Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 6 de març de 2018

Un dol, una aroma

Cada matí, quan encara era al llit i just abans d’obrir els ulls, seguia el mateix ritual: inhalava profundament, esperant ensumar el cafè recent fet de la seva dona. Era una olor tan deliciosa! I el més curiós de tot és que a ell no li agradava gens el cafè, no li havia agradat mai; però era el primer que feia la seva dona al trencar l’alba.
Malauradament, l’única olor que podia percebre cada matí i durant tot el dia, era com a ranci. Des que havia mort la seva dona, no parava de sentir aquella olor a ranci que probablement venia d’ell mateix. Perquè així se sentia, com en estat de putrefacció interna.
Però no es donava per vençut i, cada matí, després del fracassat ritual, anava a una cafeteria; cada dia una diferent, esperant olorar el cafè de la seva dona, si més no, un que s’hi assemblés una mica. I tot, per poder sentir-la a prop, d’alguna manera, de l’única manera que se li havia ocorregut i que era a través de l’olfacte.
Ell no se’n demanava de cafè, només un croissant (ja estava fent panxeta...). Però en cap de les cafeteries, fleques i bars que havia entrat, havia trobat aquella flairança propera.
I és que en el fons, ell ja sabia que hi ha coses del tot irrepetibles. Bé, de fet no era el cafè el que era irrepetible, i ni molt menys, insubstituïble. Però tant li feia... Aquella recerca de l’aroma era el seu dol.


2 comentaris: