Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

divendres, 6 de juny de 2014

Pes pesant

Em pesen els ulls i les parpelles
em pesa la pell i també les celles.
No em pesen els anys; em pesa la seda
del teu bes amarg, que va obrir la veda.
Em pesa penar i em pesa pensar
sofrença i tristesa, estigma i bandera.
Dubto de ma fortalesa
i d’aquestes cames
que en veure’t, tremen.
Em pesa el cabell i em pesa el cel,
delecto i salivo amb els teus ulls de mel.
No em pesa el cos ni el moll de l’os;
a contracor, em peses fos.
Em pesen les mans, els dits i les ungles
i duc guants de llana estampats amb llunes.
No em pesa el que dius sinó el que calles
més quilos de sal bolcats a les nafres.
Em pesa el teu frec i el meu propi pes.
Un pes mort no pesa...
 
Peses, maleïda vida.
Vida, que em planys i turmentes.
 
Fotografia: Klara Rajnai
 

18 comentaris:

  1. Un cop alliberada, per haver escrit el poema, el pes serà una mica més lleuger.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre he pensat que qui escriu ho fa una mica, en part, per alliberar-se del que sigui o com a mínim d'unes paraules que du a dins.

      Gràcies, com sempre, Fita!

      Elimina
  2. La insuportable lleugeresa del ser.
    Dona pesant. No pesada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Menys mal que ho has aclarit això de "no pesada"... hahaha!
      Tu ho has dit i molt bé: "insuportable lleugeresa del ser".

      Un plaer la visita, Antoni!

      Elimina
  3. Amb el pas del temps, la vida va afegint-nos pes però l'esquena se'ns fa més dura per poder suportar-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alleugereix saber-ho o recordar-ho, de tant en tant...

      Moltes gràcies, novesflors!

      Elimina
  4. Respostes
    1. I com m'agrada que t'agradi, Joan!

      S'agraeix la visita. :-)

      Elimina
  5. Arriba molt a quest poema!

    Abraçada

    ResponElimina
  6. "No em pesen els anys; em pesa la seda
    del teu bes amarg, que va obrir la veda" M'he quedat varada ací. :)

    Estança amable sempre passar pel teu racó. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I sempre benvinguda, la teva estança...

      Moltes gràcies, Ari!

      Elimina
  7. Pesan los silencios que no entendemos , que no tienen razones para dejar vaho en el cristal pero nunca dudes de tus fuerzas , siempre hay una palabra por escribir y una mano cercana que estrechar.

    Una abracada de paraules

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tendré en cuenta tu consejo y tu cálido abrazo de palabras.

      Jaime, siempre es agradable tu visita...

      Elimina
  8. La insostenible lleugeresa de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... lleugereses feixugues.

      Gràcies, Helena!

      Elimina
  9. Caram, i jo que em sentia aclaparat pels meus pesos...Molt bonic el poema que com una daga s'obre camí sense resistència fins colpir la consciència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'aclaparis pel teu pes, ja que el pes compartit és més suportable. O com a mínim, pesa menys només de creure-ho.

      Moltes gràcies, Octavi!

      Elimina