Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dissabte, 15 de març de 2014

Taral•larejo

Sovint, taral•larejo una cançó que em recorda a tu.
Quan entono la primera nota sempre, sempre s’aixeca el vent, que em remou els cabells. I jo taral•larejo, taral•larejo...
Canto sense dir el teu nom, que sé que la brisa l’espera. Se’l vol endur com l’onada a la clòtxina, com el patriota a la bandera.
Aleshores callo i de sobte el vent cessa.
Jo em faig la il•lusa, eixelebrada poetessa. Però sé que em vol llevar el teu nom, sentir-lo dels meus llavis.
De vegades em pregunto pel so del teu nom en el xiulet de l’oratge.
D’altres, imagino a l’aire enamorat d’un home; i en la comprensió, m’afligeix.
Quan la tramuntana bufi amb força, no ho dubtis: pensa en desamors.
Quan l’huracà s’apropi, agafa’t fort... ja sabem de les conseqüències del mal d’amors.


 
“Mi amor es como el viento, dura un momento, se vuelve pensamiento, duda y tormento.” (Alfredo Zitarrosa)

20 comentaris:

  1. Ben cert i ben harmònic, el tu i les paraules

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Antoni, per la visita i per l'harmoniosa tria de paraules del comentari.

      Elimina
  2. Digues el seu nom sense por. Canta.
    Quan la tramuntana bufi el desamor,
    el vent de migjorn li farà arribar
    el batec de la teva cançó.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé jo si es voldria desprendre del nom que té desat tan gelosament. No sé no sé...

      Gràcies Fita!

      Elimina
  3. El teu post m'ha recordat, indirectament, que a diferència d'abans ara no és canta si no és en grup o col·lectivament.

    Abraçades, des de El Far!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb això que dius m'has fet recordar la dita aquella de "qui canta, el seu mal espanta". És curiós però, quan veig algú cantant, no penso mai que estarà content sinó a l'inversa.

      Una abraçada cap El Far!

      Elimina
  4. Això dels desamors... "només s'acaba el que no ha existit mai".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament tinguis raó, i potser el vent tan sols es va encisar d'un nom, d'un home. Però ja se sap que les percepcions no són iguals per a tots, ni els castells que un es contrueix, tampoc.

      Gràcies, Helena!

      Elimina
  5. Respostes
    1. Em pregunto per què només cantem a la dutxa. Millors ressonàncies? O per què estem sols i no se'ns sent? Mmm... em decanto per l´última. ;-)

      Elimina
  6. No calles , al viento le gusta sentirse canción infantil en la voz de las personas que atesoran recuerdos.

    Un saludo taral, un abrazo larejo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quizás le invada la codicia y los celos, cuando tararea.
      Quizás, por egoismo, no quiera compartirlo con el viento.
      Quizás desconfíe del aire, que no por ágil deje de ser torpe y teme que desparrame sus letras.

      Saludos y abrazos, tarareados.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Sempre és un plaer la teva visita, Mariola!

      Elimina
  8. Curiós! Fa anys vaig escriure un poemari. El vaig titular "Els vents hi senten".
    Abraçades al vent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El vent, sempre tant inspirador...
      "Els vents hi senten", sona bé. Ja el passaràs per fer-hi una ullada.
      Mercès, Antoni!

      Elimina
  9. ...algun dia el faré rebufar.
    Bon vent, Martinah!

    ResponElimina
  10. Esa mujer que se asoma al balcón con el pelo al aire!!! ojo, que yo vivo debajo y si te caes en mi balcón me estropeas las baldosas! XDDDDDD.

    ResponElimina