de tu; jo de tu primer, i tu després... de mi.


Fotografia de creació pròpia

Per a tot/es els/les que formem part del grup  Literatura d'insomni ... Salut!

Dualitats i amistats pures

Aquella imatge clavada amb xinxetes en el seu cervell era punyent, demolidora.
De fons, alguns violins que amb els aguts, enclavaven amb més força la imatge a l’ego.
Una instantània perenne tantes vegades evitada però sempre present, a cada cantonada, en cada llàgrima empassada i dissimulada, però mai, mai vessada. Era allà, on mai havia deixat de ser-hi, de fet... I per primera i última vegada va permetre’s endur-se per aquell déjà-vu:
Un capvespre, no qualsevol, sinó el més melancòlic de tots. Dos elefants: un de gran i un altre de menut, vistos des del darrere, allunyant-se i dirigint-se a l’anhelada aigua. I a mesura que s’endinsaven a l’aiguamoll, més difuminat el fons de la fosca sabana esquitxada pel seu caminar compassat i trist, al ritme dels violins que no cedien.
Ella des d’un punt indeterminat de la història, no pestanyejava per no perdre ni un instant de l’episodi que tant havia evitat.

Mentre les orelles del petit es movien amb gràcia, recordava com ell li havia dit: “D’acord, serem amics. Amics, fins el dia que m’abandonis”. Ella, sempre tant dubtosa de tot, li va respondre al moment de l´única cosa que tenia per certa: “Això no passarà mai. Recorda -tu que tens memòria d’elefant-, un dia em vas dir que possiblement jo t’estimava més del que tu a mi”. Perquè aquelles paraules que podrien haver estat feridores, havien estat acceptades i conduïdes a una pau interna, pròpia del tarannà dels elefants, que des de feia temps la magnetitzaven.

Li va semblar que la cria d’elefant feia el gest de girar-se, deixant a la vista l’ivori de la banya. Però segurament era l’ànsia de veure-li per darrera vegada els seus ulls afligits, que li jugava males passades.
Ell seguia avançant pesarós, cansat ja de la vida, amb el seu jo autèntic i innocent que havia conservat no amb pocs esforços, just al seu costat. I ella no podia fer res; només plorar la pèrdua de l’animal més pur de la selva, de l’home més bondadós del conte de la seva vida.
Arreveure elefants, adéu amic...

 

John Williams - La Lista de Schindler

"La verdadera amistat és com la fosforescència, resplandeix millor quan tot ha enfosquit." (Rabindranath Tagore)

Exhausta

Cansada, molt cansada. Fatigada fins gairebé l’extenuació.

Sense orientació ni consciència de l’estat propi en instants d’abúlia. Amb l’única força per exhalar un sol sospir o potser una glopada d’aire. I amb aquest únic desig, bufo.
Bufo dins l’ampolla de vidre que una vegada va ser plena. Bufo procurant emetre algun tipus de so, alhora que intento recordar quan vaig dir l’última paraula. Aleshores m’adono que he oblidat la meva pròpia veu, i potser, el llenguatge. I bufo altra vegada intermitentment, provant de recompondre una melodia. Amb l’absurda intenció de treure aquella cançó que sé que em porta bells records d’infantesa. Malgrat l’escàs esforç, és inútil; no la recordo i em desespera. Em desespera i m’abalteix en una mena d’embriaguesa. Però l’ampolla és buida i no puc ni ofegar-hi la tristesa.

Cansada, molt cansada. Abaltida i totalment esmaperduda. Amb ulls clucs però amb la percepció constant de la coïssor a les ferides. Sense esma per gratar-les, i bacteris afamats aguaitant l’atac.

Rendida a la fi; abatuda i ara ja, descansada. Exhausta, descanso...

Fotografia: Buljigic Milan

“Doc's Piano Song” (Rostam Batmanglij) -The East-

“Un cansament ansiós d’aconseguir d’un salt, d’un salt mortal, la meta última, un pobre cansament ignorant que ja no volia ni tan sols voler.” (Friedrich Nietzsche)

Pes pesant

Em pesen els ulls i les parpelles
em pesa la pell i també les celles.
No em pesen els anys; em pesa la seda
del teu bes amarg, que va obrir la veda.
Em pesa penar i em pesa pensar
sofrença i tristesa, estigma i bandera.
Dubto de ma fortalesa
i d’aquestes cames
que en veure’t, tremen.
Em pesa el cabell i em pesa el cel,
delecto i salivo amb els teus ulls de mel.
No em pesa el cos ni el moll de l’os;
a contracor, em peses fos.
Em pesen les mans, els dits i les ungles
i duc guants de llana estampats amb llunes.
No em pesa el que dius sinó el que calles
més quilos de sal bolcats a les nafres.
Em pesa el teu frec i el meu propi pes.
Un pes mort no pesa...

 

Peses, maleïda vida.
Vida, que em planys i turmentes.

 

Fotografia: Klara Rajnai

 

L’estratègia

Se la veia tota concentrada, absorta en els seus pensaments i la mirada fixa en els seus dits que duia creuats.
Del motiu de tal superstició se’n deduia la sentida frase: “Ves amb compte amb el que desitges perquè podria fer-se realitat”.
Creuava els dits amb tanta força que se li quedaven vermells i inflats, de no deixar circular-hi la sang. Semblava que hi creiés, no per convicció, sinó de la mateixa manera que algunes persones idolatren un déu, per por. Arriscar-se a que es fes realitat el seu desig ocult era massa perillós, per això era necessari fer esvaïr aquell pensament que la pertorbava.

Ell l’obervava des de feia estona, uns metres més enllà. Era graciosa de veure amb els seus dits creuats, cavil•losa i tan convençuda en el que semblava un joc de nens. Produia certa compassió i molta tendresa, procurant fer desaparèixer tan misteriós desig; misteri que, val a dir, li produia una espècie de morbositat. I ella seguia capficada, enginyant l’estratègia per, potser (ja divagava ell) salvar el seu cor tocat i enfonsat.

No ho va poder evitar i en una mena d’impuls se li va acostar decidit, li va agafar les mans, li va destensar els dits i seguidament va estampar-li un petó als llavis, d’aquells que et fan alçar uns mil•límetres els peus de terra.

Gairebé a l’instant i a cau d’orella la noia li va confessar:
-Ha funcionat.
-Ah! S’ha fet realitat el somni al que et negaves?
-No! Ha funcionat el meu pla per aconseguir un petó -va respondre ella amb somriure picardiós.
(Ell es mostrava sorprès i confós.)
-És inútil negar-se als desitjos propis -va continuar ella-, per tant, el millor és fer-los realitat. Són pitjors les conseqüències de no assolir els teus somnis, que el que es pugui desencadenar després. No ho veus? Tan sols he fet que... passi.

"Fes de la teva vida un somni, i del teu somni una realitat” (Antoine Saint-Exupéry)