Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 28 d’agost de 2013

Unicorn

No hi ets, no existeixes, no ets real.
Tot és fruit de la meva juganera imaginació.
Segur que ets un caprici de la fantasia, unicorn engabiat.

Però si no hi ets, per què et veig caminar decidit?
Si no existeixes, per què m’enlluernes amb la teva banya màgica?
No ets real. Doncs per què em crema tot a dins i se’m llaga el cor?

M’ho repetiré mil vegades si cal, i em cal:
No hi ets, no existeixes, no ets real.
I ja no sé si em sento morir negant-te o no tenint-te, unicorn engabiat.

Fotografia: Olaf Nicolai

diumenge, 25 d’agost de 2013

Abril

Il·lustració - Kozue Kuroki
 
Abril és un nom i és primavera
primavera dolça, primavera humida.
Abril és llampec i pluja fina.
 
Abril és tempesta i rosada
és rínxol d’infància divina.
És confitura de melmelada
regalima, llepa, regalima.
Abril és ventada entremaliada
és núvol de sucre i sal marina.
 
Abril és un nom i és primavera
primavera dolça, primavera humida.
Abril d’innocència fugissera.
 


Per l'Abril...

dimecres, 21 d’agost de 2013

Granota en fang sec

T’has quedat estancat, com granota en fang sec.

Immobilitzat per dins, fent escarafalls enfora.
No et belluga la sang. I el cor fa temps va deixar de parlar amb les idees. I les idees no recordes quan van començar a ser record.
Navegant entre dues aigües, has acabat surant en la tercera. Un surar quiet, impertèrrit.
I allà romans i t'està bé. I això és el pitjor i t'està bé. I així moriràs i t'estarà bé.

Com granota en fang sec, esperant sense esperar, les arenes movedisses.


dissabte, 17 d’agost de 2013

Nina bruta

Les nits que són tan fosques com els ulls de les rates cegues que s’escolen per les clavegueres, trec la meva nina bruta.

La meva nina bruta la guardo a dins meu, entre l’estómac i el cor, en aquell punt en que les llàgrimes cremen i els mals records es recreen.
Li expulso el vestit tacat, li col•loco l’ull que li queda -més buit que el forat de l’altre- i li netejo la cara ronyosa.
Sempre em reservo pel final la part més laboriosa: pentinar-li el cabell llarg i greixós.
Raspallada rere raspallada a mitjanit. Com abstreta i absent, li estiro amb força els cabells per treure-li la brutícia. Pentino i pentino la meva nina bruta.

I quan despunta l’alba i el sol comença a mostrar el seu primer raig de llum, desperto d’aquest estat hipnòtic, litúrgic, exorcitzador.
Agafo la nina i la torno a desar en el lloc secret, entre l’estómac  i el cor, entre entranyes i turments.

La meva nina, desada, no s’embruta. La meva nina, de tant en tant i quan encara no és prou fosc, vol sortir. I si no li permeto, em provoca arcades.
M’espanta vomitar la meva nina bruta. M’aterra mostrar la meva nina bruta, molt bruta.


Natalie Shau

dimecres, 14 d’agost de 2013

Absurditats inherents

Si em pica el cor, en grato el peu; ves quina absurditat.

Quan et tinc davant, t’ignoro.
Si et perdo de vista, et busco sota les pedres.
Nits de vigília cercant-te i et trobo en la pedra en la que s’hi reflecteix la lluna. Tot seguit, la llenço al mar.
I abans que Morfeu vingui a la meva captura, em llenço al mar, a tu.

Quan no vens, t’espero amb ànsia.
Si hi ets, et dic que marxis.
I abans surtis per la porta, torno a buscar llunes en les pedres.

Si plouen desitjos, obro el paraigües.
Quan amaina, vaig en busca del xaman perquè invoqui tempestes de seduccions.

Si corres cap a mi, et poso obstacles.
Quan les teves passes són lentes, encenc llumins darrere teu.
I si has superat obstacles i focs, em perdo en les meves contradiccions.

Ves quina absurditat; si em pica el cor, em grato el peu.


Il·lustració de Peony Yip
 

dimecres, 7 d’agost de 2013

Exili verbal

Ell que era home de poques paraules (no pas de pensaments), sempre havia admirat als que disposaven del do de la dialèctica.
La fortuna el va tocar un dia en el que va conèixer una dona que posseïa l’art retòric. Captava l’atenció de tots els oients amb el seu to de veu suau i melós. Utilitzava uns arguments sòlids, un llenguatge exquisit, el vocabulari idoni i, tot això, creava un ambient acollidor que captivava a tot el que tenia actiu el sentit de l’oïda.
No ho podia evitar; se sentia embadalit per aquesta obra verbal que fluïa per les cordes vocals de la dona. Un contrapunt al poc atractiu silenci.
Cada dia buscava una estona o una excusa per apropar-se a aquella dona magnètica, parant tota l’atenció possible a aquella verborrea.

Passat un temps en el que seves oïdes havien estat embriagades per deliciosa dicció, va començar a sentir-se’n empatxat.
I en un moment de digestió lúcida, va posar-se a meditar en el contingut de tant mot, frase i monòleg.
La conclusió no va ser gaire encoratjadora: tot aquell seguit de paraules expressades en tot aquell temps, no tenien cap mena de significat interessant. No se’n podia treure absolutament res d’entusiasmador de tanta xerrameca. No n’havia après res, ni tan sols era profitós per a res, ni molt menys sorprenent.

El dia de la llum, va tornar tard a casa, després de caminar durant llargues hores pels carrers foscos amb aquell decebedor descobriment a sobre.
Va posar-se el pijama i va jeure al llit amb cura, per no despertar la seva estimada. De bocaterrosa i d’esquena a ella va tancar els ulls.
En això que va notar l’escalfor d’una mà posada sobre les seves espatlles. I es va adonar en aquell precís moment que el delicat gest, fet des de la més gran estimació era un veritable discurs. Potser equivalia a un expressió d’ànims: “tranquil, tot passa” o a un reconfortant recordatori del tipus: “estaré amb tu”, i segurament a alguna gran veritat obviada. Però sobretot representava un gran: “t’estimo” amb totes les lletres i sense emetre ni un sol so.
Sí, certament el do de la no paraula pot ser el més gran raonament; pot dir tant!

Aquell dia va decidir ensordir... adorava els silencis.

Fotografia: Kai Brun
“No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia” -John Cage-

diumenge, 4 d’agost de 2013

Marejada de tu

Escena: atrezzo  del decorat d’una fira, i no la de les vanitats precisament.
Imatges: aneguets de goma, pistoles de balins, borratxos disfressats de bruixes poca-soltes, horrorosos peluixos, i tot en una nit sense estels.
Olors: aquella flaire de ranci vagament dissimulada per la dels xurros de xocolata a preu d’or. D’altres corporals, desagradables; perfums barats i núvols de caramel.
Sons: botzines estrepitoses, músiques d’èpoques que voldríem oblidar i murmuris de renecs per la sorra que s’escorre entre les sandàlies d’estiu.

Atraccions que no atrauen gens, passades de llarg. Menys una, aquella en la que hi passem hores, dies i eternitats: la roda...
Paguem el bitllet. Pugem a la cistella de sempre i just arrenquen els motors, ens agafem de la mà.
Ascendim lentament, respirant fons, tastant de totes les capes d’aire. Suspesos en ell, fent-ne moments de glòria.
De sobte, una sotragada. T’agafo fort, i en un sospir et dic “protegeix-me”. Ens besem com si fos l’última vegada en assaborir-nos.
Tot d’una caiem al buit. Ens envaeix la por, que ens mareja captivadorament. Trasbalsos dolços i de bilis amargues.
I quan encara no ens hem recuperat de torbacions inevitables, inconfessables, inacabables... de cop i volta, altra vegada amunt.

Un no parar constant de moviments i vivències, sentiments i emocions a flor de pell. Tota una vida viscuda en uns instants.
Si seguim així, morirem de vells abans dels 50... Intens, tan intensament, tanta vida!
I és que estar amb tu és com pujar a la roda de la fira.
I és que tocar de peus a terra ja no té gust de res.


Fotografia: Vincenzo Balocchi

dijous, 1 d’agost de 2013

Pessic

Fotografia: Nastya Kaletkina
Que sigui l’última vegada, l’última que em fas un pessic per despertar-me.

Ni se t’acudeixi tornar a eixorivir-me de les meves cabòries.

No em pessiguis quan somiï desperta, no enmig de les meves fantasies.

No enderroquis els meus castells de sorra, ni li estiris els enagos a la princesa.

No esgarrapis els llençols, fent estrèpit. Res de sospirs que desvetllin els follets dels meus contes.

Que sigui l’última, l’última vegada que em pessigues quimeres.

A no ser que em pessiguis... per encendre el foc.