Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dissabte, 14 de juny de 2014

Dualitats i amistats pures

Aquella imatge clavada amb xinxetes en el seu cervell era punyent, demolidora.
De fons, alguns violins que amb els aguts, enclavaven amb més força la imatge a l’ego.
Una instantània perenne tantes vegades evitada però sempre present, a cada cantonada, en cada llàgrima empassada i dissimulada, però mai, mai vessada. Era allà, on mai havia deixat de ser-hi, de fet... I per primera i última vegada va permetre’s endur-se per aquell déjà-vu:
Un capvespre, no qualsevol, sinó el més melancòlic de tots. Dos elefants: un de gran i un altre de menut, vistos des del darrere, allunyant-se i dirigint-se a l’anhelada aigua. I a mesura que s’endinsaven a l’aiguamoll, més difuminat el fons de la fosca sabana esquitxada pel seu caminar compassat i trist, al ritme dels violins que no cedien.
Ella des d’un punt indeterminat de la història, no pestanyejava per no perdre ni un instant de l’episodi que tant havia evitat.

Mentre les orelles del petit es movien amb gràcia, recordava com ell li havia dit: “D’acord, serem amics. Amics, fins el dia que m’abandonis”. Ella, sempre tant dubtosa de tot, li va respondre al moment de l´única cosa que tenia per certa: “Això no passarà mai. Recorda -tu que tens memòria d’elefant-, un dia em vas dir que possiblement jo t’estimava més del que tu a mi”. Perquè aquelles paraules que podrien haver estat feridores, havien estat acceptades i conduïdes a una pau interna, pròpia del tarannà dels elefants, que des de feia temps la magnetitzaven.

Li va semblar que la cria d’elefant feia el gest de girar-se, deixant a la vista l’ivori de la banya. Però segurament era l’ànsia de veure-li per darrera vegada els seus ulls afligits, que li jugava males passades.
Ell seguia avançant pesarós, cansat ja de la vida, amb el seu jo autèntic i innocent que havia conservat no amb pocs esforços, just al seu costat. I ella no podia fer res; només plorar la pèrdua de l’animal més pur de la selva, de l’home més bondadós del conte de la seva vida.
Arreveure elefants, adéu amic...


 

"La verdadera amistat és com la fosforescència, resplandeix millor quan tot ha enfosquit." (Rabindranath Tagore)

4 comentaris: