Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dijous, 8 de juny del 2017

Se me antojó

Se me antojó echarle menos años;
a la vida me refiero.
Yo que creía en su eterna juventud,
se desvaneció mi sueño
al apreciarle arrugas.

Se me antojó inodora;
a la vida me refiero.
Pero llegó a mi olfato el perfume
a corona de crisantemos
casi marchita.

Se me antojó indestructible;
a la vida me refiero.
Y no me atreví a acariciarla
al descubrir su esencia de cristal
y fragilidad innata.

Se me antojó inconcebible
a ésa que es innombrable.
Sí, a ésa…
a la muerte me refiero.
Aunque nunca dejó de acechar,
de acecharme y de aguardarla,
a la vida me refiero.

Se me antojó echarle menos años.
Se me antojó echarla de menos,
incluso antes de su deceso,
a la vida me refiero.




4 comentaris:

  1. La vida és com una dansa. Té un començament una cadència i un final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com una dansa amb diferents ritmes, com la narració d'un llibre amb el seu inici, nus i desenllaç.

      Gràcies, Xavier.

      Elimina
  2. Se me antoja leerte , encontrar razones y motivos que se refieran a la vida y sus contrastes , a veces dulces otras amargos pero nunca ajenos a ambos lados del teclado.

    Em sembla deixar-te, aquí, un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Ves? Eso sí que no... No se me antoja lo ajeno, no a ambos lados del teclado.

      Un petóh.

      Elimina