Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 13 de gener de 2013

Vides esborrades

Va despertar amb la mà engarrotada, tancada i estrenyent amb força quelcom.
Llavors va recordar el somni i a l’obrir la mà, duia la mateixa goma d’esborrar que havia somiat.
I mentre es pessigava per veure si encara dormia, no va dubtar un moment. Es va encaminar cap al jardí, decidida a seguir els passos de la manera exacte a la que ho havia fet en el somni.
Encara amb la incertesa de que estigués dormint, va córrer convençuda a fer el que es proposava. No podia perdre un segon pensant, no podia perdre l’oportunitat.
Un cop al jardí va començar a desenterrar just al costat del pi, al mateix lloc del somni.
I amb les mans ja ensangonades va trobar el farcell. El va desembolicar i allà estava, el llibre de la seva vida.
Es va dirigir al porxo perquè la rosada no fes malbé les pàgines.
I es va disposar a buscar aquells moments que l’havien pesat durant llargs anys i que ara era a temps d’esborrar. En trobar la pàgina, va començar a esborrar amb força. Mentre ho feia, recordava una altra etapa que més valdria no haver viscut, i l’esborrava també. I així successivament fins que es va adonar que la goma havia quedat en res i el llibre en blanc.
Havia estat tant absorta en la laboriosa tasca, que en aixecar la vista se’n va adonar que no estava al porxo i que davant no hi tenia absolutament res.
Es va aixecar i, va caure al buit.

...

La mare primerenca acabava de parir. I entre la sang i les restes uterines va poder veure el seu nadó.
Tenia les galtes rosades. Però el que més li va cridar l’atenció va ser aquella mirada. Estranyament va néixer amb els ulls oberts; uns ulls que reflectien tota una vida d’experiència. Seria la seva imaginació, es va dir.
Va subjectar la criatura amb fermesa i li va xiuxiuejar: “Avui comença el teu primer dia de tota una llarga vida. Si erres, no pateixis. Tan sols forma part de la teva existència, única i irrepetible.” I li va semblar que el nadó feia un somriure sarcàstic...




4 comentaris:

  1. Tot el que vivim ens forma per ser com som, encara que hi hagi moments per esborrar seria una equivocació fer-ho. El que em de fer és tenir-los presents per no repetir-los en les pròximes pàgines del llibre de la nostra vida. M'ha agradat molt el relat, sobretot aquest final que diu tant amb un somriure sarcàstic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, no només els errors ens fan ser el que som, sinó que els pitjors de la nostra vida, són els que no cometem.
      Però... segur que tu també has fantasiat amb una goma sota el coixí, i que la vas traient a conveniència... ;-)

      Elimina
  2. a) La vida es sueño?

    b) Els nedons ja neixen sarcàstics?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim,
      a)...y los sueños, sueños son.
      b)Els nadons amb vides esborrades, que no oblidades, sí que neixen amb somriure sarcàstic. És el que té néixer amb avantatge.
      Juraria que tu vas néixer amb somriure de Joker... :-D

      Elimina