Mirar-te, mirar-me

Forma part de la meva rutina diària, mirar-te. M’agrada. Em reconforta i m’enorgulleix contemplar-te.
I avui no m’ha semblat un dia diferent per fer-ho, almenys en aparença. Així doncs, t’he mirat com sempre, però també per primera vegada. T’he mirat amb la mirada baixa i cautelosa.

Alguna cosa ha canviat en tu. T’he mirat i no t’he pogut reconèixer.
Tota una vida, tota la vida creient coneixe’t, creient saber-ho tot de tu. Tu sempre tan previsible, poc amic de les sorpreses.
Et tinc al davant i no sé qui ets. Et miro i no et puc veure. Tu, un total desconegut.

Espantada pel reflex, allunyo els ulls del... mirall.

De dalt a baix

De dalt a baix. Així és com vull que em miris.
De baix a dalt. No et deixis cap racó.
Primer els cabells, deixats anar tal com a tu t’agraden.
La cicatriu també, li agrada ser observada.
Arriba als peus. Coneixent-me, endevinaràs que són freds.
Segueix pels ulls. M’agrada que quan em mires, em vegis.
Si acluco els meus endevino el teu recorregut.
A mi no em cal. Conec cada pam de la teva pell.
Sóc tota teva, ho saps, de dalt a baix i de baix a dalt.
Considera’t privilegiat, doncs avui:
Et permeto que m’observis,
de baix a dalt i potser també... de dalt a baix.



Cançó: Ceràmiques Guzmán - Manel

Teixint il•lusions, teixint decepcions

Teixia una vànova sense pressa, asserenada, però tampoc sense pausa.
Des d’un primer moment ja va tenir clars els estampats i els colors.
Dibuixos geomètrics, un tant cubistes, distaven dels típics estampats de peces d’aquesta mena. Però la seva fantasia ho projectava així. I d’aquesta manera, seguint les figures mentals, les plasmava en cada puntada.
Els colors... Cada color havia estat escollit amb cura a la merceria del barri. Diferents i vibrants tons per a cada element d’aquell trencaclosques filós. Blancs impecables, vermells fogosos, grocs lluminosos...
En arribar al blau de la confiança, de l’amistat i l’afecte, l’agulla va lliscar sobre la vànova.
Va enfilar-la de nou; aquest cop amb el verd de l’esperança.
Va clavar l’agulla a la peça amb tan mala sort que es va punxar el dit. (Aleshores va recordar l’àvia que deia que una bona cosidora sempre havia de portar el didal posat).
Gotes de sang van tacar la roba.
Amb ràbia va tornar a enfilar l’agulla; aquesta vegada amb el blau d’abans. I de mala gana va cosir una figura amb arestes deformades.
Va teixir amb força, amb ira, amb incredulitat.
En veure el patètic resultat, va aixecar-se de la cadira i va desfilar i destrossar aquella falsa vànova.
El fil rosa de la ingenuïtat va ser l’últim en caure de manera cautelosa.
Aquell hivern passaria fred...

Sobre els genolls

Seu aquí, als meus genolls. Apropa't.
Xiuxiueja'm a l'oída allò que et causa rubors.
No pateixis, serà el nostre secret.
Seu i digue'm quantes vegades has desitjat paraules de carnalitats.
Confessa'm que et faig sentir única, com únics els nostres moments.
Vine, seu i explica'm.
No cal que et treguis la roba. En canvi moriria perquè te'm mostressis nua.
No perdis el temps seduint-me. Fa segles que vaig començar a sentir-te addició.
Seu aquí als meus genolls i parla'm baixet.
I quan no em vegis, et lligaré perquè siguis meva.

Passions en el pentagrama

Els batecs del meu cor segueixen el ritme del teu respirar.
Batego. Agafes aire.
Taquicàrdies. S’entretalla el teu expirar.
Palpito al compàs dels teus gemecs.
Tot al mateix ritme, composant una melodia libidinosa.
Notes seductores ballant damunt del pentagrama.
Un batec, un respir, un do, un re, un mi...
Plasmant passions en el pentagrama.

La meva boca em traeix

               La meva boca em traeix. La teva, em perd.



Em traeix en mossegar-me el llavi, quan tinc els teus a un pam.
Em perd pel dolç tast de la teva saliva.
Em traeix per negar-me cent una vegades als teus ardents petons.
Em perd la teva llengua sinuosa que s’entrellaça amb elegant passió.

Obro els ulls i atanso la meva boca al buit. Els tanco i la tinc amb mi, dins i fora meu.



               La meva boca em traeix. La teva, em perd.

1er Premi 25è Concurs Literari Nou Barris

Una pedra a la butxaca

Passejava sense rumb fix per la vall, pensant... sense pensar. I conduït per la seva aguda oïda, va seguir la remor de l’aigua brollant, fins arribar al riu.
Va seure a descansar-hi a la vora. I va ser allà, ben a prop de l'aigua, on va trobar aquella pedra. Un tros de roca brillant pel reflex del sol d'estiu, sobre la rugositat mullada.
Quan ja va haver reposat prou, no va dubtar un sol instant en desar-se la pedra a la butxaca i emprendre el viatge de tornada.
Se sentia estranyament feliç per haver trobat aquella pedra enigmàtica, un tresor secret.

A mig camí però, va començar a pesar-li molt. Va parar, se la va treure de la butxaca, va mirar-la com hipnotitzat i li va caure al terra.
A l’anar a recollir-la i degut al cansament de l’excursió, va ensopegar amb ella. Ràpidament, i tot i adolorit, se la va tornar a guardar i va seguir el seu camí.

El trajecte era llarg i el tacte aspre de la roca li va fer un forat a la butxaca de les bermudes. Va ser llavors quan li va tornar a caure i hi va tornar a ensopegar.
Dubtós entre tornar a collir-la o no, i amb la molèstia dels blaus als genolls, finalment va decidir tornar a endur-se-la.

Seguia el seu camí però les cames defallien i el pes de la pedra ja era insuportable. Augmentava a cada metre, a cada passa.
Mentre caminava amb gran esforç es va mirar els genolls masegats i les mans ensangonades, sumat a aquell pes que li produïa un dolor extenuant. Així que, sense pensar-s’ho més i abans de penedir-se’n, va fer mitja volta arrencant a córrer.
Corria amb rapidesa, com mai a la vida havia corregut, per no donar-se  temps a pensar en l’encisadora pedra i penedir-se’n.

Quan va ser per fi a  la vora del riu, va tancar els ulls ben fort i va treure’s la pedra de la butxaca.
Sembla que les forces de la naturalesa estaven de la seva part, ja que el vent, just en aquell moment ,va cessar. I va ser aleshores quan va llençar la pedra amb una força desorbitada al fons del riu. Tan lluny la va tirar, que es va perdre en l’horitzó.

De cop... silenci i pau. Tornava alleugerit a casa, no sense abans, vessar-se-li una cabalosa llàgrima.