Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 9 de març de 2014

La flor que creia en centaures

Com la flor que creix radiant i altiva vora el riu.
Com pel caprici del pintor, que en el moment de la creació, li destinà aquell raconet d’herba fresca. I allà, a un pam, el rierol al que ni tan sols se li permet fer-hi una ullada.
Com fet a traïció, sent la remor de l’aigua baixant pel caudal, cada una de les nits de primavera. Mentre, la flor arrelada, somiant nenúfars…
També com a pètal delicat que anhela textures rugoses de roca humida.
Els matins no són millors amb el maleït xiuxiueig dels peixos saltant tafaners, i creant-li enveges.

Pot una flor creure en centaures?
Pot la bellesa excelsa desitjar fins a l’esgarrifança, ser gota?
Pot un pètal engelosir d’escames platejades?
Pot... podria nedar una flor?
Ser tu, en tu, per tu, ser aigua!



 

27 comentaris:

  1. M'encanta perquè al final sempre, sempre, sempre ho brodes. És en plan: "no, ja s'ha acabat, jo vull que continue!"

    A continuar eh? :) Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Continuarem sempre i quan es pugui. I tant que sí!
      Una altra abraçada, Ari.

      Elimina
  2. Núria si pot una flor creure en centaures.......

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rosada, creure de moment no està prohibit. :)
      Mercès!

      Elimina
  3. i tant que pot creure en centaures, i en unicorns i en granotes principesques

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ves per on, mai m'han agradat ni els prínceps blaus ni les granotes principesques. Però en tota la resta d'éssers mitològics, imaginaris i per imaginar, per què no creure-hi?
      Gràcies, Antony!

      Elimina
  4. Acabo de descobrir el teu bloc i tot just ara me'n faig seguidor. També l'he afegit al meu llistat de blocs. Per cert, t'escric des de El far a trenc d'alba. A partir d'ara, et pesno seguir llegint... Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, ara mateix vaig a tafanejar pel teu bloc.
      Gràcies per la visita. Ens llegim!

      Elimina
  5. La flor endevina la nostra presència, ens intueix quan ens hi acostem.
    Si mai se li acosta un centaure oferirà la seva fragància a la meitat humana.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una novedosa manera de continuar "el conte". Interessant...
      Agraïda, Fita!

      Elimina
  6. Una flor pot creure en el què vulgui, com nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi que sí, Loreto? Ja només faltaria que no poguéssim creure en tot allò que volem creure.
      Gràcies!

      Elimina
  7. I tant que pot nedar una flor ! i suraria.
    Bellíssima imatge Martina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suraria sense ofegar-se, probablement. N'estic quasi convençuda, Arnaudeguerau!

      Elimina
  8. La flor necessita l'aigua per créixer, almenys. És el que tu dius, "Ser tu, en tu, per tu, ser aigua!", origen i destí, com en la poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Interessant manera de veure-ho... El principi i la fi en el mateix punt, el mateix que s'anhela i potser per aquesta mateixa raó.
      Gràcies per l'aportació filosòfico-poètica, Helena!

      Elimina
  9. Hay preguntas , cuyas respuestas, solo están en el cauce de esos ríos que , íntimamente, nos habitan.

    Hay preguntas cuyas respuestas son el agua donde beben nuestros sueño.

    Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonita manera de responder a cuyas preguntas tienen difícil respuesta.
      Si son el agua donde beben nuestros sueños, mejor no dejarlos sedientos…

      Gracias, Jaime.

      Elimina
  10. El món és ple de flors, com tu. Voldria romandre prop la font per contemplar el davallar de l'aigua mentre les goges m'acaronen i m'omplen les oïdes de paraules belles com les teves.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Albert, ets més que amable…

      Crec que faré com tu, i romandré al costat de la font per contemplar el devallar de l’aigua i, potser… entre els versos d’una goja i les rimes d’algun Posidó, se’n compongui una bonica melodia.

      Elimina
  11. Oh! me emocionat molt amb la musica que has posat!, perque surt a la peli Masters and Commanders, que és supermaca, casi me se han surtit les llagrimes.Graciès Martina. De totes maneres les flors no pensen, no anheles, ni res. Tot i que a mi m'han recriminat de carregar.me alunes orquídees per tirar.lis l.alé de olor a puro.

    http://youtu.be/uTY3cKnfZ7I

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic anònim, no crec que les orquídies hagin mort pel fum del puro, que d’una calada li hagis pogut deixar anar. Es tracta d’una flor molt delicada i potser no n’has tingut prou cura.
      Les flors, no pensaran ni anhelaran com dius, però segur que si els hi fas alguna moixaina (ara has flipat amb la paraula...) t’ho agrairan.
      Quant a això que comentes de la peli “Masters and Commanders” talment et diré:

      http://youtu.be/dv8kQbZQpwM

      Elimina
    2. http://youtu.be/D6lq-00b95E

      Elimina
  12. Segur que si passo per la vora d'aquest riu acabo trepitjant la flor ;))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu creus? Tan sapastre ets? Ho dubto, Vicent Vicent... :)))

      Elimina
  13. La flor és flor, tan fàcil com això. Però li desitgem alguna cosa més, com si no fos completa tal i com és.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Indubtablement és el que és: tija i pètals.
      Malgrat això, no està prohibit aspirar a més, tot i les limitacions de les que un és conscient.

      Gràcies per la lectura i comentari, g.

      Elimina