Te’n recordes de quina va ser la primera vegada que vam gaudir dels (nostres) silencis? Pots arribar a recordar-ho?
Em refereixo a aquell moment, aquell primer moment en el que potser estàvem en una terrassa de la plaça. Sí, ja saps... Allà on fan aquells cornets de gelats cremosos, i que tant t’agraden. Els que xarrupes amb èmfasi, ja ho saps.
L’instant del que parlo deuria ser aquell en el que, sota una calor de justícia una tarda qualsevol d’un mes d’agost, ens menjàvem un gelat. Tu, just davant meu. Jo, tot just enfront.
No parlàvem. Però... ens miràvem.
No ho fèiem rient amb timidesa. Allò ja era una fase passada.
Aleshores, tan sols ens miràvem als ulls, no sense veure’ns-hi espurnes. No sense sentir el foc a dins.
He mentit... perdona. Sí que reia jo. Em feia gràcia mirar la gota de gelat d’stracciatella que et regalimava deliciosament per la barbeta. Aquella gota que em tornava golosa (per tu).
I ara em sap tan greu no recordar aquell precís instant en el que vam poder mirar-nos amb silenci...
Te n’adones que va ser un moment molt important? Crucial!
Més fort que besar-nos (això està molt vist).
Els nostres silencis, en canvi, i a banda de les sabudes confiances, ens impliquen, ens compenetren, ens fan ser un de sol.
Els teus ulls i els meus, fonent-se, formant una sola espurna de vida, la nostra vida.
Te n’adones que quan em perdo en la claror de la teva mirada, t’estic fent l’amor intensament?
I te n’adones que ens vam triar tu i jo d’entre tots els altres, que mengen gelat una calorosa tarda d’agost?
Te n’adones?
 |
California, 1955 per Elliott Erwitt
|
Pel Lluís...
