dilluns, 9 de febrer del 2015
dimecres, 4 de febrer del 2015
Escarcha
Sobre tu hielo,
entumezco.
Bajo tu escarcha
ardo viva,
dulce muerte.
Nieva en las cumbres,
ascua en mi lecho
y siempre
persiste,
caldea
tu escarcha.
Bajo tu escarcha
ardo viva,
dulce muerte.
Nieva en las cumbres,
ascua en mi lecho
y siempre
persiste,
caldea
tu escarcha.
 |
| Il·lustració: Sonia Maria Luce Possentini |
dissabte, 31 de gener del 2015
Contràriament a tothom
Contràriament a tothom... de vegades em recreo evocant temps d’horror, al pensar que ara no hi són. Trobo en ells un refugi, al saber que són a la sorra del fons del rellotge.
Quan més temps passa, més m’hi recreo amb aquests records. Perquè sent part d’un passat cada cop més llunyà van apropant-se al llindar de la fantasia, i em consola aquesta dolça farsa.
Contràriament a tothom... m’exasperen els bons records pel que tenen d’efímer i perquè ara ja no són palpables. Els evito com el ratolí a la guineu, com el culpable al coixí. Aquesta remembrança és tòxica i no em crec el contrari.
M’agrada pensar que sóc ocell que sobrevola el temps del temps. I que tan sols importa aquest vol, aquest vent que no m’empeny cap a altres temps sinó que em manté enlairat, amb un levitar impertèrrit.
Com ja he dit, contràriament a tothom. Però no em contrarieja ser diferent, ser ocell, ser vol, ser vent. De fet i si hem de ser honestos, els contraris em fascinen.
Quan més temps passa, més m’hi recreo amb aquests records. Perquè sent part d’un passat cada cop més llunyà van apropant-se al llindar de la fantasia, i em consola aquesta dolça farsa.
Contràriament a tothom... m’exasperen els bons records pel que tenen d’efímer i perquè ara ja no són palpables. Els evito com el ratolí a la guineu, com el culpable al coixí. Aquesta remembrança és tòxica i no em crec el contrari.
M’agrada pensar que sóc ocell que sobrevola el temps del temps. I que tan sols importa aquest vol, aquest vent que no m’empeny cap a altres temps sinó que em manté enlairat, amb un levitar impertèrrit.
Com ja he dit, contràriament a tothom. Però no em contrarieja ser diferent, ser ocell, ser vol, ser vent. De fet i si hem de ser honestos, els contraris em fascinen.
"Tembloroso recuerdo esta huida del tiempo que se fue." (Paul Verlaine)
dilluns, 26 de gener del 2015
Assedegada
Tinc set.
Tinc la gola seca,
la saliva espessa
i agulles al coll.
Res que la teva aigua
no amaini,
res que la teva llengua
no calmi.
Però estic assedegada
en sequera de besos,
àrida de tu.
Llepo suors al pensar-te,
arreplego plugims d’abril
però aquesta set no em passa
i no puc empassar.
Grata’m la laringe,
fingeix o mulla’m .
Dóna’m la teva aigua
o mata’m ara i aquí.
Tinc set, tanta set!
Tinc la gola seca,
la saliva espessa
i agulles al coll.
Res que la teva aigua
no amaini,
res que la teva llengua
no calmi.
Però estic assedegada
en sequera de besos,
àrida de tu.
Llepo suors al pensar-te,
arreplego plugims d’abril
però aquesta set no em passa
i no puc empassar.
Grata’m la laringe,
fingeix o mulla’m .
Dóna’m la teva aigua
o mata’m ara i aquí.
Tinc set, tanta set!
 |
| Fotografia: Georgina Santiago |
dilluns, 19 de gener del 2015
dijous, 15 de gener del 2015
Pieles ajenas
 |
| Muntatge fotogràfic propi |
conocer lo que sientes
saber si me mientes,
el corazón en un puño
y rasguños de sangre
con sabor a hiel.
Pido un sólo día
quitarme años de vida
alenar en mí, en ti
lo que fuera daría.
Por un día, notar tu pelo
deshacer nuestro hielo
sentir tus pisadas
dirigir tus garras
e hincar el diente
empapados de siempres.
Por un día cabalgar tu piel
tal innoble jinete
y hacerme un banquete
en aterciopelado mantel.
dissabte, 10 de gener del 2015
Horitzó
Aquest capvespre he estat capaç de mirar l’horitzó i tenir-ne prou. Al fitar aquell punt indeterminat i sentir la incommensurable calma semblant a la dels ascetes, que no dels poetes, no m’ha calgut res més.
I en abandonar-me la pau acaparadora he buscat paral•lelismes per tal de no oblidar aquella serenor mai experimentada en mi. Com el que et produeix el caliu de les moixaines a la vora del foc, un sospir, els petons de maduixa, un somriure sincer, un calfred de desig al clatell... He recordat també la quietud que desprenen els ancians, o potser és melancolia? –tinc tendència a confondre les emocions dels altres-, però ha estat en va perquè no hi ha res que s’hi assembli.
Un instant efímer d’assossec màxim, immediatament convertit en esgarrifança, que m’ha recorregut el moll de l’os al pensar que potser no es tornaria a repetir per ser clarament irrepetible.
Tenir un horitzó al que aferrar-se sense poder ni tan sols tocar-lo amb les mans. Vet aquí el paradís i l’infern friccionats sense ni tan sols fregar-se.
I en abandonar-me la pau acaparadora he buscat paral•lelismes per tal de no oblidar aquella serenor mai experimentada en mi. Com el que et produeix el caliu de les moixaines a la vora del foc, un sospir, els petons de maduixa, un somriure sincer, un calfred de desig al clatell... He recordat també la quietud que desprenen els ancians, o potser és melancolia? –tinc tendència a confondre les emocions dels altres-, però ha estat en va perquè no hi ha res que s’hi assembli.
Un instant efímer d’assossec màxim, immediatament convertit en esgarrifança, que m’ha recorregut el moll de l’os al pensar que potser no es tornaria a repetir per ser clarament irrepetible.
Tenir un horitzó al que aferrar-se sense poder ni tan sols tocar-lo amb les mans. Vet aquí el paradís i l’infern friccionats sense ni tan sols fregar-se.
 |
| Fotografia pròpia |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)