La font

Trobar aquella font enmig de la ciutat fumejant i xafogosa a ple mes d’agost va ser una gran troballa, un oasi al que aferrar-se.
Va deixar córrer l’aigua una estona per transformar el poc aire que corria en brisa fresca, i així permetre que li acariciés el rostre suat, mentre es recollia el cabell enrere.
Agraïa haver encertat en posar-se el vestit ampli i vaporós, i que sortosament aquell estiu s’havien posat tant de moda. No suportaria, en aquell moment, haver portat la faldilla de tub texana que li hagués escaldat fins l’ànima.
Va obrir una mica les cames i es va inclinar per a poder beure de la font. Un sobtat ventijol va recorre-li els turmells per seguir després per les cames, acabant fins a l’esquena que tenia xopa.
Un calfred de gust va fer-li emetre un petit gemec. A l’adonar-se’n, va donar mitja volta i es va trobar amb la sorpresa de que un home de mitjana edat, força atractiu i amb ulleres fosques, semblava que l’estigués observant, assegut en un banc a pocs metres de la font. Va torbar-se al pensar que potser l’airet trapella, i mentre ella es proposava beure, li havia aixecat el vol del vestit. Però fet i fet què més donava, ja no era la joveneta apocada que havia estat anys enrere i a qui l’importava aquella mena de descuits.
Assedegada, va tornar a inclinar-se disposada a beure, va obrir les cames i... en aquella mateixa postura va girar lleugerament el cap. Va poder observar que allà seguia l’home, ara tirat més endavant en el banc, mirant-se-la, sense cap mena d’escrúpol.
I de sobte va sentir com si el món s’hagués aturat i la font fos l’únic escenari d’una obra de teatre en la que ella era la protagonista i, el públic: l’home desconegut.
Va forçar una mica més la postura i va imaginar-se que l’home s’apropava ràpidament i que l’encastava contra la font. Va sacsejar el cap amb força com per treure’s aquella imatge del cap.
Va eixugar-se la boca amb el canell i es va adonar que s’havia mullat tota la part del pit del vestit, que per a més inri era blanc i feia que se li transparentés la blonda del sostenidor. Tenia la pell de gallina i la duresa dels mugrons delataven el seu estat de fredor.
Va esperar un minut llarg per tombar-se i comprovar si... vaja, havia marxat l’home d’ulleres fosques. Es feia tard, valdria més que tornés cap a casa a canviar-se, havia quedat tota molla.

El clan de los seres mágicos

Se oye el tintineo de un cascabel o quizá sea el batir de unas alas.
Entre algodones, el centelleo de una estrella o tal vez el rastro de un cometa.
Son seres mágicos, esos que padecen de insomnio y duermen de día encima la tinta del papel.
Sobre los adoquines, las huellas del monstruo nocturno junto a las pisadas de algún pájaro malherido que impregnan el asfalto humeante de una noche de verano.
La luz del faro en la noche más oscura da esa intimidad precisa para los besos clandestinos.
Una hoja rasgada, vuelta a empezar.
Se frotan los ojos. Será por el destello del marfil del unicornio o puede que las chispas de la varita mágica, que uno guarda en el bolsillo siempre por si acaso.
El movimiento ágil y frágil de la bailarina que ahora se sumerge en el estanque del parque hasta confundirse con los nenúfares.
Al fondo, un enorme elefante les recuerda que van por buen camino a la vez que augura suerte, la que se precisa fuera de este lugar, pues aquí están salvados.
A todas éstas, la vista del búho olvidadizo que de noche todo lo divisa pero que mañana no recordará nada. Aunque no importa, la noche es joven y está en poder de los soñadores, esos personajes mágicos que no necesitan atrezo. Sólo les hace falta aquello que únicamente tienen los niños viejos: la imaginación.
Reposa ahora la pluma en el buró. Se esconden los duendes burlones tras los árboles.
Es hermoso tener un secreto a buen recaudo. El más grande privilegio: formar parte del clan de los seres mágicos.

Chopin - Complete Nocturnes (Brigitte Engerer)

Mil maneras de olvidarte

Dime,

cómo voy a olvidarte

si sé que nos vamos a encontrar.

Cuéntame

el truco para dejar de acordarme

si eres mago

o acaso duende

de un bosque sin sombras.

Nárrame

historias de pasajes fugaces

y trata de borrar la tinta del libro

o quemar sus hojas de metal.

Bésame,

arráncame ese olor

que ya me hago propio

y con acopio de valor

límpiame la huella

que ha hecho mella en mi piel.

Dime ahora

cómo voy yo a olvidarte

si además de no lograrlo

sé que nos vamos a encontrar.

Alguna noche con sol

o en alguna luna del día

nos vamos a mirar

y a partir de entonces

no nos vamos a poder olvidar.

El tribunal dels febles

És irònic com n'hi ha que necessiten trobar un sentit a la seva vida i d'altres, per viure, en tindrien prou amb un rosegó de pa. No és una exageració, és la necessitat de l'individu. I no és jutjable, perquè qui s'atreviria a formar part del tribunal dels febles?
És curiosament irònic ser coneixedor del remei sense poder-ho portar a l'acció. Curiós, com l'humà perdut en la recerca del misteri de la vida, oferint un bocí de pa podria salvar-ne una. I el cercador, amb el somriure de l'afamat saciat, aconseguir així trobar el sentit de la seva pròpia.
És malignament irònic constatar com hi ha qui mor d'inanició en el mateix instant que un altre mor aixafat en l'asfalt. Tenir en una mà la mort i en l'altre la vida, i tallar-ne una o una altra en qüestió d'instants.
Mentre, el tribunal dels febles du una bena als ulls i la maça a les mans, i el pols ben, ben temperat.

Música: Johann Sebastian Bach - Tocata i fuga en re menor BWV 565

Vamos a escondernos

Vamos a escondernos
para luego encontrarnos,
porque si no nos buscamos
porque si no nos seguimos
morirá la llama
que en tus ojos quema
y en mi pecho anida.
Si un día de suerte
sin buscar, hallé
un pedacito de cielo,
no puede ser tan difícil:
encontrarnos
después de escondernos
para luego, amarnos
y así siempre, tenernos.
Vayamos a escondernos…

Pintura: Serge Marshennikov