Una pedra a la butxaca

Passejava sense rumb fix per la vall, pensant... sense pensar. I conduït per la seva aguda oïda, va seguir la remor de l’aigua brollant, fins arribar al riu.
Va seure a descansar-hi a la vora. I va ser allà, ben a prop de l'aigua, on va trobar aquella pedra. Un tros de roca brillant pel reflex del sol d'estiu, sobre la rugositat mullada.
Quan ja va haver reposat prou, no va dubtar un sol instant en desar-se la pedra a la butxaca i emprendre el viatge de tornada.
Se sentia estranyament feliç per haver trobat aquella pedra enigmàtica, un tresor secret.

A mig camí però, va començar a pesar-li molt. Va parar, se la va treure de la butxaca, va mirar-la com hipnotitzat i li va caure al terra.
A l’anar a recollir-la i degut al cansament de l’excursió, va ensopegar amb ella. Ràpidament, i tot i adolorit, se la va tornar a guardar i va seguir el seu camí.

El trajecte era llarg i el tacte aspre de la roca li va fer un forat a la butxaca de les bermudes. Va ser llavors quan li va tornar a caure i hi va tornar a ensopegar.
Dubtós entre tornar a collir-la o no, i amb la molèstia dels blaus als genolls, finalment va decidir tornar a endur-se-la.

Seguia el seu camí però les cames defallien i el pes de la pedra ja era insuportable. Augmentava a cada metre, a cada passa.
Mentre caminava amb gran esforç es va mirar els genolls masegats i les mans ensangonades, sumat a aquell pes que li produïa un dolor extenuant. Així que, sense pensar-s’ho més i abans de penedir-se’n, va fer mitja volta arrencant a córrer.
Corria amb rapidesa, com mai a la vida havia corregut, per no donar-se  temps a pensar en l’encisadora pedra i penedir-se’n.

Quan va ser per fi a  la vora del riu, va tancar els ulls ben fort i va treure’s la pedra de la butxaca.
Sembla que les forces de la naturalesa estaven de la seva part, ja que el vent, just en aquell moment ,va cessar. I va ser aleshores quan va llençar la pedra amb una força desorbitada al fons del riu. Tan lluny la va tirar, que es va perdre en l’horitzó.

De cop... silenci i pau. Tornava alleugerit a casa, no sense abans, vessar-se-li una cabalosa llàgrima.

Maons de plomes

Al solar de les vulnerabilitats s’hi troben les petjades de les ànimes nues.
El paratge en aparença inert és habitat per les psiques més dèbils. Psiques exhaustes per la fatiga que esdevé sostenir el pes dels cors colossals.

Una vegada, un dels defallits individus que hi passejava assíduament, mancat de cap mena d’indumentària més que la seva transparència inerme, va provar a col•locar-hi un maó.
Aquell objecte compacte, protector de qualsevol agressió externa que podia pertorbar els esperits més indefensos, el va fer sentir una sensació única, mai en ell experimentada.
Els porus de la seva dermis van traspuar serenitat.
Una percepció que deuria semblar-se al que els forasters anomenaven felicitat.

Tot i l’extenuació, va treure forces de l’excitació del descobriment i va córrer a dipositar-ne alguns més.
Cada maó contrarestava el feixuc pes de la por del seu jo intern. A més totxanes, més lleugeresa.
Com un afanyós arquitecte, construïa amb constància el seu mur de protecció. Una tasca laboriosa, procurant col•locar cada totxo al lloc adequat, cada punt feble tapiat, cada fragilitat dissimulada amb cura.
I amb el temps, va alçar un gran mur de contenció, invisible per als altres. Un aixopluc que l’emparava de tot el que d’alguna manera podia ferir la seva sensibilitat extrema.
Havia descobert l’escut més impenetrable mai creat per cap ésser.
I satisfet per la gran troballa, va sortir del solar amb el cap ben alt, gairebé ofegat per l’oxigen d’alçades mai inhalades.

Anys més tard....
Els passejants de la parcel•la de les flaqueses, narraven mil històries del seu intrèpid heroi. A ulls d’ells, va viure una vida fabulosa. A ulls del nostre individu, la seva mentida particular. Un autoengany impronunciable que no deixava ferides.

Algun agosarat, relatava que en cert moment en el que una tempesta de passions el va assaltar desprevingut, va ser a punt d’enderrocar-se-li el mur. I és que els maons estaven fets de plomes...
Malgrat tot, el nostre subjecte, perfectament coneixedor del material de la seva muralla, va ser a temps de desviar els possibles atacs.

Els maons de plomes existeixen en les nostres penombres, aguaitant... Només cal triar si cobrir-se amb ells al passejar-se pel solar de les debilitats, o bé, restar despullat.

Bocins de mi

- Aniol, no dorms?
- No puc, mare. Penso en demà, el primer dia de classe.
- I què és el que et neguiteja?
- Tinc por de no fer amics, de no caure bé, de que no m’agradin...
- Ajeu-te, que ara t’explicaré una història:

Existeix un ésser diví; l’anomenen l’Artesà del vidre.
En la seva laboriosa tasca de bufar el vidre, crea éssers humans donant-els-hi  forma d’esferes cristal•lines.
En un moment donat, una esfera translúcida és llençada des de la immensitat, rodolant per l’espai fins arribar a la Terra.
Al xocar contra el sòl es trenca en bocins que es van dispersant per arreu del món.
Un d’aquests bocins ets tu, i la resta de fragments són totes les persones amb les que estaràs connectat tota la vida.
Aquests trossets de vidre són aquelles persones amb les que tindràs una connexió, un lligam especial, una empatia inexplicable...
Al llarg de la vida tindràs la sort de trobar-te’n molts d’ells. Persones amb les que al minut de conèixer-les semblarà que duies tota una vida al seu costat. Homes i dones per les que tindràs una atracció especial. Fragments que encaixen a la perfecció amb tu, com si d’un trencaclosques perfecte es tractés.

- Mare (va interrompre): i ja tindré temps de trobar tots el bocins? Pensa que he d’anar classe, fer els deures, jugar...
- Mira fill (li digué somrient), no cal que vagis a buscar-los, el destí farà que els trobis; no tots però. També hi haurà fragments als que no els arribaràs a conèixer. Com també n’hi haurà que els trobaràs i deixaràs escapar. Però no et preocupis, són molts els bocins espargits.
- Mare...
- Digues fill.
- Hem tingut sort de trobar-nos entre tots els bocins.
- Tens raó. I et diré més; però no li diguis al pare. Saps Aniol? Tu ets el meu bocinet preferit. Bona nit...

Per l'Aniol...

Vides esborrades

Va despertar amb la mà engarrotada, tancada i estrenyent amb força quelcom.
Llavors va recordar el somni i a l’obrir la mà, duia la mateixa goma d’esborrar que havia somiat.
I mentre es pessigava per veure si encara dormia, no va dubtar un moment. Es va encaminar cap al jardí, decidida a seguir els passos de la manera exacte a la que ho havia fet en el somni.
Encara amb la incertesa de que estigués dormint, va córrer convençuda a fer el que es proposava. No podia perdre un segon pensant, no podia perdre l’oportunitat.
Un cop al jardí va començar a desenterrar just al costat del pi, al mateix lloc del somni.
I amb les mans ja ensangonades va trobar el farcell. El va desembolicar i allà estava, el llibre de la seva vida.
Es va dirigir al porxo perquè la rosada no fes malbé les pàgines.
I es va disposar a buscar aquells moments que l’havien pesat durant llargs anys i que ara era a temps d’esborrar. En trobar la pàgina, va començar a esborrar amb força. Mentre ho feia, recordava una altra etapa que més valdria no haver viscut, i l’esborrava també. I així successivament fins que es va adonar que la goma havia quedat en res i el llibre en blanc.
Havia estat tant absorta en la laboriosa tasca, que en aixecar la vista se’n va adonar que no estava al porxo i que davant no hi tenia absolutament res.
Es va aixecar i, va caure al buit.

...

La mare primerenca acabava de parir. I entre la sang i les restes uterines va poder veure el seu nadó.
Tenia les galtes rosades. Però el que més li va cridar l’atenció va ser aquella mirada. Estranyament va néixer amb els ulls oberts; uns ulls que reflectien tota una vida d’experiència. Seria la seva imaginació, es va dir.
Va subjectar la criatura amb fermesa i li va xiuxiuejar: “Avui comença el teu primer dia de tota una llarga vida. Si erres, no pateixis. Tan sols forma part de la teva existència, única i irrepetible.” I li va semblar que el nadó feia un somriure sarcàstic...

Plaer vs Culpa, i viceversa

Com és habitual hom es confecciona una extensa llista de propòsits al començar un nou any. I un dels més típics és del fer una mica de dieta. Fins aquí, bé.

Va ser el dia 1 de gener quan vaig anar a una cafeteria a prendre el primer cafè de l’any.
Just a l’entrada d’aquesta hi havia un cartell amb la fotografia  d’un croissant farcit i lluent, molt apetitós, que es feia anomenar “croissant vegetal”.
Mentre se m’apropava el cambrer amb la intenció de prendre’m nota, el meu cervell va començar a fer tota una sèrie d’associacions de manera molt ràpida.
El meu caparró va maquinar una relació d’auto-excuses, encapçalada per la que jo anomenaria “justificació vegetal”. I és que tot el menjar que vagi acompanyat de la paraula: vegetal, a la força no ha d’engreixar gens. Fins i tot n’hi ha que diuen que aprima! (... un menjar que aprimés ja seria la bomba)
I és clar... el que és el  tema: greix/calories que conté qualsevol croissant, diguem que se’m va colar per algun buit de la meva consciència.

El cas és que em vaig menjar aquell deliciós croissant farcit de pernil dolç, enciam, tomàquet i maionesa. Tan farcidet estava que s’havia de tallar amb forquilla i ganivet. Un delit pels meus famèlics sentits.

El problema va arribar després quan les culpabilitats van començar a atacar-me; un cop el mal ja estava fet, és clar.

Pensant-ho bé, aquell croissant no és més que un símbol de tota una llarga llista de situacions quasi diàries, en les que el plaer i la culpa es combaten en dures batalles. Vet aquí el dilema...

No cal oblidar-se de l’anomenada retenció, que seria l’eina amb la que evitar la culpa, i que tanmateix ens privaria de la satisfacció que s’hagués pogut produir.
Un ex-fumador per exemple, du aquesta eina per bandera, sempre retenint els seus impulsos addictius. O un petó retingut, que és aquell que no es fa per no ser el moment o el lloc adequat (a ningú se li ocorreria besar-se en un enterrament). I n’hi hauria tantes i tantes de situacions...

Aquell maleït i gloriós croissant m’ha fet preguntar-me si existeix algun hedonista que no senti cap mena de culpabilitat en cap moment. I una persona que sempre està fruint sense cap impediment, a la força ha de ser feliç. Però ens atreviríem a dir que en certa manera és irresponsable o indecorós?
Què pesa més la culpabilitat o el desig? Cap a on s’ha de fer decantar la balança?
Qui guanyaria la partida: la Culpa o el Plaer?

Són masses preguntes per un sol croissant però... i lo bo que era??!!

Un lloc apartat

Del no res emergeix un lloc allunyat, desconegut per a la majoria. Són ben pocs els afortunats que han arribat a gravitar en aquest lloc màgic. De fet, és un secret d’entre els que han trepitjat aquella zona.
En un forat dins la immensitat del binomi espai-temps sorgeix una mena de bombolla suspesa en la dimensió alternativa.
En aquest indret els rellotges mai han tingut manetes. L’únic que no s’atura és la intensitat del desig que hom hi projecta en l’interior.
L’habitacle enigmàtic amaga les vides paral•leles dels qui decideixen entrar-hi, tan sols equiparables a la vida eterna dels que creuen en un més enllà.
La paret esfèrica resta entelada pels alès dels viatgers, que en el trajecte fan dibuixos de les seves respiracions entretallades per l’excitació del no moment.
Un lloc atapeït de secrets que mai seran rebel•lats i que en tot cas, tampoc entendria l’univers paral•lel.

Qui ha entrat a la bombolla sap bé de què es tracta.
Qui ha provat l’aturament del temps, desitja tornar a tastar-lo.
I qui ha quedat atrapat a l’espai paral•lel, difícilment pot escapar-ne.
Si saps de què et parlo segur que estàs planejant un pròxim trajecte. M’equivoco?

Sabates vermelles

Un dels millor moments del dia era quan passejava pel Passeig de Gràcia de Barcelona a la sortida de la feina.
Li agradava caminar sobre l’asfalt de la gran ciutat i mirar els aparadors d’aquelles botigues prohibides.

Hi havia una sabateria per la que tenia especial predilecció.
I va ser allà on va trobar aquelles sabates... Pell vermella lluent, tacó d’agulla, disseny italià probablement. Les sabates més boniques i refinades que mai havia vist. Elegants, seductores, una verdadera peça de museu.
Llavors abaixava el cap i es mirava els peus. Com era habitual en ella, duia aquelles sabates negres senzilles i còmodes, adaptades des de feia temps a la seva forma.
Aixecava la vista una altra vegada i tot contemplant aquelles sabates vermelles, començava a rumiar amb què hi conjuntarien.
I era així com iniciava el seu particular viatge calçada amb les sabates màgiques.
Recordava aquell vestit de cocktail negre que mai havia pogut estrenar per no donar-se l’ocasió adequada a ell, i que lluiria a la perfecció amb les sabates vermelles.
Es podria cobrir les espatlles amb aquella pashmina de caixmir que una vella amiga li va portar de Milà i que desava amb tanta cura a l’armari.
I s’hauria de fer alguna cosa amb els cabells.Un recollit la faria més esvelta. Podria anar a la perruqueria sense cap raó concreta, més que la de que aquelles belles sabates no mereixien menys.
No li agradava massa dur joies, però aquelles arracades de brillants de l’àvia que no es posava més que per celebracions i sempre patint per no perdre-les, li donarien un toc sofisticat.
I havent deixat enrere el Passeig de Gràcia seguia imaginant els últims detalls: pantis, bossa de mà...
Fins que sense adonar-se’n arribava a la porta de casa. I allà mateix, al posar la clau al pany, s’esvaïa la fantasia. Es mirava els peus i portava les atrotinades sabates negres de sempre.

Però una nit de vigília en la que les taquicàrdies li esgarrapaven els llençols va decidir que l’endemà, al sortir de la feina, aniria a comprar-se les sabates encisadores.
Aquella nit de bruixes va somiar que els seus peus eren calçats per dues taques vermelles que l’alçaven en un vol de fantasies inimaginables.

I a l’endemà, a l'acabar la jornada va entrar decidida a la botiga. La dependenta va treure les sabates de la capsa com qui subjecta per primera vegada un nadó. Es va descalçar i es va emprovar aquella divinitat feta objecte.
Els seus peus van notar el fred del cuir i l’opressió d’una forma estreta. Es va mirar al mirall i va adonar-se que havien perdut la lluentor i fins i tot l’elegància que mostraven a l’aparador.
Va seure i va mirar-se les seves sabates negres de batalla, deformades. Com sempre estaven allà, esperant, pacients...

Va sortir de la botiga satisfeta. I abans d’encaminar-se pel Passeig de Gràcia direcció a casa seva, es va mirar els peus i va trobar que les seves sabates negres eren les més boniques i seductores de tota la ciutat.

1er Premi 3ª edició Relat Insòlit

Notícia Ràdio Rubí 11/03/2016
Notícia Diari de Rubí 30/03/2016